Fins i tot una persona tan poc escrupolosa com Napoleó Bonaparte era conscient que recórrer a la violència per obtenir confessions era qüestionable: “És ben sabut que no s’obté res de valuós d’interrogar un home sotmès a tortura.” Així doncs, fa gairebé 200 anys el dictador va arribar a la mateixa conclusió que s’ha acabat imposant a la major part del món acadèmic.
Fa pocs anys, l’investigador en neurologia Shane O’Mara va analitzar estudis que mostren com reacciona el cervell humà a la por, la privació de son, el fred extrem, la fam o la set; per extensió, com reacciona als instruments de la caixa d’eines d’un botxí. O’Mara és catedràtic de Neurologia Experimental al Trinity College de Dublín i amb la seva feina va demostrar que la capacitat de produir pensaments raonables en aquestes circumstàncies extremes es veu notòriament limitada. D’aquí conclogué que la tortura és un mètode inapropiat per obtenir informació.
Per a la comunitat d’activistes pels drets humans van ser bones notícies, però els experiments d’aquest acadèmic irlandès pequen d’un detall: comprensiblement, O’Mara no ha pogut mesurar l’activitat cerebral de persones sotmeses a tortura. I aquesta llacuna de coneixement fou el que va esperonar la recerca del politòleg Ron Hassner, de la universitat californiana de Berkeley. “Tenim massa poca informació sobre els casos actuals, ja siguin als Estats Units o arreu. La major part d’informació sobre les tortures perpetrades als Estats Units és secreta i no s’hi podrà accedir fins d’aquí a moltes dècades.”
Hassner, doncs, s’ha servit d’un banc de dades fascinant per elaborar el seu estudi titulat Anatomia de la tortura. Va obtenir accés a l’arxiu de la Inquisició espanyola, que alberga centenars de milers de documents dedicats a qüestions dogmàtiques i teològiques de la doctrina religiosa. Els documents més interessants per a ell, tanmateix, eren les nombroses transcripcions extretes de les cambres de tortura del Tribunal del Sant Ofici.
Segons Hassner, els escrivents van dedicar-se a transcriure de manera “altament meticulosa” tot el que deien les víctimes durant les sessions de martiri. Durant més de 300 anys, des de finals del segle XV i fins a inicis del XIX, a l’Espanya catòlica es van perseguir els heretges que gosaven desviar-se de la doctrina religiosa oficial. La Inquisició se centrava especialment en els anomenats conversos, que eren jueus obligats a convertir-se al cristianisme.
Hassner és clar respecte de la seva posició: per raons morals, rebutja categòricament l’ús de la tortura com a instrument per obtenir informació. Tot i això, recomana que “es deixi d’argumentar la suposada manca d’efectivitat de la tortura” per oposar-s’hi.
Després d’haver analitzat centenars de casos, el politòleg ha arribat a una conclusió estremidora: “La tortura sí que funciona” escriu, “però no de la manera que ens pensem.”
L’ús de la tortura se sol justificar amb el fet que s’hi recorre per evitar mals majors. És el que va afirmar la CIA per justificar l’ús del que es coneix com a waterboarding (‘ofegament simulat’)com a mètode per evitar atacs terroristes. Segons l’investigador, però, les actes detallades dels interrogatoris inquisitorials només admeten una conclusió: “La tortura no és un mètode ràpid ni efectiu per obtenir informació en moments d’urgència.”
Segons sembla, els botxins espanyols del segle XVI ja n’eren conscients. Al contrari del que se sol pensar, no s’enduien els presos a les sales de tortura perquè admetessin professar una fe o una altra, ni tampoc perquè mostressin penediment de cap mena. L’objectiu pragmàtic d’aquells interrogatoris tan dolorosos era obtenir informació sobre xarxes clandestines de jueus, musulmans i protestants.
“Per als inquisidors, la tortura era l’últim recurs que tenien per confirmar informació de la qual ja disposaven, no pas una manera d’obtenir nous indicis”, explica Hassner. Un exemple paradigmàtic fou el de Luis de Carvajal, el carismàtic líder de la comunitat jueva de la Ciutat de Mèxic. Com a mínim a partir del 1571, els jueus convertits —alguns dels quals practicaven el judaisme en la clandestinitat— també van ser perseguits per la Inquisició a les colònies del Nou Món. A principis del 1596, els sicaris del Sant Ofici van estirar-lo al poltre de tortura i, enmig del martiri, Carvajal va confessar els noms de diversos membres de la seva família. Més endavant, també va trair 113 membres més de la comunitat jueva. Actualment, les confessions de Carvajal encara es consideren la causa de l’onada d’execucions que la Inquisició va dur a terme contra els jueus de l’actual capital mexicana.
Hassner també ha contrastat aquestes actes amb altres confessions i documents, i, amb això, ha pogut constatar que Carvajal no va confessar res que els seus botxins no sabessin d’antuvi. Segons Hassner, era la manera habitual que els executors de la Inquisició tenien d’actuar: “En el millor dels casos, la maquinària de tortura de la Inquisició era capaç d’arrencar miques d’informació que els confirmaven allò que ja sabien.”
L’objectiu, de fet, era justament aquest. Les infraccions sempre eren de caràcter religiós i, en aquest sentit, Hassner afirma que les víctimes proporcionaven informació útil.
Sovint, ni tan sols s’informava els suposats delinqüents del delicte que se’ls imputava. En comptes d’interrogar-los arran de casos específics, se’ls exigia que “confessessin tot el que sabessin”, de tal manera que per als presos era gairebé impossible enganyar els inquisidors amb confessions falses.
Segons Hassner, el gran avantatge dels inquisidors espanyols fou el factor del temps. “Es van poder permetre perfeccionar els seus mètodes durant dècades, si no segles fins i tot.”
El catàleg de mètodes de tortura n’incloïa tres de molt habituals. A banda del poltre, també solien escollir l’estrapada. En aquest cas, s’agafava la víctima, se li lligaven les mans a l’esquena i se l’hissava penjada pels braços. Un altre mètode d’ús freqüent era una variant antiga del que es coneix com a waterboarding: es torturava les víctimes tot fent-los empassar grans quantitats d’aigua amb una gerra fins al punt que estiguessin a punt d’ofegar-se.
El que no es feia en cap cas era torturar a la babalà. El Consell de la Suprema i General Inquisició havia estipulat que s’havia d’oferir múltiples vegades als acusats l’oportunitat d’evitar la tortura mitjançant la confessió. Un altre reglament fixava que sempre hi havia d’haver un metge present durant els procediments de tortura. A més a més, la tortura i els interrogatoris estaven estrictament separats. Quan l’acusat volia parlar, els botxins sortien de la sala. Aquesta manera de fer pretenia evitar un efecte que el neuròleg Shane O’Mara ha demostrat centenars d’anys més tard servint-se de mètodes ultramoderns: sotmesos a dolor, les víctimes tendien a inventar-se confessions perquè els deixessin de torturar.
Així mateix, Hassner explica que les actes mantingudes en secret durant tots aquests segles contradiuen una presumpció molt estesa segons la qual la Inquisició se servia d’individus sàdics que aprofitaven la tortura oficial per satisfer les seves perversions. “Malgrat disposar d’una gran quantitat de recursos i d’una gran llibertat d’actuació, la tortura com a instrument s’utilitzava de manera molt cautelosa, fins i tot amb escepticisme.” En cap dels casos que ha estudiat es va condemnar l’acusat únicament per les confessions o per les declaracions fetes sota tortura.
Per tot això, Hassner conclou que la Inquisició espanyola fou “la campanya més llarga de la història de la humanitat dedicada a la tortura”. I, en aquest sentit, els botxins al servei del catolicisme van demostrar ser autèntics experts en la matèria, freds i calculadors. A diferència dels excessos que es cometien als tribunals europeus de l’edat moderna, els procediments de tortura fets per encàrrec de l’Església rarament acabaven amb víctimes mortals.
Després d’haver analitzat al detall els documents de les actes, l’investigador conclou que la tortura s’utilitzà de manera sistemàtica, precisa i gairebé burocràtica. Aquesta manera d’actuar “contrasta fortament” amb l’estratègia dels Estats Units després de l’atemptat terrorista de l’11 de setembre del 2001. En aquell cas, “la set de venjança” es va sumar a la formació deficient dels oficials de l’exèrcit nord-americà. Segons Hassner, “sotmesos a una gran pressió, els interrogadors van torturar les víctimes amb presses i de qualsevol manera, van improvisar mètodes i van violar els reglaments.”
En aquest sentit, després d’haver estudiat totes aquestes actes de la Inquisició, Hassner afirma: “El procés per obtenir informació útil és lent. A vegades ho és tant que, al final, la informació ja no serveix per a res.”
Traducció de Laura Obradors