La Falange havia convocat una manifestació. Era a les 13.00, al monument de Rafael Casanova. Símbol del nacionalisme -i de l'independentisme- català. Però no hi era ningú. Bé, hi havia un noi despistat. Mostrava una bandera d'Espanya que lluïa un toro al mig. Se'n va anar cinc minuts després de la seva exhibició marginal. Se sentia observat. Mentrestant, quatre agents de Mossos conversaven tranquil·lament. A uns metres, tres punks post-adolescents esperaven la concentració. Els Mossos els comuniquen que la manifestació marxa per uns altres carrers i marxem en aquella direcció.
Cap a la Via Laietana. Vora una cinquantena de feixistes caminen sense impunitat pels carrers de Barcelona. Un gran operatiu dels Mossos els escorta. Sobta que, mentre els col·legis electorals són escorcollats amb violència, els més agressius es manifesten sense cap impediment. I amb provocacions, és clar. L'únic càntic innocent és l'etern èxit nacional de Manolo Escobar. La resta, "Puigdemont al paredón", etc.
A títol individual, una dona es dedica a insultar tothom. Coberta per una bandera d'Espanya, ultratja els policies, als qui acusa de protegir els seus enemics ideològics. Assenyala també els veïns que llueixen estelades en les balconades. "Te vas a morir siendo español, hijo de...!". El veí, d'edat avançada, té dificultats per sentir les grolleries. Tot i que més o menys sap per a on van. No és gaire difícil d'esbrinar. Al darrere, una xica d'uns 30 anys, aplaudeix els insults de la dona. "Hay mujeres que tienen muchos más cojones que cualquier otro hombre, sí señor", comenta amb la seva parella.
Enmig de la marxa, els símbols de sempre. Banderes d'Espanya sense escut. D'altres, preconstitucionals. D'altres, també, amb l'escut de l'RCE Espanyol. Estendards carlins i desfilada amb ambicions militaristes, com és habitual. Sorprenentment, molts d'ells llueixen estètica hipster. Si els seus antecessors ideològics els observaren, el disgust i seria important.
Tot i que són pocs per formar un exèrcit, no s'estan d'amenaçar la gent que els grava. Entre ells, molts curiosos. Turistes que els fan fotos, perquè ho fotografien tot. Als laterals de la manifestació, però, hi ha un -aparentment- improvisat servei de guàrdia, que distingeix els seus membres perquè porten pots de cervesa de mig litre d'una marca específica. Quan alguns els fan fotos, s'encarreguen d'apropar-s'hi, tocar el muscle de qui grava i fer un senyal clar: un no amb el dit. Evidentment, els assenyalats sucumbeixen.
Més endavant, tres persones, amb una bona dosi de malaptesa, cooperen per col·locar adhesius a dalt dels senyals de tràfic per fer-los inaccessibles. No sense dificultats. Una dona i un home enlairen un jove amb problemes per guanyar la partida a l'equilibri. Té la sort de no caure. Per cada adhesiu tarden un parell de minuts. Poca eficàcia. I anul·lada, a més, quan al darrere, una parella de joves amb indumentària discreta, arrenquen aquells missatges entre aplaudiments.
Els neonazis, però, han s'han manifestat a Barcelona. Han cridat consignes que clamaven per la pena de mort contra dirigents polítics elegits democràticament. També cantaven "a por ellos". Els autoproclamats demòcrates espanyols cada cop s'assemblen més als que enyoren els vells demòcrates orgànics. Ja no només coincideixen en les banderes. Arreu de Catalunya, al mateix temps, les forces policials espanyoles agredeix els qui protegeixen les urnes perquè la gent triï el futur polític de Catalunya. Una contradicció flagrant. Tot i que no inesperada, tenint en compte com s'han anat donat els esdeveniments previs a l'1 d'octubre.