Estocolm, Copenhaguen, Ljubljana, Essen, Oslo, Nimega... I en 2024, València. La designació de Capital Verda Europea —l’octubre passat, en un acte celebrat a Grenoble— ha permès que els governants actuals assaborisquen les mateixes sensacions que Rita Barberà i Francisco Camps en fer-se pública, dues dècades enrere, l’arribada de la Fórmula 1 i la Copa de L’Amèrica.
El mateix bot d’alegria en conèixer la notícia. La mateixa il·lusió. La felicitat per la tasca ben feta, la que proporciona l’acompliment dels objectius marcats. Dues idees de ciutat —o dues prioritats inversores— amb un resultat exitós. En el cas del PP, convertint València, al preu que fora, en la seu de grans esdeveniments planetaris. En el cas de Compromís i el PSPV-PSOE, des de 2015, amb menys recursos, guanyant espai per als vianants, els ciclistes i el transport públic, tot redefinint les vies i places més importants.
En efecte, en 2024, València serà la quinzena ciutat del continent que ostenta el títol de Capital Verda. A l’Estat espanyol, només n’hi havia hagut una: Vitòria, en 2012. Per a la concessió del guardó, atorgat per la Comissió Europea, entren en joc diversos elements: uns estàndards ambientals satisfactoris, un compromís decidit amb la millora de l’entorn i el desenvolupament sostenible i, finalment, la capacitat d’inspirar unes altres ciutats amb el seu exemple.
La imatge exultant de Barberà a bord d’un cotxe oficial, saludant des d’un Ferrari i amb el seu cotxe particular abandonat durant prop d’un quart de segle en el soterrani de les dependències consistorials, ple de pols, contrasten amb la de Ribó acudint i retornant a l’Ajuntament pedalant o en un autobús de l’EMT. Dues persones coetànies amb concepcions antagòniques de la mobilitat urbana.
De l’etapa de Ribó, acabe quan acabe, en quedarà tot just això: l’aposta per una València més habitable, més humana. Amb menys fums i més zones de vianants. Un propòsit compartit amb la vicealcaldessa, Sandra Gómez, que ha fet del lema “València, ciutat de places” el leitmotiv de la seua acció de govern.
La remodelació integral de la plaça del Mercat i de la plaça de la Reina s’emmarquen en aquest desideràtum, així com l’extinció del vehicle privat a la plaça de l’Ajuntament, que ha alterat per complet la seua fesomia. De moment, amb una actuació tàctica, provisional, que ha estat criticada per molts. I d’ací a un parell d’anys, quan ja s’haja executat “Re-natura”, el projecte guanyador del concurs d’idees convocat per a la remodelació definitiva, amb una presència notable d’espècies arbòries.
D’alguna manera, el 28 de maig, els veïns de la ciutat triaran entre dos verds. Entre el verd que promou l’actual equip municipal i el verd que tenyiria el retorn de la dreta a l’Ajuntament. Perquè, en aquest cas, no es tractaria d’un govern monocolor del PP com els de Barberà, sinó que comptaria amb la participació, en major o menor mesura, de la formació ultradretana Vox.
Un escenari equilibrat
Els últims anys, les enquestes sobre intenció de vot a València han compartit un patró: la igualtat màxima entre els dos blocs. Tanmateix, l’enfonsament de Ciutadans, la manca de referents clars de Vox al cap i casal i l’impuls que va agafar el PP amb l’elecció d’Alberto Núñez Feijóo com a nou president estatal del partit han situat l’aspirant popular, María José Català, al capdavant dels estudis demoscòpics.
Malgrat que en 2019, quan va optar a l’alcaldia per primera vegada, la llista liderada per Català va retrocedir dos regidors en relació amb 2015, quan en va obtenir 8 de 33, ben pocs dubten que el 28M serà la candidata més votada. Als ingredients ja esmentats cal afegir els quatre cursos a l’oposició, un període en què ha pogut aprofundir en el coneixement de la ciutat i el contacte amb els veïns.
A més, el seu partit l’ha potenciada al màxim. Català no sols capitaneja el grup consistorial, sinó que, després de l’ascens de Carlos Mazón a la presidència del PPCV, en juliol de 2021, va passar a exercir la funció de síndica a les Corts Valencianes i va assumir la secretaria general del partit, el segon càrrec més important a l’escalafó intern.
L’elecció de València com a seu de nombrosos actes del PP estatal certifica l’aposta dels populars per investir-la com a alcaldessa i recuperar la vara de comandament que Barberà va retenir 24 anys. La mateixa Català ha assenyalat que, en cas d’aconseguir-ho, s’afanyarà a declarar-la alcaldessa honorària i a rebatejar amb el seu nom el pont de les Flors. Dues demandes que l’equip de govern progressista ha desestimat reiteradament.
Català, que fou alcaldessa de Torrent (Horta) entre 2007 i 2011 i consellera d’Educació de Cultura en la tempestuosa legislatura 2011-2015, en què va arribar a exercir com a portaveu del Consell, ha articulat el manual clàssic de l’oposició conservadora: excés de brutícia als carrers, manca de seguretat i, per tant, de policia, i l’escassa ambició a l’hora de situar València entre les grans urbs europees.
En els comicis anteriors, en què fou designada candidata a penes cinc mesos abans de les votacions, Català va insistir a dir que València necessitava una alcaldessa que l’estimara i va fer una crida als electors per tal que “el catalanisme i el separatisme retiren les seues mans d’aquesta ciutat”.
Però, sobretot, va centrar la campanya en la crítica als canvis en els hàbits de mobilitat, anunciant la reversió de carrils bici polèmics com el del carrer de Colom o els de les avingudes de Burjassot i del Regne de València.
Encara que l’ús intensiu d’aquests vials —poblats de bicicletes i patinets, totalment integrats en l’escena urbana— els ha tret del hit parade opositor, s’anuncien reformes del trànsit a Colom. Els populars també s’han mostrat molt crítics amb l’aspecte de la plaça de la Reina després de la seua reforma integral, ja que la troben massa poc verda, i no descarten retocs en el projecte guanyador de la plaça de l’Ajuntament.
L’últim punt de discòrdia entre govern i oposició ha arribat amb la primera superilla de la ciutat, al districte d’Extramurs. Mentre Joan Ribó i Sandra Gómez es fotografiaven cofois davant un dels taulers d’escacs que ocupen l’espai per on abans passaven cotxes i motos, Català denunciava les complicacions que ara tindran els veïns per tal d’estacionar els seus vehicles.
Els socialistes, per la seua banda, es mostren molt crítics amb el funcionament de l’Empresa Municipal de Transports (EMT), que ara gestiona Compromís i ells anhelen metropolitana. L’aposta del PSPV per controlar l’àrea de Mobilitat Sostenible és indissimulada: Gómez ha fitxat la secretària autonòmica del ram i mare de la unificació tarifària de la conurbació de València, María Pérez Herrero, amb la intenció que relleve Giuseppe Grezzi a la regidoria en qüestió. Es tracta d’una experta de reconegut prestigi en la matèria, amb experiència de gestió a París i que ja ha dirigit l’Autoritat del Transport Metropolità de València.
En el cas del metro, tant Compromís com el PP, de la mà de Joan Baldoví i Carlos Mazón, han presentat dos plans de desenvolupament de la xarxa actual. En el primer cas, un projecte molt ambiciós que inclou una connexió circular de tots els barris perifèrics i noves estacions als municipis dels voltants. En el segon cas, rescatant la unió per metro del nord i del sud de la ciutat, un pla que el Govern d’Alberto Fabra va desestimar pel cost tan elevat que representava obrir en canal el casc antic.
A més de María Pérez, l’altre fitxatge estrella de Sandra Gómez ha estat la periodista Nuria Llopis. Fallera de Na Jordana, forma part de la nissaga dels Borrego, una de les més populars de la ciutat, especialment valorada en els cercles progressistes. I és que el PSPV desitja gestionar també la delegació de cultura festiva o, si més no, ostentar la competència sobre la principal celebració de la ciutat.
En una de les últimes compareixences abans de signar el decret de convocatòria electoral, Ximo Puig va efectuar, igualment, tres anuncis inversors relacionats amb el metro: l’obertura dels plecs de les obres de prolongació de la línia 10 fins a la Marina i la Malva-rosa, les de la creació de la línia 11 de tramvia per connectar el centre amb els Poblats Marítims i les de la línia 12, que unirà el centre amb el nou hospital La Fe.
Tanmateix, la gran obra en projecte serà la del canal d’accés, que soterrarà les vies ferroviàries del barri de Malilla i que anirà a càrrec del Govern d’Espanya. La ministra de Foment, Raquel Sánchez, va signar el protocol escaient a començaments de febrer per un import global de 443 milions i una durada de les obres de 60 mesos.
Aquesta actuació arredonirà el Parc Central i comportarà la desaparició del pas elevat de l’avinguda de Giorgeta. Al PP, no obstant, desconfien de la voluntat real del Ministeri i afirmen que, dos mesos després d’aquell anunci, no hi ha ningú treballant a la zona.
Dos elefants a la sala
En qualsevol cas, a la sala hi ha dos grans elefants. El primer d’ells es diu habitatge. El preu desorbitat dels lloguers està impossibilitant que molts joves puguen accedir-ne. N’hi ha que abans buscaven pis i que ara només busquen una habitació. Pel preu d’una, abans pràcticament podien gaudir d’una vivenda completa.
El PAI del Grau comença a veure la llum, però el de Benimaclet continua empantanegat, amb grans diferències entre els socis de govern. Les noves àrees d’expansió, com la generada al voltant de La Fe i al barri de Patraix, presenten uns preus que també són inassequibles per a la majoria de joves.
En paral·lel, la inversió estrangera continua in crescendo. La compra d’habitatges per part de forans que volen establir-s’hi o fer-ne negoci encara complica més les coses. Els reportatges de la premsa internacional que conten les bondats de València són molt celebrats pels rectors públics, però no fan sinó agreujar aquesta situació.
The New York Times ha dit que València ja s’ha convertit en una ciutat més atractiva que no Barcelona a l’hora de fer turisme. La revista Forbes ha publicat que València és la ciutat del planeta més preuada pels expatriats, és a dir, per tots aquells que han decidit teletreballar des d’un altre país o que s’han jubilat i han marxat per viure més bé. I una altra revista, Time, ha seleccionat València com un dels 50 millors llocs del món.
Grans empreses també estan decidint assentar-s’hi. La tecnològica HP, amb un centre de desenvolupament que requerirà 500 enginyers altament qualificats. Les empreses alemanyes Siemens i Lufthansa també han arrelat a València, així com Hitachi, que obrirà una seu amb un miler de treballadors. Una captació de negocis que se suma a l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt, a només 30 quilòmetres del cap i casal, i que també redundarà positivament.
Tot plegat ha convertit València en una ciutat de moda i ha encarit de manera evident els preus de la vivenda de lloguer. La candidata d’Unides Podem, Pilar Lima, tracta de fer d’aquest repte l’eix de la seua campanya. La que, segons espera, retorne la coalició que representa a l’Ajuntament. Però no ho té senzill. Haver-se’n quedat fora en 2019 els converteix en una opció difusa, que no ha tingut un discurs sobre la ciutat durant el mandat en curs. El risc de quedar novament per sota del 5% espantarà possibles electors que volen barrar el pas a la dreta.
L’altre gran elefant és l’ampliació del Port, on Compromís manté una postura ferma —contrària a la posada en marxa de l’ampliació, que ja està executada—, que contrasta amb la posició favorable de PSPV i PP. Ribó reclama una nova declaració d’impacte ambiental (DIA) per l’afecció que podria implicar, per a les platges del sud, el trànsit massiu de contenidors. Socialistes i populars troben innecessària aquesta DIA i es remeten, tal com fa l’entitat pública Ports de l’Estat, a la que ja va aprovar-se en 2006. La justícia dictaminarà, en darrera instància, la seua validesa o no.
És un tema candent que permet posicionar-se a cada partit. Compromís se n’oposa de manera clara i confia captar vots útils d’Unides Podem, que tampoc vol sentir-ne a parlar. Els socialistes lamenten la negativa dels seus socis i subratllen l’impuls que l’entrada en funcionament de l’ampliació suposaria per a l’economia valenciana. Al PSPV parlen directament d’avançar, de no quedar-se aturats. I, finalment, el PP deixa entreveure que Ribó treballa a favor dels interessos de Barcelona. En aquest tema, per beneficiar el Port de Barcelona, i en el de la Copa de L’Amèrica, que ha anat a parar a la capital catalana per la desídia, diuen, dels governants de València.
Un batibull considerable que denota la importància de la batalla de València. Les visites constants de Sánchez i Núñez Feijóo, les enquestes que ofereixen una competició molt renyida i el desplegament de pancartes gegants en llocs molt transitats de la ciutat —com han fet les candidates del PSPV i del PP— fan preveure una contesa aferrissada.
Salvarà Ribó l’alcaldia? Continuarà el govern progressista, però ara liderat per Gómez? Recuperarà Català la vara de comandament que el seu partit va revalidar tantes vegades amb Barberà com a alcaldable?
Cadascú juga les seues cartes. Gómez es pot veure afavorida per la bona valoració de Puig i per una campanya que, agrade o no, serà molt en clau espanyola. Català, pel mateix motiu, espera concentrar el vot conservador i arribar als 17 regidors de la majoria absoluta amb Vox. I Ribó compta amb els ribonians, tal com va definir Pablo Salazar, cap d’opinió del diari Las Provincias, el 27% dels valencians que ja van votar-lo en 2019 i que no es plantegen votar cap altre aspirant.
Després d’haver assegurat que no optaria a un tercer mandat, el cap de llista de Compromís torna a ser ell. Amb perfil de TikTok inclòs. Els rivals, a esquerra i a dreta, li retreuen manca de ganes i de dedicació per la ciutat, però els teòrics membres de la secta riboniana continuen esperant delerosos l’arribada del 28 de maig per fer-li confiança una vegada més.