—Com li va sorgir el tema del llibre?
—L’espurna me la va regalar un amic meu quan tornava d’estar un cap de setmana amb la seva mare, i ens vam veure i em va dir: “Ostres, he parlat amb la meva mare i m’ha explicat coses que no m’havia dit mai quan era jove!” I jo, que en aquell moment estava anant a l’arrel del patriarcat, escrivint coses de neolític i antropologia, vaig pensar: “De les nostres mares es pot treure suc, eh! Perquè les donem per descomptat, però són el pilar, i sempre tenim aquest horitzó de validació que ens donaven els pares, però, eh!, que nosaltres ens movem pel món de la manera que ho fem gràcies a elles”. Va ser a partir d’aquesta reflexió que vaig inspirar-me a escriure una novel·la que les pogués representar. A més, de seguida vaig connectar, perquè en els clubs de lectura que he fet amb els dos altres llibres que he escrit, les usuàries són d’aquesta generació. Elles són les que mouen la vida cultural: van al teatre, al cinema... Vaig voler fer un llibre en el qual les protagonistes fossin molt properes a aquesta generació de dones.
—Per què mai les hem vist com a referents, les mares?
—Hi ha una cadena de raons, i l’origen de totes elles el trobem en aquest sistema heteropatriarcal que tenim, que ha construït un relat en el qual les mares han estat relegades, i en què tota la mitificació i la valoració social ha recaigut sobre la figura del pare. Al final del llibre ho explico una mica, però en els mites fundacionals de la nostra cultura occidental, n’hi ha dos de molt potents que inclús subverteixen les lleis de la biologia, i un és que Atenea va sortir del front de Zeus, i l’altre, que les dones venim de la costella d’un home. Per tant, no és cap novetat que des de temps remots s’hagi volgut desenfocar qui ha tingut el poder de donar vida. El que està clar és que aquesta operació de desenfocar per menystenir i socarrar, no hauria estat possible sense la cultura que ha mantingut vius els mites. Tot ve d’una suplantació i d’un relat cultural, que fins i tot arriba al punt que nosaltres no les tenim de referent.
—Què comparteixen totes les protagonistes del llibre?
—A mi m’agradava que compartissin, i crec que ho he aconseguit bastant, que malgrat aquest nacionalcatolicisme que imposava la dictadura franquista —i tot i que constantment s’enfrontessin a situacions adverses—, totes elles tenen una vitalitat, una energia i un coratge que fa que esbotzin aquell únic carril per on els han dit que podien anar. Volia visibilitzar d’on venien les seves circumstàncies, sense romantitzar l’època, i amb tots els ets i uts. Ensenyar quina legislació anava en contra dels seus cossos i de les seves vides. Malgrat no haver pogut viure la vida que haurien volgut, volia ensenyar l’energia aclaparadora de cada una, perquè si tu ara parles a fons amb una senyora de setanta anys, l’últim que et dirà és que està jubilada, perquè fa de tot menys estar-ho!
—Per tant, va voler donar veu a aquestes dones, convertint-les en protagonistes d’una història que sempre ha estat explicada pels homes?
—Exacte. Nosaltres també hem estat escrites, pintades i retratades per homes. Hem estat ficcionades des del punt de vista androcèntric, i, en conseqüència, és una mirada que no ha explicat que el sistema heteropatriarcal ha estat el que ha provocat que ens passessin totes aquestes coses. No és una qüestió d’individus, és una qüestió del sistema on ens trobem.
—Què opina de la cèlebre frase: “Darrere d’un gran home hi ha una gran dona”?
—És completament veritat; les dones han sigut un suport en l’àmbit de la domesticitat, però també en l’àmbit de l’economia, de la recerca... Però si n’hi ha dos de bons, és lògic que la dona faci el pas enrere, perquè socialment el que està validat que triomfi i tingui una posició és ell. Quantes escriptores hi ha darrere d’escriptors? Per mi que aquesta frase s’ha fet servir perquè no es podia passar per menys, semblava que era el gran elogi quan te la deien, però en el fons està encobrint una situació d’esclavatge i submissió.
—La protagonista d’un dels capítols és pintora, i a través de l’art ataca el tabú de la sexualitat femenina... Quina relació té vostè amb l’art?
—M’encanta l’art. A més, fa temps que investigo sobre pintores que m’interessen, que conformen l’altra part que no veiem als museus. En aquella proclama de les Guerrilla Girls (el moviment feminista dels anys vuitanta a Nova York), ja hi ha aquell lema penjat al costat d’una maja desnuda que duu la careta d’un goril·la, que diu: “Les dones per entrar en un museu hem d’estar despullades?” I en lletra petita està escrit: “Menys del 5% dels artistes del Modern Art són dones, però el 85% de les figures que apareixen nues són de dones”. Com a dones, només entrem als museus a través de la imatge masculina que ens pinta sense roba. Intoxica tant la mirada... Nosaltres hem estat educades per mirar-nos darrere dels ulls d’un home. He descobert pintores que retraten dones embarassades despullades, i són espectaculars, tenen un poder... Deixen de ser l’objecte per convertir-se en el subjecte de la història.
—Les nostres mares és un retrat de les dones que van néixer durant la dictadura, als anys cinquanta. Aquesta generació de dones ha estat imprescindible per entendre el paper de la dona en el món d’avui?
—Sí, han fet una feina important, no valorada, però important. Elles han dipositat en les seves filles totes aquelles reserves d’energia que es van guardar i no van poder esclatar, i a nosaltres ens han donat totes les condicions materials i immaterials per poder sortir al món i dir: “Eh, nosaltres ho podrem fer tot”.
—Les protagonistes estan inspirades en gent del seu entorn?
—Totes les històries i protagonistes són ficcionades, me les vaig imaginar. Basant-me una mica en les circumstàncies que jo volia que tingués cada protagonista, vaig intentar posar-me a la seva pell: “Com seria si a mi m’haguessin agradat les noies des de joveneta, i no ho pogués ni pronunciar?” “Com em sentiria si d’adolescent totes les amigues idolatressin el Serrat, i a mi m’agradés la Maria del Mar Bonet?”
—Al primer capítol arrenca amb un tema potent, el de l’avortament. Joves, i no tan joves, marxen juntes a avortar a Londres, on viatgen en un avió ple d’altres dones que hi van pel mateix motiu. Ja se sabia que, quan una dona marxava a Londres, el més probable és que anés a interrompre l’embaràs?
—Sí, inclús a la meva època encara passava. Recordo que, quan anava a l’institut, una companya se n’hi va anar. Jo encara he viscut el concepte: “Ha anat a Londres” (que no calia dir el verb perquè tothom sabia què volia dir).
—Què és el que li va costar més de fer?
—Segurament, passar d’un personatge a un altre... Jo ja estava allà amb una d’elles, coneixia tot el seu recorregut de vida, i m’hauria agradat quedar-m’hi més. Però també era un repte molt maco tornar a crear un món des de zero per a una altra.
—Algunes protagonistes són dones immigrants. El feminisme occidental, deixa de banda aquestes dones?
—Totalment. És un problema el fet que no cedim espais ni acceptem que tenim una llei d’estrangeria summament racista, de la qual nosaltres també ens beneficiem de retruc. Aleshores, és clar, si no serveix per a totes, no serveix per a ningú. Vaig pensar que no podia invisibilitzar les que ara fan possible la vida, i per això les vaig posar també de protagonistes.
—Quin missatge volia transmetre als lectors?
—Doncs, que al final t’adones que els referents de vida eren les nostres mares. Les que vam néixer entre els setanta i els vuitanta som una generació que hem idolatrat molt els pares. És cert que ells han fet una evolució i ens han empoderat, ens han dit: “Vosaltres heu de ser econòmicament independents, heu d’estudiar...”, però després t’adones que les mares no només han estat referents en la domesticitat. Recordo com la meva mare s’enfadava amb el paio del banc si li cobrava una comissió injusta o com gestionava l’economia familiar... Fan coses que posteriorment apliquem en els nostres oficis o feines, i, en canvi, mai hem considerat que ens vingui d’elles aquest aprenentatge.
