Tot i suposar només el 2% del PIB del conjunt de la Unió Europea, hi va haver un moment en què Grècia va preocupar, i molt, les grans institucions continentals i les elits de l’economia mundial. El responsable d’aquesta inquietud era Alexis Tsipras, que amb la coalició Syriza tenia grans possibilitats de governar una Grècia sacsejada per la crisi econòmica i sotmesa a retallades constants en la seua despesa social.
Ara fa deu anys que Syriza va passar a convertir-se en un partit polític. L’estratègia era clara: el sistema electoral grec atorgava cinquanta escons extraordinaris al partit més votat. És per això que Syriza havia de formalitzar-se com a tal, davant la possibilitat de guanyar les eleccions. i deixar de ser una coalició.
Ubicat a l’esquerra de la socialdemocràcia i allunyada, al seu torn, del dogmatisme tradicional del Partit Comunista grec, alhora que relacionada amb els moviments socials, Syriza va créixer al caliu de la crisi del deute. HIbai Arbide, periodista establert a Grècia durant anys, va viure aquest fenomen en primera persona. Detalla que Syriza va esdevenir “una coalició plural, amb moltes sensibilitats i amb molt d’interès per incorporar gent de moviments socials, tal com després ocorreria en altres ciutats europees”. És això el que més preocupava a Europa: no tant que Grècia plantara cara a les mesures d’austeritat, sinó que el seu exemple es replicara arreu del continent. De fet, a l’Estat espanyol ja bategava Podem, a Portugal el Bloco, a Irlanda el Sinn Féin i a Itàlia el M5S, que amb les peculiaritats i els matisos que calguen, arreplegaven tot aquell descontent amb l’anomenada Troica, integrada pel Banc Central Europeu, pel Fons Monetari Internacional i per la Comissió Europea.
Eleccions de 2015
A inicis del 2015, Tsipras esdevenia primer ministre de Grècia. La decisió d’aspirar a aquest càrrec ja va dividir la coalició, en tant que molts militants interpretaven que aquest objectiu institucional buidava de contingut les seues reivindicacions tradicionals. I de fet, la incapacitat per materialitzar aquestes reivindicacions va ser la condemna de Tsipras. El seu primer mandat només va durar sis mesos que van ser ben frenètics. El primer ministre va arribar a convocar un referèndum per conèixer l’opinió pública sobre les mesures que Europa volia imposar, i el resultat va ser clarament favorable al criteri del govern grec.
Syriza va aconseguir implicar en política agents i persones que fins aleshores mai no ho havien fet
En tot cas, la postura d’Europa va ser inamovible, i Tsipras es va veure forçat a signar un tercer rescat que implicava unes condicions que contradeien el que fins aleshores havia defensat. S’obria una segona etapa marcada per unes eleccions que Syriza va guanyar amb el propòsit de “gestionar la derrota”, sota la convicció que aquest escenari seria millor conduït per part d’aquesta força que pels partits tradicionals, totalment desprestigiats.
De fet, en un país tan polaritzat com Grècia, explica Hibai Arbide, el triomf reiterat de Syriza evidenciava aquest distanciament entre ciutadania i institucions. Tant va ser així que Syriza va aconseguir implicar en política agents i persones que fins aleshores mai no ho havien fet. Alhora, empresaris grecs invertien en Alba Daurada perquè el descontent amb l’austeritat no l’absorbira només l’esquerra alternativa. Va ser així com es va justificar la creació i el creixement d’un partit neonazi. En canvi, recorda el periodista, l’impuls de Syriza “va ser una operació de baix a dalt, amb la participació de gent que mai no havia votat”.
Tsipras va sobreviure a la catàstrofe del 2015, quan la Troika es va imposar sobre el seu govern. A l’entorn de Syriza hi havia dues interpretacions: la de la traïció per haver cedit davant aquelles condicions i la de la derrota inevitable. Europa no acceptava la reversió de les polítiques d’austeritat, es va materialitzar el tercer rescat i, malgrat tot, Syriza va tornar a guanyar les eleccions, tot i haver reconegut que el seu primer programa era inaplicable en aquelles condicions.
De la davallada a l'actualitat
Però el fet d’haver d’aplicar, punt per punt, cadascuna de les mesures imposades per Europa durant la legislatura, va fer que la popularitat del govern de Tsipras davallara fins al punt de perdre les eleccions del 2019, tot i que fregant el 30% dels vots, un resultat que ni els més optimistes pronosticaven. El conservador Kyriakos Mitsotakis, líder de Nova Democràcia, esdevenia el seu successor, i ha governat apartat dels focus mediàtics alarmistes que tant van entrebancar la governabilitat de Grècia durant els anteriors mandats.
Fins l’accident ferroviari les enquestes vaticinaven la continuïtat del govern actual
De fet, aquest aïllament del relat mundial fa que Tsipras, que es tornarà a presentar a les eleccions amb Syriza, no genere la mateixa expectació ni la mateixa il·lusió que al 2015. “Aquest partit té certa capacitat d’evocar un espai diferent del de la socialdemocràcia tradicional, però amb polítiques que difícilment seran diferents de les dels socialdemòcrates europeus”, argumenta Arbide. Tot i així, el tràgic accident ferroviari que es va succeir al març, amb una seixantena de morts, ha afectat l’estabilitat del govern actual.
Segons Arbide, aquest esdeveniment ha complicat la campanya de l’executiu de Mitsotakis, que tampoc no tenia garantida la continuïtat després d’una legislatura marcada per les escoltes telefòniques il·legals als partits de l’oposició, per la corrupció i per les polèmiques actuacions del cos policial grec a les fronteres del país. “Tot i així, fins l’accident les enquestes vaticinaven la continuïtat del govern actual, encara que aquestes tendeixen a afavorir sempre la dreta i a perjudicar Syriza, que sempre acaba obtenint millors resultats que els que preveuen els sondejos”.
El periodista explica que el principal valor de Mitsotakis i de Nova Democràcia per als electors és la garantia d’estabilitat que acostumen a projectar. Alhora, relata Arbide, hi ha un factor que afavoreix i perjudica al mateix temps el candidat. Es tracta de la seua relació familiar amb altres polítics de renom: la seua germana va ser ministra i alcaldessa d’Atenes, l’actual alcalde és nebot seu, un cunyat seu va ser líder de l’oposició i Mitsotakis també és fill i net de primers ministres. Aquesta relació tranquil·litza el sector conservador, que consideren Mitsotakis un polític preparat, mentre que l’esquerra identifica “una relació patrimonial entre aquesta família i l’Estat”.
De cara a les eleccions es debatrà sobre la precarietat estructural, perpetuada des de la crisi de l’euro; sobre l’augment del preu de la vida, sobre els salaris, que no han deixat de ser baixos, i sobre altres problemes lligats a aquella crisi que va despertar l’atenció mediàtica mundial. Mentre Mitsotakis es veu envoltat de polèmiques, Arbide constata que “la confiança que Syriza puga fer alguna cosa diferent és cada cop menor”. Preguntat, en aquest sentit, per qui podria traure partit d’aquesta situació, el periodista es refereix al PASOK, a l’antic partit socialdemòcrata de qui pràcticament tothom en pronosticava la desaparició. En cas de sumar majoria suficient, PASOK i Syriza haurien d’associar-se per a garantir un govern de canvi. Un fet que contradiria, i molt, el partit de Tsipras, que també va créixer gràcies a les seues crítiques constants contra aquesta formació socialdemòcrata tradicional, que també es va veure envoltada de corrupció i de tots els mals que van derivar en l'extinció del bipartidisme.