La novel·la se centra en un personatge, la mestra, i en la seva estada al primer lloc on exerceix el magisteri, una vila de la Ribagorça, Dusa, on, a pesar de ser un poble minúscul, ella descobreix el món. Sembla que l’interès de l’autora siga destacar un fenomen que anem veient a mesura que complim anys: el valor d’alguns anys d’aprenentatge, que, en la nostra memòria, semblen eixamplar-se i ocupar més que molts dels posteriors.
—L’any a Dusa és un any important, decisiu en el coneixement del seu passat. I va acompanyat de tot el que sabem de la seva infància i adolescència, aquests primers dinou anys que són importants per a ella, però també importantíssims en tota vida. Ma mare va anar perdent la memòria durant set anys i això em va fer adonar de fins a quin punt sempre acabem tornant a aquells anys. Fins i tot quan s’ha perdut la memòria, són aquells primers anys els que acabes recuperant. Com si s’anessin perdent unes capes, però la dels primers anys triga més temps a desaparèixer.
—Ho explica molt bé en un paràgraf cap al final de la novel·la: “[Severina] S’imagina arbre i li seccionen el tronc: veu els primers vint primers anells molt amples, corresponents als vint primers anys de pluges fèrtils, i, tot seguit, veu els cinquanta-set anells restants, molt estrets, comprimits en una filigrana que ocupa la mateixa amplada que els vint primers (on només va conèixer la casa de la carretera i Dusa)”.
—Aquesta és una novel·la de temps intern: aquella gran troballa del filòsof Henri Bergson, que va descriure que hi havia un temps intern, diferent del temps dels rellotges (el dels rellotges l’hem inventat per segmentar-lo i poder dividir-lo en unitats, però el temps que nosaltres vivim no és aquest: és un temps que, de vegades, dura molt i, de vegades, passa volant...). Com és una novel·la de temps intern, quan la Severina diu això al final de la novel·la, quan és vella (que aquells vint anys ocupaven molt de la seva vida i els altres 57 molt poc), és perquè realment és així. Aquells primers anys han sigut més llargs que els altres, perquè els 57 següents li han passat com una exhalació.
—Per què volia centrar-se en aquest tema, en el valor d’aquests anys?
—Penso que sobretot és una novel·la d’aprenentatge. I el fa pas a pas, com si fos per explicar-lo als nens. Ella parteix d’una ingenuïtat enorme —perquè viu aïllada a la casa de la carretera; perquè els seus pares parlen en clau de l’activitat clandestina política del seu pare (i ella, òbviament, no entén res); perquè està educada a casa i la mare no vol que es miri els llibres oficials del règim... Per tant, li creen una mena de desconcert que ella només pot pal·liar amb els llibres. I quan arriba al poble s’adona que, entre cometes, saben més els seus alumnes que ella, perquè el seu saber és només llibresc (no és social, ni politicosocial, perquè no ha estat socialitzada).
—A pesar del seu intent, des de petita, de preparar-se per ser totalment autosuficient.
—Sí, després s’adonarà que aquesta preparació per la suficiència total no la prepararà per a una vida plena i és llavors que decideix anar cap als altres, d’una manera o una altra. I per això decideix començar per Dusa, un poble on estarà envoltada de gent i una escola on estarà envoltada de nens. El tema és que un poble petit potser no és el millor lloc on socialitzar-se. Ja sabem que un poble és una estructura molt especial i molt complicada. Allò que diuen: “Poble petit, infern gran”. Potser li hauria anat millor l’anonimat de la ciutat...
—Però, paradoxalment, és en aquest poble petit on ella descobreix el món: no només la vida social, sinó també la seua pròpia història, la dels seus pares.
—Exacte. I per això és tan important i la novel·la està centrada en aquest any que passa a Dusa: perquè allí troba la Bèstia, que, a part de provocar-li una fascinació i mig enamorament —tot i que encara ignora què és enamorar-se—, també li fa de mestre i li descobreix les claus per entendre el que parlaven els seus pares quan volien silenciar la seua activitat política. Són la generació del silenci. I tot això se li va revelant a través d’ell i del personatge de la Justa, que esdevé una figura una mica maternal per a ella, ja que en dos anys ha perdut el pare i la mare. Gràcies a ells va sabent què va ser la guerra; d’on venen algunes rancúnies, alguns odis i històries del poble. Dusa és el lloc on aprèn, i per això no l’oblida mai. Per això després sempre té la sensació de ser d’aquell poble precisament, tot i haver-hi viscut només un any.
—Durant la dictadura, els silencis sobre la Guerra Civil van ser generals en moltíssimes famílies. Volia tractar aquest tema per denunciar-lo o per aprofitar-lo dramàticament i literàriament?
—L’he volgut tractar per una qüestió personal. Quan ma mare va morir, em van venir ganes d’evocar el seu passat de mestra a l’Alta Ribagorça i aquests pobles. Les anècdotes sempre eren molt divertides, perquè era una família de mestres: ho era ella, la seva germana i la seva mare. Però, quan jo vaig començar a refer aquesta història, vaig trobar una informació sobre el meu pare en una biografia d’un diputat de l’època, on aquest li agraïa al meu pare haver-lo ajudat a passar la frontera. El meu pare va morir quan jo tenia set anys. I ma mare, que parlava molt, d’això no em va parlar mai, mai, mai. (També era més jove, ma mare, i he arribat a dubtar de si ho sabia o no.) La qüestió és que vaig anar buscant més coses i el vaig trobar citat en una tesi doctoral que parlava de les xarxes d’evasió. Després el vaig buscar a la llista de represaliats que havia sortit feia uns anys, el 2017, i vaig trobar que li van fer un judici sumaríssim per haver estat secretari de la CNT al seu poble: va ser d’aquells que van tornar de França amb el lliri a la mà, pensant-se que, com que no havien fet res, no els passaria res. Va acabar en un camp de concentració. Hi ha una escena final on reprodueixo fidelment aquests textos, perquè són molt curiosos. I tal com s’explica aquí, durant la pandèmia vaig anar a buscar el seu expedient.
—A la novel·la ho fa la filla de la Severina. En la realitat, vostè va anar a buscar l’expedient del seu pare?
—Sí. Això em va introduir en aquest tema del silenci, que s’ha tractat a altres novel·les, però d’una manera diferent. El cas és que, quan es viu en carn pròpia, resulta molt xocant. Com és possible que la família d’ell no me’n parlés? La veritat és que jo tampoc preguntava, perquè, si ningú no en parla...
—El silenci és una espiral que s’ho acaba empassant tot.
—Sí. A la Transició, el 1977 o així, el meu tiet em va portar al Pla de Beret, a la Vall d’Aran. Perquè Dusa és una construcció imaginària. El poble real és Vilaller...
—A l’Alta Ribagorça. En direcció nord, després de Pont de Suert...
—Exacte. Doncs em va portar al Pla de Beret, i es va emocionar. Mentre mirava al voltant, em va dir: “Ton pare, que bé que coneixia totes aquestes muntanyes. Fins a l’últim racó, coneixia...”. Jo vaig preguntar per què, però no es va atrevir a explicar-m’ho. I ja estàvem en plena Transició i ells eren tots de la corda (no és que hi hagués hagut diferències entre ells que feren més difícil explicar-ho).
—La dictadura sí que va aconseguir que aquest silenci fos general en moltes famílies. Només per por que els fills pogueren prendre mal pel fet de saber-ho...
—Sí. I va durar molt. I potser perquè va ser una guerra civil, se n’ha parlat poc. Tu mires la televisió francesa i és un continu de documentals sobre la II Guerra Mundial. Aquí mai ha sigut així. Ha estat traumàtic. I hi ha gent de quaranta o trenta-cinc anys que els costa d’entendre aquell silenci. I jo ho entenc. Perquè estem en un moment que sembla que ho sabem tot. Després no és veritat, però hi ha una saturació d’informació i una presumpta transparència que després no és tal... però és la sensació que tenim. I això sorprèn molt la gent. El fet és que, per molt que visques en una bombolla, o que els teus pares t’intenten protegir, acabes sent fill del teu temps.
—En el llibre hi ha una pulsió sexual entre la mestra i la Bèstia que no es resol com és tradicional o que es resol d’una manera molt diferent de la tradicional. Una altra solució hauria estat una concessió romàntica que no quadraria ni amb el to de l’obra ni amb el caràcter dels personatges?
—Exacte, jo no faig concessions romàntiques. És veritat que és com un amor unidimensional. Ell és més paternal; ella sí que té aquesta espècie d’enamorament i despertar eròtic. Però això també m’interessa: la transgressió. Ara els enamoraments passionals i unidimensionals no estan de moda; està de moda l’equilibri: jo et dono cinc, tu m’has de donar cinc; jo et dono deu, tu em dones deu. L’amor no és això. Pot ser-ho, però no necessàriament és així.
—La següent relació de la protagonista també és antiromàntica. Hi ha un fragment molt bonic que ho explica ràpidament: “Ell va quedar molt sorprès de la textura singular de la seva veu (no l’hi diria fins vint anys més tard, per no incomodar-la). Ella, vint anys més tard, li agrairia que no l’hi hagués dit (s’hauria sentit incòmoda)”.
—Amb aquesta novel·la he viscut una necessitat de recuperar una certa delicadesa. La repressió va fer coses tremendes, però, com passa de vegades, de tot mal surt algun bé. Aquesta mena de delicadesa que hi havia, ara la trobes a faltar: ara és la grolleria absoluta; la polarització de tot. Tot es pot dir i es pot dir de qualsevol manera.
—Hi ha una cançó que té un paper en la trama, la “Chega de saudade” de João Gilberto. Una reivindicació de la bossa nova?
—És una obsessió meua per João Gilberto i el cantar baixinho de la bossa nova, que s’adiu també amb el tarannà d’ella, amb la delicadesa, el no cridar, dir les coses que sembla que ningú ha d’escoltar, però que són més interessants del que sembla... Sempre he posat molta música a les meues novel·les, però ningú no es fixa. Ara ho dic explícitament.
—Aquesta és molt clara, però n’hi ha més...
—I el lead de quan mor la Simona i la versió “Sophisticated Lady” de Duke Ellington de 1940, una cançó també obsessiva que ella associa a quan els seus pares ballen sobre una sola rajola, abans que ell marxi per un dels seus viatges enigmàtics. Crec que aquesta imatge dels seus pares ballant i després la relació amb la Bèstia, que de tant en tant xiula el “Chega de saudade”, són com dos amors fundacionals d’ella que després s’expressaran, en el futur, en altra gent.
—Per què li agrada posar-hi música?
—Perquè, quant a transmissió d’emocions, no hi ha cap art —ni la pintura ni la poesia ni la novel·la— que pugui arribar a aquesta immediatesa que té la música.
