Cada vegada m'hi trobo més. Exposicions amb obres mestres, veritables meravelles de la història de l'art... unides per un fil argumental dèbil i, de vegades, contradictori.
Aquest és el cas de "Cubisme i guerra. El cristall dins la flama", magna exposició comissariada per Christopher Green, i darrera iniciativa de l'anterior director del Museu Picasso, Bernardo Laniado-Romero.
La tesi general funciona: què pintaven els artistes cubistes que residien a París durant la Primera Guerra Mundial? Green ordena les obres per anys. Arrenca el 1914 i acaba el 1918. Fins aquí, tot correcte.
La majoria dels cubistes són estrangers residents a França: Picasso, Braque, Gris, Rivera, María Blanchard i Severini. A Lipchitz li mancava una cama i Matisse era massa vell... Léger, d'altra banda, serà ferit al front i retirat del servei.
Green, però, afirma que els cubistes, a menys de cent quilòmetres del front, opten per la pau i decideixen pintar natures mortes i altres temes de gènere. I no, els cubistes eren tan bel·licistes com qualsevol altre artista, plomer, metge o comerciant. Quan Severini és informat que Itàlia acaba d'entrar en guerra, se'n va corrent al front!
Hi ha tants cubismes com cubistes. Però un altre element qüestionable d'aquesta exposició és la presència de Matisse. Matisse, cubista? Mai! La seva obra és fantàstica, però mai va emprar els recursos del cubisme.
En tot cas, és una fita històrica que el Museu Picasso de Barcelona hagi aconseguit reunir 21 pintures, 8 escultures i 39 obres sobre paper d'artistes cubistes del període 1914-1918. Gairebé 70 obres mestres procedents d'alguns dels museus més prestigiosos del món, com el MoMA de Nova York, el Pompidou de París o la Tate de Londres. Es tracta d'una circumstància pràcticament irrepetible.
Aquí, malgrat haver format artistes com Picasso, tenim un dèficit patrimonial de cubisme. Aquest corrent artístic tractà de representar la realitat perceptible mitjançant l'ús de la geometria, l'aplec de diferents punts de vista, i la desconstrucció de la composició per acomodar-la a lògica interna de cada obra. El resultat és, sovint, tan poc sensual com desconcertant. Les velles, eternes convencions ja no servien. I la física quàntica li donarà, a posteriori, la raó teòrica. Amb el cubisme l'art esdevé autònom. Parteix d'un referent visual, cert, però s'allibera de la servitud de la perspectiva i esdevé desconstrucció.
La guerra cubista
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.