Marcel Broodthaers: una retrospectiva enorme i interessant

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pioner i mestre de l'art conceptual, de vegades amb un caient pop, Marcel Broodthaers (Bèlgica, 1924-1976) és reconegut, quatre dècades després de la seva mort, com un dels artistes indiscutibles de la segona meitat del segle XX. La retrospectiva que li dedica el Reina Sofía de Madrid, que ja es va poder veure a principis d'any al MoMA de Nova York, és idònia per conèixer la seva breu però prolífica trajectòria. I per valorar-ne l'audàcia i les idees precursores i valentes. També per constatar que, avui, una part del seu treball presenta més interès pel que diu sobre un període de la història de l'art que no pas per la vàlua -estètica, intel·lectual- del treball en qüestió.

Fins als quaranta anys, Broodthaers va ser, eminentment, poeta, i la passió per les paraules recorre de cap a cap els dotze anys (només dotze) que va durar la seva carrera artística. Són nombroses les referències literàries en les seves creacions: des de la faula del corb i la guineu de La Fontaine fins al fundacional cop de daus de Mallarmé, passant per diversos patriarques de les lletres germàniques i anglosaxones -en la sèrie Peintures littéraires- i per l'estirp dels Kafka i Beckett, les ombres dels quals guaiten a La pluie (projet pour un text), un vídeo sobre l'escriptura impossible.

A més de l'empelt literari, l'art de Broodthaers té dos trets distintius clars més. El primer és la versatilitat. La mostra inclou quadres, fotografies, escultures, pel·lícules, readymades, gravats, serigrafies, collages fotogràfics, llibres d'artista i instal·lacions, allò que l'artista anomenava décors, escenografies formades a partir de diverses obres que sotmeten l'espectador a una experiència menys estètica i sensorial que conceptual i ideològica. Hi ha décors que proposen un qüestionament de la institució museística com a autoritat política i estètica (Musée d'Art Moderne, Départment des Aigles), n'hi ha que reflexionen sobre la naturalesa de la història i n'hi ha que revisiten sense xovinisme el passat de Bèlgica.

Això ens porta al segon tret distintiu de Broodthaers: la voluntat de tractar críticament la història i la identitat del seu país. De vegades amb rotunditat explícita i de vegades amb metonímica subtilesa o amb simbòlica ambigüitat, Bèlgica és omnipresent en les obres de Broodthaers. No és en absolut una broma que un motiu recurrent siguin els musclos, menjar típic del país, que usa com a objecte significatiu i com a material de construcció. Dos motius o elements habituals són també les closques d'ou i els colors de la bandera belga, que, posats junts, fan un efecte simpàticament poc patrioter. Una de les seves obres més conegudes es titula Le problème noir en Belgique. Senzilla -ous negres trencats que taquen un exemplar de Le Soir on hi ha un article titulat "Il faut sauver le Congo", diu veritats fulminants sobre la calamitat colonial belga.

Amb tot, i com passa sovint, el pas del temps ha estat implacable amb l'esperit crític de diverses obres de Broodthaers. El fet que el MoMA i el Reina Sofía exposin un artista que qüestiona la institució museística és l'enèsima constatació que ja no hi ha crítiques inassumibles, i menys si allò que es critica és tan abstracte com "la institució museística". I després hi ha, és clar, la innocència, que no és imputable a l'artista però que el perjudica davant dels nostres ulls cínics, avesats a quasi tot. L'obra 100/100%, consistent en la finestreta d'un banc pintat amb la tricolor belga, és presentada com una crítica al capitalisme i a la mercantilització de tot. En l'època de l'especulació financera, dels fraus bilionaris i de la cobdícia com a aposta existencial, criticar així el capitalisme és com atacar el totalitarisme trepitjant un Hitler i un Stalin de plastilina.

Marcel Broodthaers. Una retrospectiva
Museu Reina Sofía de Madrid
Des del 5 d'octubre del 2016 fins al 9 de gener del 2017

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.