Miquel Alberola acabava de deixar EL TEMPS per enrolar-se a la delegació valenciana d’El País quan Manuel Vázquez Montalbán —un dels seus escriptors predilectes, a qui va entrevistar en aquest setmanari— estrenava un llibre de títol provocador: Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos (Alfaguara, 1996).
L’editora Carme Balcells havia proposat al pare del detectiu Pepe Carvalho que esbudellara, cara a cara, una trentena de personatges espanyols molt influents. Entre ells, el mateix monarca, que no va tenir inconvenient a mantenir una audiència amb aquell periodista reconvertit a escriptor.
Era l’Espanya eixida de la cuina del Majestic. La del pacte Aznar-Pujol. La del reg a manta amb gomina. La de Luis María Anson, Antonio Herrero i Pedro J. Ramírez emetent llum de gas. La dels grans banquers i els pelotazos. La que feia pràctiques d’urbanisme salvatge a Marbella. La que girà full del felipisme.
Dues dècades després, el mateix Alberola va capbussar-se en una altra Espanya en ebullició. La que es coïa a recer del 15M, el cas Gürtel i una crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles i l’entronització de Felip VI. L’Espanya dels lloguers pels núvols. La dels mileuristes i gràcies. La del procés sobiranista català. La del comissari Villarejo. La de Pablo Iglesias i Albert Rivera. La que va fer saltar pels aires el bipartidisme imperant. La de Federico Jiménez Losantos, Antonio García Ferreras i Ana Rosa Quintana. La que va derivar en la primera moció de censura votada de manera exitosa.
Fruit d’aquesta experiència ha nascut Cròniques des de Madrid: Un periodista a la Cort, un llibre editat per Drassana que permet albirar l’Alberola escriptor que s’amagava rere el periodista Alberola. O, més ben dit, la confirmació que les peces d’orfebreria signades per ell eren més pròpies d’un escriptor reputat que no d’un periodista que es limita a explicar-nos l’actualitat.
Com diu en el llibre, “Pla sostenia que si et paraves a pensar un adjectiu deixaves de ser periodista per a convertir-te en escriptor”. Per tant, si atenem al patró fixat pel de Palafrugell, hem de concloure que Alberola sempre ho ha estat, d’escriptor. Perquè pocs com ell han descrit la política i la cultura valencianes amb tanta precisió, de manera tan quirúrgica, fent reposar cada apel·latiu al lloc just, dibuixant paràboles i metàfores impossibles o parint neologismes excelsos com la Conselleria de Culturisme, síntesi perfecta de la cartera Cultura, Turisme i Esport assumida en el seu dia per Lola Johnson.
Però, és ara, un cop allunyat de l’activitat periodística estricta, quan ha emergit l’Alberola més literari. De moment, amb una mena de dietari dels quatre anys que va passar amb un peu a la capital de l’Estat i l’altre a mig món, resseguint l’actualitat política i l’agenda internacional de la Casa Reial. Des d’aquest moment, qui sap com. I és que Alberola, com el Messi que va mutar de davanter centre a totcampista, està en condicions de reconvertir-se en gran novel·lista. El temps ens ho dirà.
Destinació: Madrid
A la terrassa d’un bar de la plaça de Patraix, poble independent de València fins el 1870 i el seu barri de ja fa molts anys, Alberola remena el cafè amb la cullereta mentre repassa el periple descrit en el llibre. Va marxar d’EL TEMPS cap a El País quan el PP d’Eduardo Zaplana obria la porta de la Generalitat i va veure’s obligat a abandonar València l’1 de juny de 2015, quinze dies abans que hi prenguera possessió el primer Govern del Botànic. El periòdic on treballava havia decidit clausurar totes les delegacions, tret de la catalana, i la partícula Alberola va eixir disparada cap a Madrid.
Ell va combatre aquella “commoció personal” amb la densa bibliografia de José Martínez Ruiz, Azorín. Sempre havia sentit devoció per aquell monover de la generació del 98 que fou periodista, assagista, novel·lista i diputat. I que també fou extirpat del seu entorn físic i humà per establir-se al “centre gravitacional de Madrid”. Així doncs, Azorín seria la seua “ansa”, la fe on refugiar-se i trobar-hi explicacions. I l’escriptura, els dies més significats, la “teràpia” per no “naufragar” en “el procel·lós mar de Madrid”.
“Hi arribe quan comencen a col·lidir dos cicles: un que es resistia a morir i un altre que es resistia a nàixer”, recorda. “Espanya estava dividida en dos blocs que no sumaven, cosa que va produir una congestió institucional considerable”. Un maremàgnum que li depararia sorpreses majúscules.
La primera i principal, quan encara es trobava en l’hotel, fou que passava a ser l’encarregat de la informació sobre la Casa Reial. Producte d’això, Alberola ha assistit a més rondes de converses de Felip VI amb els grups polítics que a tanatoris. Encara que una cosa i l’altra són ben semblants. Moments fugaços en què no abunden les paraules i dels quals costa de fer cap crònica.
“Quan es decidia si Europa intervenia Espanya o no i molta gent tenia seriosos problemes per arribar a final de mes, van enxampar Joan Carles I caçant elefants a Botswana amb la seua amant”, contextualitza. “El crèdit de la monarquia havia caigut en picat, tal com ho reflectien les enquestes encarregades per la Zarzuela”.
Tot allò va propiciar “un canvi dinàstic per salvar la institució”. “A desgrat de Joan Carles”, matisa Alberola. Alguns, en els cenacles monàrquics, gosen qualificar-lo el “no rei”. De fet, ha passat a ser “un element molt tòxic” que “erosiona tota la institució”. “Un personatge incòmode per al rei actual”, assegura. N’hi ha que fins i tot rebutgen el tractament protocol·lari de “rei emèrit”. “Venen a dir que, de rei, només n’hi ha un: Felip”, remata.
El relleu, però, no era tan senzill. Requeria dos factors clau. “D’una banda, la moralització, mitjançant la transparència, l’austeritat i un comportament ètic, i de l’altra, l’entronització internacional del nou rei, perquè era un autèntic desconegut”.
En aquest sentit, a l’horitzó emergien dues visites clau: el Japó i el Regne Unit, les dues monarquies més importants. No obstant, en plena convulsió política, aquests viatges estratègics van quedar ajornats sine die. El rei no podia anar-hi acompanyat de ministres en funcions.
“Felip no és un Borbó, el seu caràcter entronca més amb el de sa mare, que té arrels alemanyes i una altra actitud davant la vida”, subratlla Alberola. “Les germanes sí que són molt borbones”, afegeix qui ha pogut conversar amb ell en els famosos corrillos, és a dir, dins del rogle del monarca amb els periodistes especialitzats en la informació de la Casa Reial. Uns moments en què parla de tot i ho fa amb sinceritat, però en què res del que diu no és publicable, tal com sempre reitera el seu cercle.
En qualsevol cas, entre el monarca i els periodistes que en fan seguiment informatiu sempre hi ha un o dos metres de distància, i cap d’ells no disposa del seu número de telèfon a l’agenda. “És una relació institucional, molt institucional”, indica.
El conlicte català
La sentència del Tribunal Suprem que va dictar penes de presó per als polítics catalans que van organitzar el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 posava fi al procés judicial, però no al problema.
Aquesta era la percepció que es tenia a la Zarzuela després de conèixer la sentència en qüestió. Tanmateix, Alberola té clar que l’aparició televisiva del monarca, el 3 d’octubre d’aquell any, obeïa més a motivacions del Govern de Mariano Rajoy que no a una iniciativa pròpia.
“El rei hauria preferit que Rajoy resolguera el problema per la via política i no veure’s abocat a aquell discurs”, considera Alberola. “Aquella intervenció va llançar per terra la bona acollida que Felip havia tingut a Catalunya”, explica. “Des d’aquell moment Catalunya ha sigut, per a ell, allò que el País Basc sempre va representar per a son pare”. I és que, ara, cada visita del monarca espanyol a Catalunya està envoltada de soroll i crítiques.
Amb tot, el distanciament ja s’havia manifestat abans, en gener de 2016, amb la negativa de Felip V —“no sabem si personal o induïda”— de rebre en audiència la presidenta electa del Parlament, Carme Forcadell, perquè aquesta li comunicara que Carles Puigdemont seria el nou president català en substitució d’Artur Mas.
“Mas ja havia efectuat un últim viatge a la Zarzuela per a transmetre-li que el Govern del PP no li deixava cap més eixida que el referèdum unilateral”, comenta Alberola. “Em consta que, fins aquella visita, el rei va mantenir contactes discrets amb Catalunya, no sé ben bé a quin nivell, per tal d’evitar el xoc de trens que va acabar produint-se”.
A causa d’aquell trencament, la cerimònia anual dels Premis Princesa de Girona han convertit la capital del Gironès en “la ciutat prohibida”, perquè, com diu l’autor del llibre, “no hi ha cap contacte de la Casa Reial amb la ciutat, ni tan sols no s’hi hostatgen”.
“El discurs del 3 d’octubre, en què no va deixar opció a res i va adreçar-se només a una meitat de la ciutadania, ha fet de Catalunya un territori molt incòmode per a ell”, insisteix a dir. “Sempre he pensat que ell va ser forçat a expressar-se d’una manera tan dura”.
Amb vista al futur, no és gens optimista. “El conflicte català és una fàbrica de vots per a la dreta més enllà del macizo Ibérico”, ironitza. “No hi ha deixat cap pont, i ho ha fet a consciència. Des de fa cosa de 25 anys, l’hostilitat envers Catalunya es troba en la naturalesa del PP”.
Adeu, periodisme
El llibre no sols significa un punt d’inflexió en la trajectòria d’Alberola. A més, alça l’acta de defunció del periodisme tal com es coneixia. No debades, un dels 56 capítols en què està dividit, acaba amb aquesta frase lapidària: “L’ofici s’ha convertit en un desficaci. Va ser bonic mentre va durar”.
“Esteu tastant, ara, allò que nosaltres hem fet sempre!”, deien les redactores de l’agència EFE als companys de la premsa escrita que, de sobte, van veure’s obligats a escriure articles a la velocitat de la llum per penjar-los a la pàgina d’Internet.
“El periodisme de paper no era com la ràdio o la tele, tenies hores per elaborar notícies, contrastar cada informació i equivocar-te el mínim possible”, enyora Alberola, “mentre que si ara passa alguna cosa a les 12 hores, a les 12 i set segons ja t’estan exigint que ho escrigues”.
“Abans no hi havia intermediaris entre el redactor i el receptor, però ara hi ha un SEO, un enriquidor del producte, el departament de noves narratives... Tot això no m’interessa, i per sort, ja n’estic fora”, sospira. “En un periodisme com l’actual no haurien existit Pla ni Azorín”.
No sols això. Alberola manté que la premsa estatal ha modulat la informació de manera que, resumint-ho en una sinècdoque, “Espanya és Madrid”. Una part, les dues Castelles, defineix tot el conjunt. Troba a faltar la visió “d’Estat autonòmic, plural, quasifederal, integrat per llengües i cultures diverses”.
“El motlle ideològic de la dreta ha conformat una sola manera de ser i sentir-se espanyol, posant les coses molt difícils a qui no ho comparteix”, conclou Alberola. “El periodisme de Madrid està farcit de les neurosis d’allà, es limita a regurgitar-les; és una conseqüència més d’aquesta concepció unívoca d’Espanya”.
Massa soroll. Massa uniformisme. Massa determinisme. I massa poc azorinisme, la visió d’Espanya i de la vida que van servir de refugi a Alberola en aquells quatre anys frenètics.