Dimarts passat la Universitat de les Illes Balears (UIB) va viure un acte força especial. Va presentar públicament un quadre donat pel pintor mallorquí Miquel Barceló. Una donació rellevant que per si sola explicava l’atenció mediàtica aixecada... només en part. En realitat, l’interès suplementari, fins i tot la morbositat desfermada estava del tot justificada, perquè l’obra en efecte va ser donada pel genial artista a la UIB, però fa 35 anys, i fins ara havia estat desapareguda. Igual que passa amb altres tres quadres donats a la Universitat illenca per part de José María Sicilia, José Manuel Broto i Xavier Mariscal, dels quals no es té cap notícia i fins ara ningú s’havia adonat que no els tenia la UIB.
El misteri d’aquests quadres té moltes zones obscures. A hores d’ara es desconeix tot respecte on podrien ser les tres obres. El rector de la Universitat balear, Jaume Carot, ha dit que posarà l’assumpte en mans de la policia tot d’una que tingui a punt la documentació que certifica la propietat de les obres. Se sap poca cosa: que els quadres mai estigueren en mans de la UIB i que, per tant, amb tota certesa algú se’ls va quedar en el moment que foren donats, ara fa 35 anys. Molt de temps ha transcorregut i les probabilitats de resoldre el misteri no pareixen ser molt altes. De fet, el quadre de Barceló ha pogut ser recuperat per una casualitat.
Campanya ecologista. L’origen de la donació d’aquestes obres d’art a la UIB es remunta a l’any 1988. Aleshores el principal grup ecologista de Balears, el GOB —Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa— portava a terme una de les característiques campanyes a favor de la protecció d’un indret natural de les Illes. Es tractava de la zona litoral verge de sa Canova, a Artà, amenaçada per un projecte urbanístic. Actualment, aquesta platja i la zona dunar estan declarades com a ANEI (àrea natural d’especial interès) i protegides per la Llei d’espais naturals. Però no sempre va ser així. Segons informa el web Conèixer Artà, a principis dels anys setanta sa Canova fou declarada com a zona d'especial interès turístic nacional pel Ministeri d’Interior i Turisme —que aleshores presidia Manuel Fraga—, una figura jurídica pensada perquè en aquests tipus d’àrees naturals es desenvolupessin grans urbanitzacions, i per animar als promotors a presentar projectes se’ls atorgava importants subvencions i reduccions tributàries.
Basant-se en la potencial urbanització que la declaració legal permetia, les empreses Ravenna i Bahia Nova S.A. compraren part dels terrenys de la finca de sa Canova a una família aristocràtica mallorquina. Les previsions dels urbanitzadors eren prou ambicioses, ja que es proposaven la creació d’un camp de golf, dos ports esportius, grans hotels a primera línia de mar, una clínica d’alta qualitat i més de 35.000 habitatges en una superfície de més de 1.000 ha.
Cal tenir present que encara es vivia sota la dictadura de Francisco Franco. Quan les empreses van presentar el projecte a l’Ajuntament d’Artà, els polítics locals se sentiren tan honorats per l'interès empresarial, que, fins i tot, el consistori va nomenar fill il·lustre l’empresari que estava al capdavant de les dues societats.
Ben prest començaren les obres, s’obriren i asfaltaren camins, es feren conduccions d’aigua.... Però, un dia, el fill il·lustre desaparegué amb els diners, el projecte va fer fallida i les empreses entraren en suspensió de pagaments. Aleshores començà un llarg litigi per la propietat de la zona i el procés va quedar aturat fins al final de la dècada dels anys vuitanta.
El 1987, quan la batlia del poble estava en mans dels Independents d’Artà, una nova empresa de capital suís va adquirir les societats i intentà reprendre les obres d’urbanització. Tanmateix, els citats Independents i el PSOE, que tenien la majoria al consistori, es decantaren a favor de la protecció de sa Canova i plantejaren desqualificar els terrenys.
En paral·lel, s’inicià una intensa i massiva campanya popular contra la urbanització, encapçalada pel GOB sota el lema «Sa Canova contra Ravenna». En la campanya també va participar la UIB i artistes de reconegut prestigi internacional, encapçalats per Miquel Barceló, el qual, com es recordarà, és felanitxer.
El 1991 el Govern baleàric va aprovar la Llei d'espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d'especial protecció de les Illes Balears, que, entre d'altres, declarà ANEI sa Canova.
El mes de febrer passat va arribar a oïdes de l'equip rectoral que un quadre de Barceló seria subhastat i que, estranyament, es corresponia amb el que suposadament havia d’estar a la UIB, perquè l’artista els l’havia cedit el 1988.
Fou, per tant, en aquell context reivindicatiu que Barceló s'implicà a fons amb la campanya per protegir l'indret natural del seu municipi, va activar tots els col·legues pintors que pogué i els convencé perquè cedissin una obra cada un per a la campanya. Així va ser en els quatre casos citats i, a més, també en els d’Antoni Tàpies i Miguel Ángel Campano, que igualment volgueren participar en el moviment per salvar sa Canova lliurant cadascun de forma gratuïta una obra. En total van ser sis quadres, dos dels quals acabaren en efecte en mans de la UIB, els de Campano i Tàpies. Aquest últim presideix la sala del Rectorat on es reuneix el Consell de Direcció de la institució.
Tanmateix, de les altres quatre obres no es va saber res més. Tot indica que mai arribaren a la Universitat. Algú se les va quedar. Que van ser cedides és indubtable, no debades així ho manifestaren en públic els artistes, així ho van reflectir els mitjans —tot i que en algun cas es va publicar erròniament que la UIB havia comprat els quadres—, així va passar amb dos dels sis quadres que van arribar al Campus, però, misteriosament, no consta documentalment la cessió de cap obra i els altres quatre no apareixen per enlloc, i, segons ha dit el rector, mai han estat en mans de la institució.
El Barceló. Si no hagués estat per una casualitat, la UIB no hauria sabut mai del misteri, i aquells quatre quadres perduts haurien fàcilment quedat per sempre en mans de la persona o persones que se’ls van quedar.
El mes de febrer passat va arribar a oïdes de l'equip rectoral que un quadre de Barceló seria subhastat i que, estranyament, es corresponia amb el que suposadament havia d’estar a la UIB, perquè l’artista els l’havia cedit el 1988. Com era això possible? El Rectorat va comprovar que en efecte l'obra no es trobava entre el fons artístic de la institució i que, de fet, ni tan sols hi havia constància que mai hagués estat penjada en algun indret del Campus.
Immediatament, la UIB es posà en contacte amb l'empresa subhastadora perquè suspengués la venda. La subhastadora informà la propietària de les circumstàncies que concorrien en l'obra, i aquesta dona —la identitat de la qual no ha transcendit— tot d'una es posà a disposició de la Universitat i sense demanar res a canvi els donà l'obra. Tot indica que també és una víctima d'aquesta història.
A partir d'aquí la Universitat va rastrejar el que pogué sobre les obres desaparegudes i, segons ha explicat el rector, és gairebé segur que mai entraren en cap dels edificis de la UIB. No és, per tant, que algú les hagi robat de les instal·lacions de la institució, sinó que, amb tota probabilitat, qualcú se les quedà abans d'arribar-hi. Carot així mateix va confirmar que la dona que ha donat el quadre de Barceló es va mostrar des de tot d'una disposada a cedir-la i que probablement «no té responsabilitat» en la desaparició, i que per això la UIB no fa pública la seva identitat.
Ara, la Universitat balear ha contactat amb els quatre artistes perquè reafirmin en un document que en efecte van fer la donació el 1988 i després —juntament amb tots els altres detalls del misteri que la institució ha pogut esbrinar i que no s'han fet públics— posarà tota la documentació que tingui en mans de la policia perquè —se suposa— a partir de la dona que fins ara pensava ser la propietària del Barceló es pugui estirar el fil que per ventura podria permetre resoldre l'estrany misteri dels quatre quadres desapareguts.