Xalbadorren heriotzean” no és cap himne, tot i que ho sembla. No sols per la melodia encomanadissa i la lletra tan emotiva, que van servir de comiat al poeta Ferdinand Aire Etxar, àlies Xalbador, un pastor d’Iparralde mort en 1976. Aquest tema del cantautor Xabier Lete, que posa els pèls de punta, s’interpreta a cappella en els funerals i en la grada d’animació de San Mamés, l’estadi de l’Athletic Club. I Rozalén, la popular cantautora i compositora originària d’Albacete, fins i tot va incloure’n una versió pròpia en un dels seus discos.
Que ella s’atrevira a cantar en èuscar potser va trencar els esquemes de molts, però l’argument que va aportar per tal de justificar-ho va resultar encara més revolucionari: “L’èuscar és una joia que hem de preservar”.
En un estat en què molts dels seus ciutadans viuen d’esquena a la seua realitat idiomàtica, en què el fet de no expressar-se en castellà sovint és considerat una manca de respecte, el gest de Rozalén era una declaració d’amor a aquesta diversitat lingüística incompresa. “Demane perdó als bascos per la meua pronúncia”, va arribar a dir en presentar el tema.
No havia de fer-ho. De cap manera no havia de demanar disculpes. D’una banda, per la demostració d’estima en si, i de l’altra, perquè tots sabem més èuscar que no ens pensem. No és un idioma tan aliè, sinó que hi convivim de manera natural. N’hem adaptat algunes paraules seues, com ara esquerra o zulo, i un dels cognoms més estesos entre nosaltres, Garcia, té el seu origen en aquesta llengua d’origen incert. L’aparició recent de la mà d’Irulegi hi ha afegit més incertesa.
Que l’idioma dels bascos ha de resultar-nos familiar és, precisament, la tesi de la perodista Nerea Arostegi (Bilbao, 1991), que acaba de publicar Euskaratú a l’editorial Debate. Ha treballat a Radio Euskadi, a la cadena SER i ara presenta un espai televisiu al segon canal d’EiTB. Ella també sent una estima profunda per la llengua del seu país, encara que no és la dels seus pares.
“El meu aita i la meua ama són de família burgalesa i tenen més de 65 anys, o siga que van ser educats durant el franquisme i mai no van tenir l’oportunitat d’aprendre l’èuscar”, comenta Arostegi, “però sempre van tenir molt clar que jo havia d’aprendre’l i tant el meu germà com jo vam estudiar en una ikastola. Per tant, des de txiki, l’èuscar ha format part de la meua vida en el dia a dia”.
I ara, amb aquest llibre, pretén que tothom prenga consciència que l’èuscar també forma part, d’alguna manera, de les nostres vides. En aquest sentit, la lectura d’aquest llibre tan amè suposa una descoberta. “No és un idioma complicat!”, s’afanya a exclamar l’autora, “només depèn de les ganes que hi poses”.
De fet, en la primera part del llibre esbossa qüestions elementals com la inexistència de les grafies v, c i q, l’absència de gènere —lagun és amic i amiga alhora— o l’ergatiu, és a dir, la distinció entre el subjecte intransitiu i el transitiu. Així, la frase l’Ane veu el gos seria Anek txakurra ikusten du, mentre que la frase El gos veu l’Ane es traduiria com Txakurrak Ane ikusten du.
Una formulació que remet al georgià, tot i que els lligams entre ambdós idiomes tampoc no estan confirmats. En el cas de l’èuscar, detectar-hi les arrels primigènies ja sembla missió impossible. Totes les teories acaben naufragant i no superen el terreny de l’especulació.
No debades, “com tots els idiomes, l’èuscar té els seus dialectes i els seus accents diferenciats”, assenyala Arostegi. “La condició de llengua oprimida va fer que anara buscant la manera de sobreviure”. La profusió de variants dialectals en un territori petit, enormement influenciat pel castellà i el francès, no evita que els bascos d’una punta i de l’altra puguen comunicar-se sense problemes.
“Jo soc biscaïna, però en el meu dia a dia parle amb gent de Guipúscoa, Àlaba, Navarra o Iparralde, i mai no hi he trobat impediments… En ocasions, les diferències es limiten a la síl·laba on recau l’accent”, explica l’autora del llibre.
El batua, l’èuscar normativitzat, ha influït notablement en la societat, fins al punt que avui, com es felicita Arostegi, “entre les noves generacions, que ja han estat educades en èuscar, l’ús de la llengua és molt superior que no entre les persones de 40 o 50 anys”. En canvi, i aquest és un matís substantiu en relació amb uns altres idiomes, “qui no ha pogut estudiar-lo i no sap parlar-lo, tampoc no serà capaç d’entendre’l, ni que faça molts anys que resideix a Euskal Herria”.
Com passa amb el català i el gallec, “l’arribada massiva de persones a les ciutats més grans, n’ha reduït la seua presència, però a les ciutats més menudes i els pobles ha estat més senzill de conservar-lo”. De vegades, en les èpoques més convulses, gràcies a les “classes clandestines a les cases”.
A les notícies i la publicitat
Amb tot, l’èuscar s’escola en la nostra vida quotidiana. A la televisió, per exemple, és usual trobar expressions en aquest idioma tant a les notícies com en els talls publicitaris.
L’oli de la marca Koipe significa greix, la margarina Artua vol dir dacsa, el principal ingredient amb què està feta, i els productes lactis Kaiku manlleven el nom del recipient de fusta amb què es recull la llet. De la mateixa manera, la marca de roba Loreak Mendian té un nom tan bucòlic com les flors del camp, i Kukuxumusu és el resultat de fusionar els mots kukuxo (‘puça’) i musu (‘petó’), o siga, el petó de la puça.
En els noticiaris, afortunadament, ja no sentim a parlar de la kale borroka, la lluita de carrer, ni d’ETA, les sigles d’Euskadi eta Askatasuna, és a dir, ‘Euskadi i llibertat’… Bé, d’ETA encara parla i molt la dreta espanyola en general, encara que ja va quedar dissolta. De vegades amb formes com ara filoetarra.
Sí que és d’ús comú Ertzaintza, producte de la fusió de dos termes: herri, que és ‘poble’, i zain, que significa ‘cuidar’. Els qui cuiden el poble. Els abertzales, d’altra banda, són la síntesi d’aberri, que és ‘pàtria’, i zale, que es tradueix com a ‘amant de’. En aquesta mateixa línia, l’Alberri Eguna és el Dia de la Pàtria Basca i l’Alderdi Eguna és el Dia del Partit.
En concret, del Partit Nacionalista Basc (PNB), que en èuscar s’anomena Eusko Alderdi Jeltzale (EAJ). Els seus afiliats i simpatitzants són els jeltzales, que no vol dir exactament ‘nacionalistes’, sinó que respon a l’expressió ‘els del JEL’, les sigles de la frase Jun-goikoa Eta Lagi Zarra, traduïble com ‘Déu i llei vella’.
La sumptuosa seu del PNB, ubicada en el centre de Bilbao, és coneguda popularment com a Sabin Etxea perquè està aixecada tot just on va nàixer Sabino Arana, el fundador de la formació.
En el cas d’EH Bildu, l’altra gran força abertzale del país, EH són les sigles d’Euskal Herria, i Bildu significa ‘reunió’, producte, com és, de la unió de diversos partits polítics.
Una llengua poètica
És tan poètic com sembla, l’èuscar? Nerea Arostegi no ho té tan clar. Segons ella, és més pràctic que poètic. “Com que en desconeixem l’origen, és probable que en el seu moment fora més pràctic que no poètic: un objecte de fusta acostuma a incorporar l’arrel d’aquesta paraula”.
Un mot que podria semblar molt poètic, però que també feia prevaldre la practicitat és cor, “que es diu bihotz pels dos sorolls que emet aquest òrgan vital”. Igualment, els noms dels dotze mesos tenen a veure amb els elements més característics de cada època, “i, així, febrer és otsaila, el mes dels llops”. La toponímia dels pobles també sol guardar relació amb l’entorn físic.
El llibre efectua una repassada per paraules que ens resulten habituals. N’inclou prop de 400, algunes de les quals són presents en el nostre dia a dia i algunes altres que podem aprendre ara. L’eguzkilore, ‘la flor’ (lore) ‘del sol’ (eguzki) que decora l’exterior de moltes llars del nord de Navarra, el lehendakari, que ve a ser ‘el primer’, o els batzoki, els centres de reunió del PNB, que són una mescla de batza, ‘reunió’, i toki, ‘lloc’.
La seua lectura també ens sorprèn quan de sobte ens assabentem que el nom propi de Zigor significa ‘assot’, que Ibai vol dir ‘riu’ i que Haritz és ‘roure’... “No és tan estrany!”, proclama Arostegi, “en català hi ha gent que es diu Lluna i Ona, i en castellà, persones que es diuen Lluvia o Sol; de vegades, la tria dels noms no respon al seu significat estricte com a la seua fonètica, perquè ens agrada escoltar-los”.
“Fins ara, la meua paraula predilecta de l’èuscar era sorgiña, que ve a ser ‘bruixa’, per bé que la traducció literal és ‘creadora’”, continua l’autora. “És una paraula que perviu en la lluita feminista quan es diu allò de ‘som les netes de les bruixes que no poguéreu matar’, i que la RAE ha adaptat d’una manera tan estranya, jurguina, que fa mal als ulls... En canvi, sí que recullen sandwich amb la grafia anglesa”.
A ella li encantaria que el coneixement de l’èuscar fora més accessible més enllà de l’àrea que delimita les seues isoglosses. I fa extensiu aquest desideràtum, és clar, a la resta de llengües que conviuen a l’Estat: “Sempre he sentit afecte pel català perquè tinc família allà”, diu. “M’hauria agradat estudiar-lo, quan era txiki, en la meua ikastola”. Al capdavall, afegeix tot seguit, “no deixa de ser una llengua cooficial del territori en què vivim, com a mínim se’ns hauria d’oferir la possibilitat d’estudiar-la de manera optativa, igual com l’èuscar hauria de poder estudiar-se a la resta de l’Estat”. “Jo hauria preferit aprendre el català o el gallec en comptes del grec o del llatí”, sentencia.
I és que el seu llibre és, en efecte, un cant d’amor a una llengua que no és paterna ni materna, però que s’estima molt. Un idioma bellíssim, que es remunta al fons del temps, que ha estat capaç de superar totes les adversitats i que no sols sobreviu, sinó que ha inoculat, també, la nostra parla.