16 de març
L’edifici de la Presidència de la República de Moldàvia és blanc i daurat com un palau bruneià. Travessant el carrer hi ha el Parlament, davant del qual, dalt de dos pals ben alts, hi ha les banderes de Moldàvia i de la Unió Europea. Moldàvia no en forma part, de moment, però la bandera europea és a tot arreu, i fins i tot presideix els debats parlamentaris. Abracen la idea de la UE com només ho fan els països que no en formen part. En són estat candidat des del juny, després d’haver formalitzat la sol·licitud d’adhesió una setmana després de l’inici de la invasió russa a Ucraïna.
A les 11 h hi havia convocada una manifestació contra el Govern davant del Parlament, però són quarts de dues del migdia i, és clar, no queda ningú. A Moldàvia governen els liberals europeistes del Partit d’Acció i Solidaritat (PAS). La protesta la convocaven els prorussos del Partit Sor. A jutjar per les imatges penjades a Twitter, no hi havia ni mig miler de persones. Dos carrers més avall, davant del Teatre Nacional Maria Biesu, hi ha uns pocs manifestants esperant l’autobús. L’Elena, amb el mòbil, tradueix del romanès i, d’entrada, nega la major: “Nosaltres, el Partit Sor, no som pro Rússia. Estem per un país independent, no volem la unió amb ningú, volem la pau i que el nostre país tingui bones relacions amb tothom”. Arriba el seu autobús, i la conversa continuarà més tard per WhatsApp. Pren algunes precaucions: té activat un temporitzador pel qual els missatges desapareixen passades 24 hores, i el seu nom no és Elena.
Quatre dies abans, el 12 de març, durant una altra jornada de protestes, la policia detenia 54 manifestants per “conducta qüestionable” i set persones més sota la sospita d’estar darrere d’una conxorxa insurreccional. A més, l’aeroport de Chisinau tancava durant unes hores per un avís de bomba. Durant les setmanes prèvies s’havia impedit l’entrada al país a 183 persones. La presidenta Maia Sandu, el dia 13, denunciava un pla amb finançament rus que pretendria dur a terme sabotatges i l’assalt d’institucions amb presa d’ostatges. Tot això atreia les mirades de la premsa i la diplomàcia internacionals per segon cop en menys de quinze dies. El 28 de febrer, en una altra protesta, uns enfrontaments amb la policia ja van despertar un interès efímer. Tanmateix, les protestes van començar fa mesos, a la tardor, esperonades per la crisi energètica i inflacionària que viu el país des de l’inici de la guerra a Ucraïna, i promogudes pel Partit Sor. La inflació va arribar al 35% l’any passat, i ara està en el 25%.
Les acusacions de Sandu són greus i Moldàvia és vulnerable. És un dels estats més pobres d’Europa, està fora de l’aixopluc de l’OTAN i és un país petit. Territorialment, és similar a Catalunya, però amb només 2,6 milions d’habitants. Hi ha una guerra al país veí i una part del seu territori, Transnístria, és independent de facto des de fa trenta anys, i allà Rússia té desplegats més d’un miler de soldats. És fàcil traçar paral·lelismes amb Ucraïna.
A l’inici de la invasió contra Ucraïna molts van témer que els russos arribessin a Moldàvia. Però d’aleshores ençà el front sud s’ha mogut poc i sempre cap a l’est. A més, Sandu governa amb majoria absoluta i amb el suport polític i econòmic d’Occident, i el Partit Sor, impulsors de les protestes, només tenen sis dels 101 escons al Parlament. Les manifestacions, en el millor dels casos, han aplegat només uns pocs milers de persones. Totes han estat pacífiques. Si més no, de moment.
El líder del Partit Sor, Ilan Shor, fa poc denunciava precisament això: la repressió injustificada d’un moviment pacífic. Ilan Shor és a Israel, fugit després de ser condemnat fa quatre anys per un frau de mil milions. Des de la seva formació acusen Sandu d’haver establert una dictadura que persegueix rivals polítics, de limitar el dret de protesta i de tancar canals de televisió. D’altra banda, culpen el Govern moldau de la crisi econòmica i de donar l’esquena als més pobres, i li retreuen estar provocant Rússia amb maniobres militars prop de Transnístria i amb l’acostament accelerat a Europa. L’Elena també ho veu així: “La guerra acabarà arribant a Moldàvia. El Govern faria bé de callar, en lloc de provocar Rússia”. El Partit Sor defensa la independència i la neutralitat de Moldàvia com a garantia per la pau, i es presenta com a defensor d’aquells ciutadans més colpejats per la crisi. “Jo protesto perquè els sous són baixos i els preus són massa alts. Els jubilats cobren pensions d’uns 100 dòlars: com pot viure algú amb aquesta pensió? Quan preguntem al Govern responen que hi ha una guerra a Ucraïna. Però, què hi tenim a veure, amb la guerra?”.
17 de març
Davant de l’edifici brutalista del Banc Nacional, dues dones amb dos faristols fan proselitisme. Són testimonis de Jehovà i anuncien, en romanès i en rus, cursos gratuïts sobre la Bíblia. Tot i el predomini del romanès, Moldàvia és bilingüe, i als carrers de Chisinau se senten les dues llengües. També a les televisions, als cinemes i als anuncis de Spotify. L’única llengua oficial, però, és el romanès, i això vol dir que l’escola és en romanès —amb excepcions—, com també ho són els rètols als carrers. La megafonia, quan juga la selecció, és en romanès i en anglès —per als visitants. I quan a l’embalatge d’un producte no hi ha el romanès, hi ha enganxada una etiqueta que esmena aquesta absència idiomàtica. Fins aquest mateix mes de març, oficialment encara se’l denominava moldau, al romanès de Moldàvia. Fins el 1989, dos anys abans de la independència, s’escrivia amb caràcters ciríl·lics.
La llengua materna de Denis Dermenzhi és el rus. És d’origen rus, té família a Rússia i és editor a la redacció moldava de Radio Free Europe, la corporació nascuda durant la Guerra Freda amb finançament estatunidenc: “Aquí tots tenim família a Rússia o a Transnístria, i molts familiars nostres són prorussos. Quan la guerra a Ucraïna va començar, vam estar sense parlar durant un o dos mesos”. La conversa té lloc al cafè Naringi. Dermenzhi ho veu així, tot plegat: “No és realista pensar que les protestes puguin anar a més. No reflecteixen la posició de la majoria de ciutadans d’aquest país”. Els números —els escons— li donen la raó. “Tampoc no crec que sigui realista pensar que la guerra pugui arribar a Moldàvia. Si conquerissin Odessa, rai, però de moment...”.
El cafè Naringi és al bell mig de Chisinau. A algunes voreres hi ha una mena de mercats improvisats on es ven de tot: prismàtics, samarretes, serres, carteres, mòbils, flors, mitjons, paelles, ulleres... Entre els venedors predomina la gent gran: és la manera com alguns complementen la pensió. A Chisinau no hi ha motos ni bicis. Ningú no travessa en vermell, encara que no vinguin cotxes. Tot és net, però hi calen reformes. No hi ha persones vivint al carrer, on sí que hi viuen uns pocs gossos. Sorprenentment, hi ha alguns establiments on es prohibeix explícitament entrar amb armes de foc. Tot és més barat: els hotels costen menys de la meitat si es compara amb els preus de Barcelona; els restaurants, la meitat i els aliments, més de la meitat. No és una gran diferència si es té en compte que el sou mitjà a Moldàvia no arriba als 600 euros. Al centre de la ciutat hi ha cases de canvi de divisa pertot, no tant per als turistes com per a la diàspora. Només hi ha persones blanques.
La catedral és austera per fora i sumptuosa per dins, entapissada amb or i pintures on predominen el blau i el verd. Pràcticament, només hi entren dones: es cobreixen el cap amb un mocador, se senyen amb tres dits i repetidament, resen i encenen espelmes. Els ritus ortodoxos són diferents dels catòlics, però no gaire. Més avall, al passeig central de l’avinguda Grigore Vieru, a tocar del monument als herois de les joventuts leninistes, hi ha deu bancs que alhora són gronxadors i on la gent, efectivament, es gronxa, i una dona es fa un selfie. A la primera ressenya del monument a Google, l’usuari André II diu, en rus, que “el monument no hauria de tenir lloc al centre de la ciutat, però cal recordar el passat, així que estaria bé fer un museu del comunisme i traslladar-lo a un lloc on els crims del règim comunista contra els pobles moldaus estiguin ben explicats”. Li posa només una estrella de puntuació. L’usuari Caglar FER li’n dona tres i diu, en anglès, que és un “bon monument i a més hi ha una cruïlla”. Efectivament, a l’altura del monument, just per damunt, l’avinguda Grigore Vieru conflueix amb el carrer Jerusalem.
20 de març
“Ens vam trobar amb interrupcions de les cadenes de subministraments i alguns productors no tenien accés als mercats tradicionals. I a l’hora d’importar hi ha vies que han estat blocades i hem cercat noves rutes que són més cares”. Olga Rosca és cap de gabinet del Ministeri d’Afers Exteriors de Moldàvia, i ha triat el cafè Delice d’Ange per fer l’entrevista: “Degut al xantatge rus amb el gas, el seu preu i el preu de l’electricitat han pujat el 700%”. A la tardor, l’empresa russa Gazprom va retallar el subministrament de gas a la meitat. Continua Rosca: “Però el preu que paguen els ciutadans és molt més baix gràcies al projecte que el Govern ha posat en marxa. La gent fa una sol·licitud i, en funció dels seus ingressos i de les seves condicions de vida, reben una quantitat determinada com a compensació”. A les darreres concentracions dels prorussos del Partit Sor, els manifestants exigien al Govern que, durant l’hivern, pagués íntegrament les factures de l’energia. Sigui com sigui, Rosca troba que aquestes demandes són un vernís: “Clarament, hi ha greuges, però aquestes protestes no són sobre aquests greuges. Volen explotar el malestar de la població i desestabilitzar Moldàvia, i així fer descarrilar el nostre accés a la UE”.
Al novembre, els bombardejos russos contra infraestructures ucraïneses van provocar, de retruc, grans apagades a Moldàvia. A més, míssils russos han sobrevolat Moldàvia almenys en dues ocasions, quan es dirigien a territori ucraïnès amb bucs a través el mar Negre: “És una violació inacceptable del nostre espai aeri per part de Rússia”, diu Olga Rosca. WizzAir, aerolínia hongaresa, va deixar de volar a Moldàvia el 14 de març, però tota la resta de companyies hi continuen operant amb normalitat. “No hi ha cap amenaça militar sobre Moldàvia gràcies a la resistència d’Ucraïna, i seguirà sent així mentre els ucraïnesos continuïn lluitant”.
Més enllà de la guerra, les protestes i els complots, hi ha una altra amenaça potencial al projecte europeu de la formació que governa a Moldàvia, el Partit d’Acció i Solidaritat. Es tracta del Bloc de Comunistes i Socialistes (BCS). Aquesta coalició russòfila, tot i posar-se de perfil amb les protestes, amb 32 diputats tenen molta més força que el Partit Sor. Segons les darreres enquestes, si ara es fessin eleccions, el BCS podria governar amb el suport de Sor. Els sondejos electorals, però, no tenen en compte el vot de la diàspora, que acostuma a aplegar-lo el PAS. En tot cas, Olga Rosca creu que no farien marxa enrere: “Són especulacions, però crec que continuarien amb la modernització del país i l’accés a la UE. No van cancel·lar l’Acord d’Associació amb la UE perquè té un fort suport social”. Es refereix al període en què els socialistes van governar, entre 2016 i 2020.
El cafè Delice d’Ange és al costat del Museu Nacional d’Història, a l’entrada del qual hi ha una estàtua de Ròmul i Rem alletats per la lloba. Al pedestal hi ha una cita del poeta moldau del XIX Mihai Eminescu: “Sí, de Roma venim, de la Dàcia Traiana”. El carrer està en obres i, en aixecar l’asfalt, han quedat velles llambordes al descobert. Hi ha força policia. Un carrer més enllà hi ha la seu del Govern i el Ministeri d’Economia. És un edifici gris, soviètic. Just davant hi ha una fira ambulant, amb barracons amb menjar i amb atraccions: Autodrom, Lunapark, Crazy Dance, Zig-Zag i Vortex.
26 de març
Branda una espasa a la mà dreta i una maça a l’esquerra, i fa un discurs apassionat. Duu una corona daurada, camisa blanca amb brodat tradicional moldau i un bigoti a punt de caure. La disfressa és ridícula, però la interpretació no tant. Ara canta i, de l’emoció, se li trenca la veu. Al voltant, tothom canta amb ell. És migdia a Chisinau, capital de Moldàvia, i unes 250 persones reclamen la unió de Moldàvia i Romania a peus de l’estàtua d’Esteve el Gran (1433-1504), príncep moldau durant la segona meitat del segle XV, de qui va disfressat el mestre de cerimònies.
Una part dels manifestants donen l’esquena al monarca i s’enfronten, verbalment, a una trentena de prorussos que es contramanifesten. S’insulten mútuament, s’amenacen, es provoquen. I es graven amb el mòbil els uns als altres com qui grava els animals al zoo. Els separen una vintena de policies —comuns, no antiavalots— que fan un cordó aparentment insuficient. Però, quan hi ha un esclafit de rauxa i algú s’apropa a la línia policial, el deixen fer uns instants i, tot seguit, demanen que si us plau es faci enrere. Es fan enrere i els rostres desencaixats s’esvaeixen com si res. Gos que lladra no mossega.
Alguns dels crits dels unionistes romanesos, dels que són a la zona calenta de cara als prorussos, són “Glòria a Ucraïna!”, “Feixistes!” i algunes referències contra Putin. Quan un home brama que els russoparlants se’n vagin a Rússia i no tornin, l’Ana, en privat, en fa una esmena: “Jo això no ho trobo bé”. L’Ana és una altra de les manifestants proromaneses. Després de l’esmena, hi fa un matís: “Però hi ha gent que viu aquí i no vol aprendre romanès. Tinc una companya de classe que ha vingut fa poc d’Ucraïna i l’està aprenent. I aquests que porten aquí cinquanta o seixanta anys no ho volen fer”. Els paral·lelismes no acaben aquí. Hi ha prorussos que tenen el romanès com a primera llengua, i viceversa. La identitat nacional, en molts conflictes, és porosa.
De fet, totes les pancartes dels prorussos estan en romanès. Un home en duu una que diu: “Nu vrem unire” (‘No volem la unió’); està una mica apartat i va cridant “Moldova!” als cotxes que passen. Un conductor respon tocant el clàxon repetidament, qui sap si en senyal d’aprovació o de rebuig. En general, però, fan servir el rus entre ells i per insultar els altres. A tocar de la línia policial, tot i que assossegada, hi ha la Nàdia: “Amb Rússia hem estat més de 200 anys, amb Romania només cinc, sis o set”. Vos què voleu, doncs, li preguntem: “Jo vull només Moldàvia. Podem ser amics de tothom: de Rússia, de Romania... i podem viure amb Europa, però no a Europa”. Els qui es manifesten amb ella porten quatre banderes grans, tots la mateixa: un cap d’ur d’or sobre fons de gules. És la bandera d’Esteve el Gran, emblema reconegut de la regió històrica de Moldàvia, la qual, per acabar de complicar les coses, inclou una part de la Romania actual. En canvi, són clars, sense arestes, alguns insults i algunes proclames.
Tot i que Esteve el Gran i el principat de Moldàvia són referents compartits, els manifestants proromanesos duen altres banderes: de Romania, sobretot, i algunes de Moldàvia —l’oficial, també un símbol compartit. Totes dues són iguals, tret de l’escut que la segona té a la franja central. Hi ha, a més, alguna bandera europea, de l’OTAN i d’Ucraïna. A Moldàvia, l’anhel d’una Gran Romania —projecte que vol unificar en un mateix estat tots els pobles amb habitants de parla romanesa— està prou estès, però no és pas majoritari, i darrerament el desig d’integració a la UE li fa ombra. Al centre de la plaça l’acte transcorre amb normalitat: després del discurs del rei medieval, reciten poemes i canten cançons populars, i la gent balla al ritme de música medieval. La majoria no s’apropa allà on hi ha els prorussos. Uns pocs van alternant l’acte central amb l’enfrontament de baixa intensitat del marge.
Passen moltes coses alhora si es té en compte la poca gent que hi ha. Després de tres hores de dir-se el nom del porc, però, la sang no arriba al riu. En part pel cordó policial, però sobretot perquè ni els uns ni els altres tenen gaires ganes d’anar més enllà, i al capdavall són quatre gats. Quan els proromanesos fan via, els pocs prorussos que queden prenen la plaça i es fan fotos amb l’estàtua d’Esteve el Gran fent el signe de la victòria. Ningú no toca les ofrenes florals que els seus compatriotes han dipositat una estona abans a peus de l’estàtua.
29 de març
Des del Partit Sor no han respost a set sol·licituds d’entrevista fetes per set vies diferents: cinc a Marina Tauber, líder de les protestes, i dues més a altres dos diputats. La seu territorial del partit prorús a Chisinau és tancada; segons Google Maps, permanentment. Al web del partit i a la Viquipèdia surt l’adreça de la seu central: carrer Vasile Lupu, 36, a Orhei, un poble gran a 50 minuts en cotxe des de Chisinau.
Allà hi ha l’hotel Codru. A recepció diuen que el partit hi té un despatx al tercer pis, però que no hi ha ningú, i expliquen com arribar a una altra oficina, la territorial, que és allà a prop, a tocar de l’Ajuntament. A la porta hi ha un cartell amb l’horari: hi són de dilluns a divendres, de 9 h a 18 h. És dimecres, són les 12 h i està tancat. Comença a nevar, però poc.
Des del dia 16 no han convocat més protestes.
31 de març
A un pas subterrani que travessa l’avinguda Iuri Gagarin hi ha una botiga de souvenirs. Una raresa a Chisinau, atès que a Europa només dos microestats com San Marino i Liechtenstein reben menys turistes que Moldàvia. En tornar a la superfície, a tocar de l’estació de tren, hi ha un monument en memòria dels deportats pel règim comunista. I en un accés lateral directe a l’andana hi ha un mosaic soviètic. Moldàvia ha estat sempre als marges dels imperis: atansant-se als uns o als altres, fent equilibris, ha preservat la independència. Alhora, ha estat sempre un territori en disputa, i d’aquí la pèrdua de territoris històrics i el conflicte nacional estructural. A l’andana hi ha tres treballadors netejant les males herbes a peus del mosaic.
Al vestíbul hi ha tres peixeres, tres treballadors més (un al bar i dos venent bitllets) i set passatgers. És migdia i només hi ha dos trens anunciats: a Bucarest a les 17:20 i a Kíiv a les 17:45. Deu ser l’estació més tranquil·la d’Europa: hi ha més peixos que persones.