—On va nàixer el vostre primer disc, Diumenge, ara fa una mica més de quaranta anys?
—J. Fortuny: En una comuna de Girona. Primer vam ser-hi en una comuna a Horta, en un pis de dues habitacions i després, el 1973, vam passar a la comuna rural de Girona. I allà, en un paller que hi havia, vam començar a parir Diumenge. Vam començar a assajar allà i després, per gravar-lo, vam baixar a Barcelona.
—Això es va acabar el 1975. Per què?
—J. Fortuny: Érem molt joves i, amb la inquietud que teníem, viure allà entre arbres no podia allargar-se més d’un any. Però després de Girona encara vam anar un temps a viure amb els Comediants, a Canet.
—Com és?
—J. Fortuny: Primer se n’havia anat la Mercè, la parella del Josep [Fortuny], a treballar amb els Comediants. Llavors els vam conèixer, hi vam connectar de seguida i ens en vam anar a viure en una comuna a Canet, a una casa de tres pisos. Però no hi vam estar ni un any. Tot anava molt ràpid llavors.
—Precisament amb Comediants fareu un espectacle al pròxim Canet Rock.
—J. Fortuny: Sí, és que precisament també fa quaranta anys que hi vam anar a viure amb ells. I del primer Canet Rock. Per tot això, i com sempre hi ha hagut bon feeling amb els Comediants, farem una col·laboració conjunta.
—Ja sabeu com serà?
—L. Fortuny:Estem encara parlant-ho. Són sorpreses que primer hem de saber si tècnicament podem fer. Ens faria il·lusió que fos una cosa espectacular.
—Aquell estil primerenc, més jazzístic, de Diumenge aviat el vau abandonar.
—Joan Fortuny: No el vam abandonar del tot, el vam canviar una miqueta. Diumenge estava més influenciat per Chick Corea, Weather Report o Miles Davis. Quan ja havíem fet aquest disc, en Josep ens va fer descobrir discos de música de cobla de Joaquim Serra i ens va encantar. La música popular sempre ens havia agradat i amb aquell estil de Diumenge no acabàvem d’estar satisfets. Sobretot perquè la música de la infantesa és molt important i nosaltres sempre havíem estat envoltats d’aquesta música de bandes, música de carrer, música de sardana. En el moment que escoltem Joaquim Serra comencem a encaminar les cançons d’una manera diferent sense deixar les influències del jazz. A Diumenge hi havia més influències del flamenc –de Paco de Lucía o Manitas de Plata– i a L’oucomballa ja escoltem més música de cobla i popular. Vulgues que no, et van influenciant.
—Entre el primer i el segon disc vau trobar allò que us singularitza?
—J. Fortuny: Vam trobar el nostre so. Cada grup busca el so que els diferencia dels altres i crec que el vam trobar a L’oucomballa, sí. Gràcies a la música d’arrel i la música de la infantesa.
—Ara, en els concerts de celebració dels quaranta anys què proposeu?
—L. Fortuny:La idea era celebrar els quaranta anys el 2014, però, amb la mort de Josep el 2013, se’n va anar tot en orris. En aquell moment vam plegar. Ens vam tancar a casa sense saber què fotre. A partir que ens demanen de tocar al Canet Rock de 2014, vam anar a fer un quart d’hora i, en baixar de l’escenari, ens va tornar a agafar el cuc. La música és el nostre món. Estem bé damunt l’escenari; ens ho passem bé i la gent ens respon. A partir d’aquell moment vam començar a plantejar si tornàvem als escenaris o no. I vam decidir, més que no pas una celebració, commemorar els 40 anys de la Dharma. Potser ho fem amb dos anys de retard, però la gira parteix de la base de fer un repàs general de la discografia de la Dharma, de les cançons més emblemàtiques, les que ens sembla que han significat més per a la música del país.
—J. Fortuny: Durant aquesta gira també recordarem el Josep i l’Esteve tot i que l’any que ve volem fer un homenatge al Josep i a les seves facetes més literàries i de grafisme. Penseu que la majoria de caràtules de la Dharma són seues i de la seva filla Liliana. Tot aquest vessant tindrà el seu homenatge l’any vinent.
—A Canet, l’any passat, ja vau anar amb Ivan Rodríguez, el bateria dels Rosa Luxemburg, que ara us acompanyarà. Ha estat difícil l’adaptació?
—J. Fortuny: No ha sigut fàcil. Val a dir que, des de fora, pot semblar poca cosa però ha costat i continua costant. Són 40 anys tocant amb en Josep a la bateria. Amb els Rosa Luxemburg havíem col·laborat el 2011 amb un col·lectiu al Palau de la Música, en el concert de retirada. Allà el vam conèixer. És un paio molt simpàtic que toca molt bé i, en el moment d’anar a Canet Rock, l’hi vam proposar; ell encantat i va anar bé. Realment ho fa tot amb molt de respecte, tant artístic com humà.
—L. Fortuny:Tant en l’aspecte artístic com en l’humà ha entès tot molt bé. Ha vist que anem a poc a poc. I li agrada molt la Dharma. Des del primer moment li encantava el grup –la qual cosa vol dir una implicació de bon començament– i ho fa molt bé.
—A més ha de ser molt més difícil substituir un bateria que segons quin instrument.
—J. Fortuny: Un bateria és molt important. Fa quantitat d’entrades i acaba quantitat de cançons. És un instrument important en un grup i t’has d’entendre amb ell.
—Necessita molt assaig?
—L. Fortuny:I tant. Però al Palau de la Música ja vam veure que no era un bateria típic de pop, d’estrofa/ tornada i estrofa/tornada. Nosaltres necessitem un bateria que, en un moment donat, pugui anar tirant conscient que el solo serà més llarg. En un concert de la Dharma hi ha cançons que estan molt clares però, en un moment donat, el concert se’n va cap a la improvisació i en aquell moment ell ha de respondre i improvisar també. Nosaltres ja havíem vist que l’estil de tocar de l’Ivan li permetria fer això. I per a ell, la Dharma era un repte.
—J. Fortuny: Curiosament el seu pare és molt fan de la Dharma i des de petit ell ja escoltava L’oucomballa o Tramuntana. Un dia aquí assajant Tramuntana ell s’emocionava i explicava “aquesta cançó l’he mamat de petit perquè el meu pare ja la ficava”.
—A més s’ha d’adaptar a la vostra varietat d’estils. Fora de Catalunya igual toqueu en un festival de rock com en un club de jazz.
—J. Fortuny: Sí, als Estats Units hem estat al Memphis in May, que era de rock, i al Knitting Factory, que és un mític club de jazz de Manhattan. Allà són els reis del jazz; no els pots ensenyar pas res, però com nosaltres també bevem d’altres fonts, els sorprèn i els agafes bé.
—I l’experiència del Memphis in May, com va anar?
—J. Fortuny: Molt bé, perquè era un d’aquells festivals en un espai immens i tocaven Iggy Pop, Jerry Lee Lewis... Un gran festival.
—L. Fortuny:A més, la gent de l’organització va tenir el detall de guardar-nos una sessió de gravació a l’estudi Sun Studio, que és el mític estudi de gravació d’Elvis Presley i molts altres. Quan vam arribar allà, ens van donar la sessió de gravació per sorpresa. Vam improvisar molt.
—I el concert?
—L. Fortuny:Com a curiositat, et diré que, a la cançó “Correfoc”, quan dèiem “Foc, foc”, els americans cantaven “Fuck, Fuck”. Primer ens va sorprendre l’energia amb què van rebre la cançó i després ho vam entendre.
—Era un festival dedicat parcialment a músiques del món? Perquè Iggy Pop i Jerry Lee Lewis no ho són.
—L. Fortuny:No, no, era bastant americà. No era com Rock in Rio on sí que vam anar a l’escenari de músiques del món. O el de Sud-àfrica. No, no, era tot molt americà.
—Nosaltres tenim l’orella acostumada a la cobla però allà ha de ser cent per cent nou.
—L. Fortuny:Passa que, com som un grup molt versàtil, podem tocar rock i fer exhibició de guitarra amb Correfoc o anar al Knitting Factory, que és un club de jazz d’avantguarda de Manhattan, i, sense canviar l’estil, podem fer L’oucomballa i fer menys rocker. Hem tingut aquesta versatilitat.
—Potser és l’experiència. Després de gravar Diumenge o L’oucomballa no haguéssiu tingut aquesta versatilitat.
—L. Fortuny:Oh! Els temps eren diferents, també. A l’època de L’oucomballa no existia la música com a espectacle. Jo, el 1975, hi vaig anar com a públic encara –no vaig entrar fins el 1979 a la Dharma– i al Canet Rock tots estàvem asseguts escoltant. I als concerts de la Dharma.
—Però precisament la Dharma tendiu molt a aquest diàleg amb el públic.
—J. Fortuny:Perquè sembla que ens ho demana. Per exemple, el “Força Dharma” va ser un crit que va sentir el Josep en una actuació. I amb això vam fer una cançó.