Costumisme rural i fantàstic, literatura concentrada

Qui signa aquestes ratlles no és molt partidari d’insistir en els trets biogràfics dels autors, pistes que, de vegades, condueixen a confusions i a divagacions bastant irrellevants sobre les fronteres entre la realitat i la ficció. En aquest cas, però, explicar alguna cosa de Ramon Mas ve a tomb. Bàsicament, el fet que fins als 18 anys es va criar al poble de Sant Julià de Vilatorta (Osona), perquè això explica el dibuix versemblant que fa d’una petita societat rural. També traspua veritat el reciclatge que fa de la credulitat infantil, l’assumpció de les llegendes de la infantesa que circulen pels pobles. Material literari d’interès. 

Fet i fet, totes les decisions literàries preses en Afores, les que importen, són de suma. No hi ha res, aparentment, que reste al resultat final. Ni tan sols el fet que la novel·la no continga una gran història: aquesta no era la intenció. I perquè el conjunt de les històries i la manera de presentar-les és més que satisfactòria.

Passat a net, Afores conté un conjunt de narracions que comparteixen personatges, localització espacial (Puigsech, un transsumpte de Sant Julià de Vilatorta, tot i que podia ser qualsevol poble de la Catalunya interior) i alguns aspectes de les trames. Es tracta de narracions que podrien funcionar de manera autònoma però que, en aquesta estructura, es retroalimenten i es vehiculen a través d’un fet dramàtic, un suïcidi. Històries que estiren el fil principal o que van deixant rastres de la idiosincràsia dels personatges, del tarannà individual (Robert i Fina, els amos de l’únic bar del poble, són segurament els més ben retratats) i també del col·lectiu, un poble que viu de portes endins, que comparteix un rar respecte per la intimitat. Un poble de gent reservada, lluny del clixé i la fama —ben guanyada, en alguns casos— de les comunitats petites com a imperis de la tafaneria.

Aquesta és la part diguem-ne costumista. Una de les grans troballes d’Afores, com s’ha suggerit adés, és que junt amb aquest element bastant troncal en la literatura catalana —Mas és un gran defensor de Prudenci Bertrana—, l’autor té la virtut d’introduir elements fantàstics, situacions espaiades, deixades caure estratègicament, que agiten l’interès del lector i li atorguen la frescor i la sensació de novetat que està elogiant la crítica. Portes cap a una altra dimensió, presències transparents o urbanitzacions fantasmals, en un sentit divers, són alguns d’aquests elements. Una presència d’allò fantàstic, d’una altra banda, que Ramon Mas ja ha conreat i reivindicat com a editor de Males Herbes. 

Personalment, tanmateix, l’element que fa més plaent la lectura és l’escriptura mateixa, una prosa que, sense arribar al desplegament de lirisme d’un Erri de Luca, té també una gran concentració literària. En Afores no hi ha material sobrer. La brevetat és justificada perquè a cada pàgina, gairebé a cada paràgraf, els tastaolletes literaris trobaran alguna cosa per dur-se al pap. Una anècdota, una comparació (“El seu decandiment físic contrasta amb la vitalitat de la filla [...] Veure’ls passejar junts és com contemplar la verge Maria escortada per dos condemnats a mort”), una descripció (“... la Mireia, una professora de català d’aspecte granotesc”), un perfil dibuixat en quatre traços, amb pinzell fi, una sentència (“Les hores s’amunteguen al rentaplats”)... Un poc de tot plegat: “Una frase de la seva àvia li ressona a les temples. Aquella vella xaruga que mai no ha volgut escoltar una ràdio ni llegir un diari, la que en tota la seva vida no s’ha enfilat a un vehicle amb motor ni ha viatjat més lluny de la font del Tall, i a qui tothom pren per boja perquè s’oposa a la rivalitat amb Daltabaix: ‘No deixis que et prenguin el pèl, Robert, tots els pobles són el mateix poble’”.

Mas, a banda d’això, és extremadament precís afinant la psicologia de les seues criatures. Per exemple, la naturalesa de la relació entre els esmentats Fina i Robert és fixada en unes quantes ratlles, quan el narrador anuncia que l’home marxarà a un altre poble per sopar amb els companys d’institut, una reunió anual que coincideix amb un pic de feina al bar. A la Fina ja li va bé: “Ja es frega les mans pensant en l’home que vindrà demà. Cada any, després de la nit a Tardellons, assoleixen la felicitat conjugal, tant a la taula com al llit. Durant alguns dies en Robert és un altre (...) A ella li és igual si aquella nit va de putes, atraca farmàcies o es fot un cabàs de cocaïna per cada forat”.
Formalment, a més, hi ha algunes petites troballes: l’autor opta per a totes les narracions per un narrador omniscient que, de manera oportuna, en un gir que té tot el sentit, esdevé una primera persona en “L’enterrament”. Una decisió suggeridora que no explicarem per no donar claus argumentals, però sí que es pot avançar que es tracta d’un personatge aliè al poble i que a l’autor li serveix per traçar el perfil psicològic col·lectiu de Puigsech observant i anotant les reaccions dels veïns en el soterrar del suïcida. Un capítol final que conté alguns moments esplendorosos.

La brevetat d’Afores no hauria de generar neguit perquè el final és literàriament satisfactori i  tots els fils resten tancats. Fa la sensació que Mas ha emprat l’espai just i necessari per assolir els objectius formals i narratius del llibre. Una altra cosa és que, arran d’aquesta lectura, molts lectors es pregunten —m’hi podeu incloure— quin serà el següent pas, quina forma adoptaran les futures criatures de Ramon Mas. Apunteu el seu nom.