Sobre una de les parets del despatx que Miguel Doménech té als magatzems municipals penja un gran mapa del terme municipal d’Oliva. Una multitud de ratlles solquen el terme i el divideixen en xicotets parcel·les, quasi diminutes. Es tracta, al capdavall, de la representació gràfica del minifundi valencià. No és això, però, el que crida l’atenció. Dispers per tot el mapa hi ha unes boletes imantades de colors diversos. Una ací, l’altra allà, tres juntes... Hi ha en la zona d’interior, però també al voltant de la urbanització Oliva Nova, a tocar de la franja de platja.
“Cada volta que rebem l’avís d’un incident amb un porc senglar senyalem el punt exacte on ha tingut lloc”, explica Doménech, que és regidor d’Obres, Serveis i Agricultura de l’Ajuntament d’Oliva. En sis mesos han rebut un centenar de queixes. En aquest municipi de la Safor, a tocar de la Marina Alta, l’aparició recurrent del Sus scrofa ha esdevingut, des de fa uns anys, un problema de primera magnitud. També a la veïna Pego, on les visites d’aquests mamífers han esdevingut més freqüents d’ençà que l’estiu passat es cremà la Vall d’Ebo.
La sobrepoblació de porc senglar és una preocupació a tota l'Europa continental.
“Aquest és un problema que ve de lluny i al qual els ajuntaments hem hagut de fer front amb molt poca ajuda i comprensió de l’Administració autonòmica. Quan algun veí té algun incident, el primer lloc on demana responsabilitats és l’Ajuntament, però nosaltres tenim molt poc de marge de maniobra”, reflexiona Doménech, que està involucrat en la gestió municipal des de 2019.
En el temps que porta com a regidor, hi ha hagut col·lisions en les carreteres, però, sobretot, danys als agricultors. El 94,7% de la superfície agrària d’Oliva està consagrada al cítric. Assedegats per la manca d’aigua, el Sus scrofa es delecta especialment mossegant i destrossant els sistemes de reg. Mengen les fruites que han caigut a terra, però també han aprés a posar-se dempeus per arrambar les fruites tendres de les branques més baixes, moltes voltes causant danys a l’arbre.
A la veïna Pego, els danys als arrossaires també són quantiosos, sobretot quan la planta està madura. Els animals no solen menjar-se-la, però sí que es delecten refregant-se pel fang. Hi ha hagut casos en què els agricultors han arribat a perdre dos terços de la collita. Poca broma, doncs. “Tots sabem les dificultats que passa l’activitat agrària: baixa rendibilitat, encariment dels preus dels fertilitzants, manca de relleu generacional... El porc senglar és un afegit més”, explica el regidor d’Agricultura d’Oliva, que els darrers anys ha hagut de fer orfebreria per concitar els interessos d’agricultors, caçadors i Administració.
Un afer europeu
Al capdavall, la Safor i la Marina Alta són dues de les comarques on la densitat de porc senglar és més alta al País Valencià (vegeu el mapa). La Generalitat Valenciana, en el seu esborrany de Pla de gestió de les poblacions de porc senglar, ha calculat que en el 87% del territori valencià hi ha una població elevada de suids i en el 33% del territori la situació és catalogada com de superabundància. La CV-700, Bocairent - el Vergel, que connecta l’interior i la costa a través de la serra de Mariola i la Vall de Gallinera i la CV-715, que travessa de nord a sud les comarques d’Alacant, són dues de les carreteres on més col·lisions amb porcs senglars es produeixen, especialment en l’època en què s’intensifica la cacera. A tot el País Valencià, l’any 2021, es van produir 2.929 accidents de cotxe provocats per animals. En nou de cada deu, el senglar hi va estar involucrat.
L'èxit del porc senglar té a veure amb la seua plasticitat adaptativa: s'acostuma a qualsevol ambient. A més, no té predador.
Aquesta, però, no és una problemàtica privativa del País Valencià. En absolut. També a Catalunya la gestió de la sobrepoblació d’aquest mamífer ha acabat per situar-se en l’agenda política i és una qüestió de primera magnitud en punts com Collserola o Girona. Tanmateix, aquesta no és, tampoc, una problemàtica exclusiva d’aquesta banda de la Mediterrània, ni tampoc de la península Ibèrica. La sobrepoblació de porc senglar i els conflictes humans-animals que se’n deriven han esdevingut motiu de preocupació a tota l’Europa continental.
De fet, se’n cacen com mai, però en continuen havent-hi com mai abans. Hi ha al bosc, el seu espai natural, però cada volta més es poden trobar en zones urbanes i periurbanes, àrees a les quals s’han adaptat amb naturalitat i on contenidors de fem i papereres han esdevingut el seu particular bufet lliure. La primavera passada, dos animalons van ser gravats a l’avinguda Meridiana de Barcelona confosos entre els transeünts. L’estiu passat una xiqueta va resultar ferida a la platja de Cadaqués després d’una topada fortuïta amb un porc senglar. Una cosa semblant va passar a l’Alfàs del Pi. En aquest cas, l’animal, visiblement atordit i esglaiat, va colpejar una banyista. La setmana passada mateixa, segons explicava Levante-EMV, una porcada va destrossar el jardí comunitari d’una urbanització de la platja de l’Almadrava de Dénia. A tot arreu hi són.
A Profecia (Edicions de 1984), l’escriptor Raül Garrigasait ambienta la seua novel·la en una Barcelona envaïda per aquests ungulats peluts, en una mena d’apocalipsi senglar barroc. Es tracta, clar, de ficció, però hi ha molt de real en tot el que l’escriptor solsoní narra. Parlar de plaga, en alguns punts del territori català i valencià, és, a hores d’ara, ajustat a la realitat.
“Controlar el creixement de la població de porc senglar, i els seus impactes, a través de mètodes sostenibles, efectius i amb el suport de la ciutadania, és un dels principals desafiaments de la gestió de la fauna salvatge en el segle XXI”, advertien en la seua declaració final els científics procedents de tot Europa que van participar la tardor passada en el XIII Simposi Internacional sobre porc senglar i altres ungulats que va tenir lloc a Seva, a la comarca d’Osona.
Com a cal sogre
Però, què ha passat perquè un animal que, a principis del segle XX estava pràcticament en perill d’extinció al Principat, i la presència del qual se circumscrivia a l’Alt Empordà i la Selva, haja assolit la presència que té actualment? De fet, el senglar va patir una forta regressió al llarg dels segles XVIII i XIX, de la qual va començar a recuperar-se a mitjans del segle XIX. “La proliferació i extensió del porc senglar s’ha d’entendre com a resultat d’una multiplicitat de factors”, explica Joana Colomer, responsable de gestió de projectes de Minuartia, una consultoria ambiental catalana que té una branca especialitzada a gestionar conflictes amb la fauna.
Collserola ha esdevingut un paradís pels senglars. Allà s'apliquen, també, programes de control i reducció pioners a Europa.
Un dels factors decisius és l’absència de depredadors que, com llops i ossos, podrien haver mantingut un cert equilibri tròfic. Més important encara resulta, però, el que els científics anomenen plasticitat adaptativa: els senglars tenen una capacitat d’adaptació com pocs altres animals i si bé el seu espai natural són els boscos, se senten ben a gust en àrees de cultiu i en zones urbanes i suburbanes. Les incursions en aquests espais, que en el passat eren esporàdiques, s’han intensificat.
“A més, el senglar té una dieta omnívora i oportunista”, explica Colomer. És a dir, menja de tot: amb les seues furgades, igual devora el bulb d’una orquídia que les cries d’una au en perill d’extinció (com passa, per exemple, a la marjal de Pego-Oliva) o, per què no, un entrepà deixat caure a terra. Tot li sembla bo i tot li bé de gust.
“El menjar fàcil i calòric és el principal element d’atracció cap a la ciutat. Intenten aconseguir el màxim d’aliment calòric amb el mínim esforç possible”, explica Gregorio Mentaberre, veterinari i professor de la Universitat de Lleida, que n’ha vist de tots els colors mentre estudiava, gestionava i seguia la població de porc senglar a Collserola: des d’exemplars que s’alimenten dels menjadors de les colònies felines fins a veïns que els alimenten de forma recurrent. “En alguns punts de Barcelona assistim a un fenomen d’habituació mútua: d’una banda, els veïns normalitzen la seua presència i, alguns fins i tot els veuen com una mascota; d’una altra banda, el senglar s’habitua a les persones i deixa de veure’ns com un predador per passar a veure’ns com un alimentador”.
Es tracta, a més, d’una espècie molt prolífica. Amb només sis mesos assoleix la maduresa sexual i, de mitjana, les femelles fan ventrades d’entre quatre i cinc garrins després d’embarassos que es prolonguen durant 120 dies. En ocasions, les femelles arriben a parir dues voltes l’any. El porc senglar, de fet, presenta una taxa de reproducció entre tres i sis voltes superior a altres ungulats. Es tracta, doncs, d’un superanimal, el rei del mambo del regne animal forestal. “Aprenen molt ràpid: una volta saben on poden trobar menjar —i a la ciutat en poden trobar— tornen de forma reiterada”, explica Colomer, que està fent el doctorat a la Universitat de Barcelona sobre les dinàmiques de població d’aquest ungulat i està monitorant un projecte de captura a través de corrals trampa al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Com més seca està la muntanya, més incentius tenen per baixar a les zones humides o on poden cercar tolls d’aigua.
Emergència cinegètica
És a la demarcació de Girona i al Maresme, el Barcelonès i el Vallès Oriental on es registren els principals problemes de sobrepoblació, amb densitats per sobre dels 12 exemplars per quilòmetre quadrat, d’acord amb els registres que, des de 1998 es fan en 22 observatoris de la Generalitat. Es calcula que a tot Catalunya hi ha al voltant de 200.000 porcs senglars. Les densitats de població, segons la Generalitat, s’han triplicat en la darrera dècada. L’any 2021 van ser els causants del gruix dels 5.032 d’accidents provocats per animals.
Els darrers anys han proliferat les empreses especialitzades en capturar animals salvatges com el senglar.
La Conselleria d’Agricultura i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana considera que en un territori hi ha sobreabundància quan hi ha constància de l’existència de sis senglars per quilòmetre quadrat. En aquesta circumstància es troba el 33% del territori.
També a Catalunya, com al País Valencià, les queixes dels sectors ramaders i agraris pels danys causats per les malifetes dels senglars són reiterades, fins al punt que, el febrer passat, la Generalitat, a la vista de les afeccions en l’agricultura, va decretar l’emergència cinegètica en els massissos de les Gavarres i de Rocacorba. L’objectiu, d’ací al 31 de maig, és, amb la participació de les societats de caçadors de la zona, abatre un total de 6.700 senglars. Poca broma.
Un nínxol de negoci
Però no només a la demarcació de Girona hi ha problemes. Enric Ullar és ramader i agricultor a Caldes de Montbui, un municipi de vora 18.000 habitants a només 35 quilòmetres de Barcelona. Pagès i ramader vaquí, estava acostumat que, de forma puntual, els senglars li feren alguna malifeta. Eren, però, incidents ocasionals. A partir de 2014, però, les intromissions van esdevenir cada volta més freqüents i les pèrdues econòmiques, majors.
En el seu cas, del problema va esdevindre una oportunitat. Enginyer autodidacte, va dissenyar un nou mètode de captura: una xarxa suspesa horitzontalment sobre quatre pilars que cau a terra i atrapa els animals mitjançant un sistema de control remot. Primer provaren l’invent als seus terrenys i en testaren l’eficàcia: efectivament, l’invent era solvent. Després, ell i el seu soci decidiren crear una empresa, Estrateko, especialitzada en captures de senglars.
El primer servei el donaren a Sant Cugat del Vallès, l’any 2015, i després en vindrien molts més: Montcada i Reixac, Viladecans, Santa Coloma de Gramenet, Palau-solità i Plegamans, la Universitat de Bellaterra...
Des de 2016, a més, fan captures per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona en la zona de Collserola, un parc natural que, en una dècada, ha esdevingut un paradís per a la porcada i on ja fa anys que es promouen mesures de conscienciació ciutadana. Fa uns anys es calculà la presència d’entre 1.500 i 2.000 suids en aquestes muntanyes a tocar de Barcelona.
“Tenim comprovat que en el termini d’entre dues i tres setmanes solucionem el problema. A més, el seguiment remot ens permet optimitzar la captura: només activem la xarxa quan hi ha un grup gran d’animals. En cada actuació capturem, de mitjana, 8,7 senglars i tenim una eficàcia del 93%”, explica Ullar, que incideix en el fet que aquest mètode de captura és menys agressiu que les caixes trampa. Els animals són anestesiats i morts amb posterioritat.
Són molts els llocs on aquest tipus de mesures s’han fet com més va més freqüents. A Oliva, l’any passat, seguint l’exemple d’altres municipis com Gandia, Piles, Daimús o Bellreguard, van contractar, amb autorització prèvia dels caçadors i la Generalitat, els serveis d’una empresa procedent de Còrdova especialitzada en la captura dels suidsa través de gàbies. Durant sis mesos va disposar tres gàbies de captura en la zona més litoral del municipi. Dos-cents seixanta exemplars van caure en el parany al llarg d’aquell mig any. La intenció de la Regidoria d’Agricultura del municipi saforí és repetir experiència aquesta temporada, ara ja amb cinc gàbies.
Un exèrcit en decadència
Es tracta, però, de ferramentes complementàries a la cacera, considerada en aquests moments la principal eina per reduir la sobrepoblació. “En contextos urbans es poden aplicar alternatives, però, fora d’aquests, la cacera és la mesura més efectiva”, assegura l’expert Gregorio Mentaberre. De fet, el nombre d’exemplars abatuts no ha parat de créixer. Fa tres dècades, a Catalunya, es caçaven al voltant
Tots els experts coincideixen: a hores d'ara la cacera és la mesura més efectiva per combatre la sobrepoblació senglar.
de 3.000 senglars per any. La temporada 2020-2021 es va arribar als 70.000 exemplars. En el cas del País Valencià s’ha passat dels 10.300 exemplars de la temporada 1999-2000 als 35.559 de l’última temporada.
L’increment de l’esforç cinegètic és innegable; tanmateix, la comunitat senglar es fa, com més va, més nombrosa. La sensació generalitzada és que en la cursa per acotar la població d’aquest ungulat, l’animal va sempre tres o quatre passos per davant dels humans. Els experts calculen que, donada la seua capacitat procreadora, per mantenir una població equilibrada faria falta caçar el 60% dels garrins.
A més, no és que l’activitat caçadora passe pel seu millor moment. Al contrari. El transvasament de població des del camp a la ciutat, unida a la major sensibilitat envers els drets dels animals per part d’una societat cada volta més urbana i amb una visió idealitzada de la natura i, especialment, de la fauna, ha provocat el progressiu desprestigi de la pràctica cinegètica. El que per a uns és un servei ambiental, per als altres és crueltat animal. Avui, la pràctica cinegètica està en franca retirada.
El nombre de caçadors no ha parat de disminuir. Catalunya ha passat, en deu anys, de 69.000 a 33.000 llicències. Al País Valencià han disminuït d'un 70% en 30 anys.
La reducció i l’envelliment del col·lectiu és un fet. A Catalunya, el 2012 es van concedir 69.000 llicències; la darrera temporada en van ser 33.000, és a dir, una reducció del 50% en el termini d’una dècada. Més de la meitat, a més, corresponien a persones per sobre dels 65 anys. Al País Valencià, segons dades de la Conselleria, en l’actualitat s’expedeixen el 70% menys de llicències que fa 30 anys. Actualment, hi ha, de fet, més caçadors majors de 70 anys que menors de 40 anys. De les 50.437 persones que en l’actualitat disposen de llicència, només 7.902 tenen menys de quaranta anys.
“La societat té una imatge dels caçadors que no es correspon amb la realitat”, assegura Lorena Martínez, presidenta, des del maig passat de la Federació Valenciana de Caça, que clama perquè “es reconega la tasca mediambiental i de control de la sobrepoblació” que fa el col·lectiu. El 6 de maig la Federació ha convocat una protesta a València per reclamar al Botànic més suport econòmic a la seua tasca.
Agafar el senglar pels ullals
“Cal reconèixer la importància que tenen els caçadors en l’abordatge d’aquesta problemàtica”, assegura Anna Sanitjas, directora general d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi de la Generalitat de Catalunya. La seua Direcció General va presentar el març de 2022 un pla de xoc per controlar la població de senglars per al període 2022-2024. L’objectiu del pla, dotat amb més de 10 milions d’euros, és “assolir un nombre de senglars estable i compatible amb la conservació d’altres espècies dels nostres ecosistemes i amb les activitats humanes”.
Per aconseguir-ho, s’han configurat diverses línies estratègiques que van des de la convocatòria d’ajudes econòmiques per als caçadors a la creació de la figura del caçador expert, passant per la compra de trampes i gàbies; facilitar els tràmits per fer caceres puntuals fora de temporada; explorar mecanismes per facilitar la comercialització de la carn de senglar; establir mètodes de dissuasió en els punts crítics de la carretera per on travessen els animals, o habilitar línies de finançament perquè aquells municipis que ho necessiten posen en marxa plans de gestió. “L’experiència ens demostra que el senglar té una capacitat brutal d’adaptar-se. És clau evitar que arriben als llocs on hi ha menjar”, explica Sanitjas.
També al País Valencià la dimensió de la problemàtica ha obligat la Generalitat Valenciana a moure fitxa. El departament que dirigeix Isaura Navarro té enllestit un pla de gestió que té, com a pal de paller, l’increment de l’extracció d’animals del seu hàbitat. Per a això, i en línia amb una normativa que ja es va aprovar el novembre de 2011, s’amplien els períodes de temps en què es permet la cacera i es dona via lliure per a la utilització de mecanismes que, com ara les substàncies oloroses o els visors d’infrarojos a la nit, fan més efectiva l’activitat cinegètica, entre moltes altres mesures.
A més, la Generalitat està desplegant, amb fons europeus del Mecanisme de Recuperació i Resiliència, un programa de reducció de senglar en set parcs naturals valencians a través de paranys. Les primeres caixes trampa es van instal·lar al Parc Natural del Desert de les Palmes. “Es tracta de mesures complementàries a la caça que ens ajudaran a fer front a aquest repte”, explica Carmen Gómez, cap del Servei de Caça i Pesca, que es mostra convençuda que el pla de gestió permetrà normalitzar la població de senglar.
Tanmateix, les crítiques entre els caçadors cap a la Generalitat Valenciana són nombroses. Asseguren que, mentre en altres autonomies s’està ajudant econòmicament el col·lectiu cinegètic, el Govern valencià mira cap a una altra banda.
A Catalunya, per exemple, la Generalitat va establir que, quan les societats de caçadors sobrepassaren l’extracció de 80 exemplars per any, s’incentivaria la caça dels animals següents amb el pagament de 20 euros per exemplar en les zones de densitat alta i amb 8 euros en les zones de densitat normal. A més, per a aquells que dipositen els animals als punts logístics (és a dir, dipòsits de cadàvers) hi ha establert un incentiu de cinc euros. L’any passat, a més, la Generalitat de Catalunya, en línia amb el que es fa en altres autonomies i altres països europeus, va habilitar ajudes per cobrir les despeses veterinàries de les gosseres.
Catalunya ja estudia vies per adreçar els animals caçats cap a les indústries càrnies.
Al País Valencià, en canvi, les societats de caçadors estan obligats a invertir el 35% del valor econòmic de les captures fetes en forma de serveis mediambientals, una exigència que, segons els caçadors, no fa cap altra autonomia. “S’està ofegant el sector. Es pretén que una activitat que, en principi, és recreativa, solucione un problema de desequilibri mediambiental sense cap contrapartida. El nostre col·lectiu no pot carregar econòmicament amb això”, avisa Lorena Martínez. Des de l’any passat, a més, la Generalitat va establir el concepte d’“esforç cinegètic mínim”, pel qual les societats de caçadors han d’arribar, tant sí com no, a un mínim de captures.
Donar sortida a la carn dels exemplars scapturats és l’altre gran repte pendent. A Catalunya ja hi ha punts de recollida i la Generalitat té prevista una partida d’altres 500.000 per establir altres 22 nous punts. A hores d’ara són pocs els animals que passen a la indústria càrnia i els que sí, acaben exportant-se a països on el consum de carn de caça està més normalitzat. “El nivell de captures és tal que fa temps que s’ha superat la capacitat d’autoconsum dels caçadors. La carn de caça és una gran desconeguda, a pesar que ben cuinada és molt bona. Un animal que viu al bosc és a la indústria càrnica el que una tomata ecològica és a la verduleria —reflexiona Gregorio Mentaberre—. Ens cal incidir molt en aquest aspecte”. El pla de xoc de la Generalitat de Catalunya, com l’esborrany de la Generalitat Valenciana, menciona aquest tema. Tanmateix, en aquesta qüestió específica tot sembla, encara, molt verd.
És un dels molts reptes que cal entomar per abordar una problemàtica que campa, entre feliç i desconcertat, entre serres i carrers. •
-------------------------------------------------------------------------------
UNA AMENAÇA PER AL SECTOR PORCÍ
Més enllà dels accidents de trànsit, els danys a l’agricultura o l’ensurt que qualsevol es pot dur si, sobtadament, es creua un senglar, la proliferació d’aquesta espècie suposa una amenaça en termes de salut animal que preocupa les autoritats europees. Els senglars poden ser portadors de la pesta porcina africana (PPA), una malaltia vírica infecciosa que afecta els porcins silvestres i en captivitat. Endèmica de l’Àfrica subsahariana, la malaltia es va propagar des de Rússia i Bielorússia a la Unió Europea. Lituània fou el primer país a registrar un brot, l’any 2014, i des d’aleshores s’han registrat casos en deu països del club comunitari. Itàlia és el punt més pròxim on s’ha tingut coneixement d’un cas.
La possibilitat que els senglars transporten la malaltia fins a aquesta banda del Mediterrani preocupa des del punt de vista sanitari, però també econòmic, especialment a Catalunya. Segons l’Associació Catalana de Productors de Porcí, cada any a Catalunya es produeixen 20 milions de porcs. El sector representa el 3% de l’economia catalana i sis mil famílies hi viuen directament. •
CAPAR EL PROBLEMA, UNA OPCIÓ VIABLE?
Tothom qui està involucrat en la problemàtica del porc senglar coincideix a assenyalar que, a hores d’ara, la mesura més efectiva per fer front a la sobrepoblació és la cacera. Darrerament, s’han popularitzat, també, les caixes i gàbies que actuen com a paranys en què els animals queden reclosos. Com passa amb la cacera, el destí dels exemplars és el mateix: la mort a través del sacrifici, siga en el mateix lloc de la captura o en un altre espai enllestit a propòsit.
L’aparició de moviments animalistes, però, i la sensibilitat que, en aquests termes, han manifestat determinats partits polítics, ha provocat que darrerament s’exploren altres vies, com ara l’esterilització. La Diputació de Barcelona va finançar un projecte pilot encapçalat per l’investigador del Departament de Sanitat i Anatomia Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona, Manel López Béjar, que va demostrar efectivitat sobre els animals que havien estat injectats. Ara bé, estudis recents van estimar que, per a poder observar una disminució significativa de les poblacions, caldria esterilitzar entre el 70% i el 80% de les femelles. Si es té en compte que es calcula que aproximadament a Catalunya hi ha 200.000 senglars i que la meitat d’ells són femelles, això suposaria que s’hauria d’esterilitzar 80.000 animals.
L’investigador Gregorio Mentaberre va calcular que només per a la gestió del senglar a Barcelona requeriria una inversió de quatre milions d’euros. “L’esterilització no és una alternativa. És inviable a l’escala que es necessitaria i també des del punt de vista tècnic”, explica aquest professor de la Universitat de Lleida. I afegeix: “Jo em vaig fer veterinari perquè tinc sensibilitat envers els animals. Però els animalistes tenen postures poc realistes. Òbviament, cal cercar aquells mètodes que minimitzen el patiment dels animals, però la sobrepoblació d’aquesta espècie ens obliga a aplicar una relació de depredador-presa”.