Anàlisi

Mónica Oltra i el referèndum

L'actitud de Mónica Oltra davant del referènudm de l'1 d'octubre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Compromís la ideologia grinyola. Diu la dita popular, treta de l’Evangeli de sant Mateu, que qui a dos senyors vol servir, a un o l’altre ha de fallir. Efectivament, és incompatible ―demostrat històricament― la defensa de la identitat i el país dels valencians amb l’acceptació del sistema de representació ideològic bastit pels espanyols als segles XVIII i XIX i que amb restauracions borbòniques, repúbliques i franquisme ha arribat ―el patim― fins avui. Compromís, donem per sentat, defensa el dret d’autodeterminació, dret democràtic, de justícia i reconegut internacionalment, aplicable a totes les nacions que per diferents vicissituds històriques o no s’han pogut constituir en estat o bé n’han estat privades, com és el cas de la nació a la qual pertanyem els valencians.

Sí, els valencians vam ser privats del nostre estat. El teníem, el nostre Regne orgullós, agermanat amb l’estat dels catalans estrictes, el Principat, i amb el regne insular de Mallorques. El teníem, sí, i per dret de conquesta ―de conquesta!― ens el van arrabassar amb violència, i molta. Qui? Els antecessors dels Rajoy, Zapatero, Aznar, González i companyia. A Felip V, en veritat, li tenia igual col que bleda, a ell ―un Borbó― li anava la música, el luxe i poca cosa més, però no als seus ministres castellans, que ens pretenien annexionats. D’aleshores ençà, sense estat que ens empare, patim la imposició d’un sistema de representacions hegemònic ―la ideologia― d’un estat aliè, estranger, entossudit en assimilar-nos. Aquesta, a gran trets, és la realitat que dia a dia vivim si optem, és clar!, per viure com a valencians que volem viure «a la valenciana», a la valenciana de debò, no a la manera de proclama submisa a partits que manen des de la Meseta ibèrica.

Els valencians tenim pàtria? I tant que sí! Ara bé: per a la Sra. Oltra, vicepresidenta del nostre govern regional autòcton, de Compromís, la pàtria és un ens vacu de sentit, prescindible, com la «ò» oberta del seu nom. Ella el prefereix, el nom, a la castellana i olé, i no s’està de vindicar-lo pomposament en roda de premsa institucional, amb la qual cosa, inconscientment, ensenya les vergonyes ideològiques que l’atribolen: no ser, com diria el castís ―valencià!―, ni carn ni peix. En la multitud de declaracions que fa no s’albira la concepció de pàtria ―o adscripció nacional― de bona part dels militants i votants de Compromís: m’equivoque? I és que Compromís, tanmateix, es reivindica com a força política valencianista i hereva del valencianisme històric. Valencianista? Llavors la pàtria és... Diguem-ne que va més enllà de la percepció esbiaixada de la Sra. Oltra i abraça un col·lectiu de persones amb unes peculiaritats que no són, òbviament, les dels habitants de Madrid, Sevilla, Albacete o Logronyo. Això ―és de sentit comú― hauria d’estar perfectament visibilitat en les formes i el capteniment de la lideressa, o el líder arribat el cas, d’una força política que se’n diu valencianista i que per això, òbviament, s’hauria de situar al marge de l’hegemonia ideològica ―la pàtria Espanya― que representen els senyors Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i també, a la seua manera, Pablo Iglesias.

El problema ―atenció!― és gros; amenaça les esperances posades en una formació política que crèiem valencianista i que practica obsessivament l’ambigüitat suïcida, fins al punt que desterra l’expressió País ―l’Oltra sempre diu «Comunitat»― i s’abilla del blaverisme més tronat, que ni el Camps en la cèlebre clàusula, per a negar qualsevol millora en l’autogovern o el finançament del Principat; fins i tot en unes declaracions desafortunadíssimes, com a vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, va demanar la rendició incondicional (desconvocar el referèndum d’autodeterminació) de la Generalitat de Catalunya, com ho faria el carca més carca de l’Espanya carca; i tot això mentre l’Estat espanyol escopia repressió contra el govern dels nostres ―els nostres!― connacionals de més enllà de Vinaròs.

Els valencianistes, però, no podem mantenir-nos equidistants als esdeveniments del Principat, és impossible. Precisament el nostre valencianisme existeix perquè encara hi ha valencians, ideològicament valencians, que aspirem a recobrar allò que Espanya ens arrabassà: la nostra llibertat nacional. I com el general Joan Baptista Basset i els regiments valencians que van defensar Barcelona el 1714 (aquesta memòria històrica no li agrada als espanyols, ni als de dreta ni als d’esquerra), l’1 d’octubre vinent hi haurà valencians que seran a Barcelona, Girona, Manresa, Tarragona, Lleida, Alcanar, Tortosa i a tants altres llocs del Principat, col·laborant en la defensa de la democràcia, de la llibertat. I esperem ―a la Sra. Oltra, però, no li agradarà― recuperar algun dia els valencians la dignitat perduda; si més no, per començar, tenir aviat, amb l’ajut de la democràcia, un govern autòcton que represente la valencianitat no pervertida d’espanyolisme aculturitzador; un govern digne que, si el votem els valencianistes, el volem honradament valencià, no de titelles que frisen per obtenir càrrec i prebenda dels seus amos de la Villa y Corte, no de freaks arribistes amb discurs de samarreta i llenguatge paupèrrim de «ó» tancada. El valencià ―hauria de saber-ho la Sra. Oltra― té set vocals.

Imaginem, reconeixem i suportem els discursos de PP, de PSOE, de Ciudadanos, de l’esquerra sucursalista que ens situa com a apèndix de Múrcia i Castella-la Manxa. No concebem, però, una dirigent de Compromís insultant-nos a tort i a dret denominant-nos «Comunitat», menystenint el valencianisme, amagant-lo, fent gala de la més absoluta insipiència en el coneixement del País. Ras i curt, això és l’oltrisme: una manera de ser, de fer, d’actuar, contra el valencianisme, «a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» (així actuaven els borbònics en 1712). No pot ser possible, no hauria de ser possible, però... Vegeu: ben inserit a la Generalitat està.

David Garrido, historiador

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.