Una imatge val més que mil paraules. Una imatge resumeix, possiblement, el què es veia a la gespa, però també l’estat general d’una competició: una nena, adormida a mig partit, a la seva butaca del Camp Nou mentre el Barça desplegava un pobre joc i empatava a zero a casa contra un bregat Girona. És una anècdota que es podria transformar en categoria per poder prendre consciència en quin punt tenim el nostre futbol.
L’anècdota és l’infant somiant dolçament els temps millor que han de venir pel Barça, si el cas Negreira no acaba d’enfonsar-lo als tribunals. És una nena que s’adorm en veure un Barça que malgrat anar líder de la lliga encara li falta esperit competitiu, i té poques idees al camp i a la banqueta. La nena que somia amb Messi, de nou, vestit de blaugrana. La categoria és que aquest Barça és líder destacat d’una lliga que, encara ara, es vol igualar a la Premier League en valor de marca i capacitat comercial. Si els grans equips anglesos no han tornat a obrir el debat de la Superlliga, no només és perquè políticament no interessa a Downing Street, sinó també perquè avui per avui l’única Superlliga europea és la Premier League: un producte esportiu i audiovisual ben treballat des d’inici dels anys noranta, que ara també afrontarà una revisió del seu fair play financer.
A Espanya, amb el temps, ha quedat clar que l’encotillament a què s’ha sotmès els clubs amb el famós límit salarial, la mà fèrria amb què es controla des de LaLiga, i les normatives fetes ad hoc per evitar que determinats clubs recorrin a “les palanques” per poder fitxar, ha contribuït a mantenir sanejats els clubs però ha restat valor global a la competició. L’equilibri és difícil, segurament, però des de fa temps acaba tenint més emoció per a l’audiència saber qui baixarà de categoria que no pas qui guanyarà el títol de campió. LaLiga s’ha fet molt més competitiva pels modestos, però es manté desigualada al capdavant i només un equip, el Madrid, ha pogut mantenir-se competitiu a nivell continental. Que el Madrid aspiri a guanyar una nova Champions no tapa el greu problema que hi ha a nivell estatal.
Tant s’avorria aquella infant adormida a les grades del Camp Nou? El què és segur és que estava cansada perquè el futbol, a partir de les 9 del vespre, és poc apte per a públic infantil. Però, sigui per la ingerència dels interessos comercials o audiovisuals, és quelcom que té poca solució. Més, quan l’audiència és global i els partits es miren des de Califòrnia fins a Tòquio. Ara bé, n’estic segur que també s’avorria tenint en compte la manera com els públics infantils i joves descodifiquen l’entreteniment. La Kings League, que matusserament Javier Tebas va menystenir, no sabem si serà flor d’un estiu o no. Però, el què si sabem és que aquesta nova competició ens ha donat pistes de com un esport pot adaptar-se a un format diferent per ser consumit a través de l’entorn multipantalla. Si les lligues no són competitives, com ho és la francesa i molt probablement acabarà passant amb l’espanyola, l’audiència jove voldrà mantenir l’atenció en un directe de 90 minuts? I no escric podrà, perquè sí que seria possible; és molt més important preguntar-se si “voldrà?”, ja que això condiciona tota l’oferta d’entreteniment que s’ofereix.
Aquest “voldrà” interpel·la a LaLiga perquè es deixi de romanços, analitzi i tregui conclusions de models alternatius d’entreteniment futbolístic com la Kings League, amb la derivada que tindrà de la Queens League o les franquícies internacionals que ha creat. Però, és un “voldrà” que també interpel·la als clubs. Aquella nena que s’adorm a l’Estadi, possiblement, no ho hauria fet en un Espai Barça o un nou Santiago Bernabeu més tematitzats, amb ofertes alternatives d’oci per les estones pre- i post-partit. Sé que quan parlo de disneyització airejo fantasmes entre els més romàntics de l’ofici, però és quelcom que hem d’anar assumint com a futur inevitable pel futbol: els i les joves que han de garantir que s’omplin els estadis viuen en una societat consumista, fast food, smart i multipantalla. Si el futbol no és compatible amb els seus models de vida agitada, passarà en un segon pla per molt que a Europa formi part de l’essència i la cultura de moltes comunitats.