Memòria històrica

Quan el món pensava que Catalunya s’independitzaria

Una exposició al Memorial Democràtic, ‘Une Catalogne indépendant?’, explica com la premsa internacional i els governs europeus i americans van analitzar les ambicions nacionals de Catalunya durant la Guerra Civil. Parlem amb el comissari de la mostra, Arnau Gonzàlez i Vilalta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Bona part de la premsa internacional i alguns governs d’Europa i Amèrica tenien assumit, cap al 1938, que Catalunya aprofitaria la Guerra Civil espanyola per proclamar-se independent. És el que demostra l’anàlisi de les principals capçaleres de l’època i documents de diverses cancelleries d’Estats europeus que acompanyen l’exposició ‘Une Catalogne indépendant?’ que s’exposa al Memorial Democràtic de Barcelona fins al 2 de març.

La mostra inclou, fins i tot, la portada d’un diari argentí, El Orden, que ja ho tenía coll avall: «Cataluña declarará su independencia», titulava. Era només uns dies abans que el Journal de Géneve publiqués en primera pàgina el contingut d’una reunió celebrada pel Consell Nacional de Defensa Francès i on es va plantejar directament l’ocupació militar de Catalunya. L’endemà es va obligar al diari suís a publicar una rectificació en tota regla i afirmar que era mentida.

El comissari de l’exposició, Arnau Gonzàlez, explica a EL TEMPS perquè França va rebutjar aquell 1938 l’ocupació: «Perquè, en aquella mateixa reunió, l’Exèrcit de Terra francès diu clarament que no tenen capacitat militar per a fer-ho. Tot i que la Marina militar diu que seria fantàstic per a ells tenir tots aquests ports, l’Exèrcit de Terra diu que no pot fer-ho. I, a més a més, argumenten que, si ho fan, Hitler els declararà la guerra immediatament». Era el 1938 i no s’imaginaven que Alemanya ho acabaria fent igualment al cap dels anys.

Cartell francès alertant d'una futura invasió alemanya des dels Pirineus

 

La situació estratègica de Catalunya en la geopolítica de l’època la feia interessant per molts estats europeus en aquell moment. La raó, diu González, és que «la correlació de forces als anys 30, feia que, si Franco guanyava, França quedaria encerclada per Alemanya, Itàlia i una Espanya que, en aquells moments, se pressuposava futura aliada d’Alemanya. Per tant, tot França, tot l’hexàgon, podia quedar a l’abast de les aviacions militars d’aquests tres països. I, encara més greu: tota la connexió entre les bases de la Marina francesa, com Toló i Marsella, amb les colònies del nord d’Àfrica, que eren de vital importància per transportar tropes colonials, quedaria tallada».

Per contra «el fet que Catalunya s’independitzés d’una manera o una altra facilitava la connexió dels ports de la metròpoli francesa amb els de les colònies».

L’exposició no fa cap extrapolació amb la situació present ni jutja les accions i decisions dels polítics d’aquella època. Se centra més aviat en com és interpretada la política catalana des de l’àmbit internacional, tant pel que fa a l’opinió publicada en els mitjans d’arreu com en els informes i cartes entre cònsols estrangers a Barcelona i els seus ministeris. «Aquí parlem de realpolitik, de les relacions internacionals: no de si els catalans podien ser més simpàtics a ulls d’algú, sinó senzillament quina utilitat podien tenir per cadascú, en el sentit geoestratègic, militar...»

 

L'exposició serà al Memorial Democràtic fins al 2 de març de 2018

L’exposició comença per situar l’època analitzada, la de la Guerra Civil, en el context europeu posterior a la Primera Guerra Mundial: «Veníem d’una Guerra Mundial que havia canviat tots els mapes i llibres de geografia -diu Arnau Gonzàlez-: l’Imperi Austrohongarès ja no hi era, l’imperi Rus havia canviat, la mateixa Alemanya havia vist modificar les seves fronteres; uns anys abans Suècia i Noruega s’havien separat...»

La creació de nous Estats no era estranya, però no era la principal sacsejada a Europa: «La revolució russa del 1917 i la por a Europa del contagi soviètic n’és una; l’altra gran problemàtica són les minories nacionals. Tot aquest canvi de fronteres havia provocat que hi hagués polonesos a Lituània; lituans a Letònia; russos a Romania... s’havien mogut totes les fronteres i, per tant, un nou estat català tampoc seria tan estrany; podia seguir les lògiques europees del moment».

Arnau Gonzàlez es basa en documentació i bibliografia que també forma part de l’exposició. «Als anys 10 i 20, quan es parla de minories nacionals i lingüístiques, Catalunya apareix a les llibreries franceses en el mateix lloc que Ucraïna o Txèquia. Estem parlant de la mirada exterior, que de vegades no té perquè coincidir amb la realitat interior. Des de fora es veuen les coses més a l’engròs. De fet, el que els sorprendrà a tots els diplomàtics d’aquella època és que Catalunya no s’independitzi. Perquè vivien en aquesta lògica. Perquè a Europa no hi havia autonomies i tot moviment nacionalista volia un estat».

Des de l’exterior, afegeix el comissari de l’exposició, «creien equivocadament que el catalanisme era separatista, perquè el hi semblava que era la lògica que seguia tota la resta d’Europa. Però no afinaven en el cas català. Ells creien que la proclamació de Macià, l’Estatut del 32; els Fets d’Octubre del 34 i l’inici de la Guerra Civil eren les etapes cap a la independència».

En aquell moment la possibilitat d’una independència de Catalunya sempre es vinculava a algun suport extern. I, per proximitat i per influència, la comunitat internacional pensava en França, d’una banda, i en l'URSS, de l’altra.

«Durant la primera fase de la guerra es pensa en França. Per bé o per mal tots l’assenyalen com la més probable. De fet era tan improbable que Catalunya s’independitzés al costat de França com que França reconegués a Franco -que és el que demanava la premsa pagada per Cambó. Avui pot semblar increïble perquè sabem que no va passar, però en aquell moment era tan probable com qualsevol altra cosa». De fet, l’esmentat article del Journal de Géneve revelava que el Govern francès s’ho va arribar a plantejar seriosament».

L’altre gran rumor -i la gran por d’alguns estats europeus- era que Catalunya aconseguís l’ajuda de la Unió Soviètica. «Els russos arriben el 1936 a la República Espanyola -diu Arnau Gonzàlez- i obre un Consolat Barcelona. El cònsol a Barcelona serà Antonov Orsenko, que és ucraïnès, té molt presents les tensions ucraïneso-russes i, quan arriba a Barcelona, entendrà perfectament del que li estan parlant. Stalin de cap manera no vol la independència de Catalunya, però tampoc no volia un règim comunista: vol una democràcia que l’ajudi a nivell europeu i no veure’s encerclat per totes les potències feixistes. Aquest paper soviètic serà utilitzat per la premsa i la propaganda franquista, italiana i alemanya per dir que Catalunya era el focus del comunisme a la Península Ibèrica i que la URSS volia la independència de Catalunya. De fet l’ideal de la URSS era una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Però el fantasma de la URSS apareixerà a tota la premsa dels anys de la guerra civil».

La por al comunisme l’explicita fins i tot el Papa Pius XI, l’octubre del 36, quan diu que si s’instaura un règim comunista a Catalunya no només serà perillós per Catalunya i per Espanya; «serà perillós per tota Europa».

També hi haurà contactes de tota mena, que ara semblarien contra natura. En Josep Dancàs, cap de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), intenta el 1937 establir contactes amb el consolat italià. I ho aconseguirà: «Carlo Bossi es reuneix amb ell i Dancàs li dirà que vol anar a veure a Mussolini per proposar-li una Catalunya independent sota règim feixista». Aquesta opció no tirarà endavant perquè els interessos dels italians són uns altres: «Els italians -explica Gonzàlez- no trobaran cap avantatge en una Catalunya independent; prefereixen una Espanya única i aliada. Per tant lluitaran tan com podran contra la possibilitat de la independència».

Arnau Gonzàlez i Vilalta, comissari de l'exposició

 

La tercera opció de Catalunya per independitzar-se es comença a materialitzar cap al final de la Guerra Civil i es coneix com la «pau separada de Catalunya», la possibilitat que el Principat aprofités la Guerra per independitzar-se. «El 1938 -explica Gonzàlez- un cop les tropes franquistes s’estan acostant, després d’haver tallat la zona republicana en dos en arribar a Vinaròs, a Catalunya hi ha un discurs absolutament allunyat del de la República: Companys i el catalanisme diuen «estem lluitant per la supervivència de Catalunya com a poble» però Negrín està parlant de la independència d’Espanya, buscant recuperar la idea de la Guerra d’Independència contra Napoleó. Tenen un discurs contradictori. Les disputes entre el Govern de la República i el Govern de la Generalitat no s’entenen sense els fantasmes de la pau separada catalana». Aquesta opció no s’havia descartat en aquell moment. De fet, el comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles, té una sèrie de delegats arreu d’Europa que parlen en nom de la Generalitat i que són representants oficials, tot i que les seves converses amb diplomàtics no ho siguen. «De fet -afegeix Gonzàlez- això és el que angoixa Azaña, Negrín i a tots els del PSOE, el PSUC i el PCE: que el catalanisme estigui jugant a una diplomàcia paral·lela».

A finals del 1938, hi ha dos intents d’arribar a acords amb potències estrangeres i també són presents a l’exposició. «D’una banda -diu Gonzàlez- tenim les cartes d’un italià de Giuseppe Torre Caprara, un periodista primer feixista i després antifeixista que arriba a Barcelona, i que està instal·lat a París, des del principi de la guerra, com a delegat del president d’Acció Catalana Republicana, Lluís Nicolau d’Olwer. Ell intenta establir contacte amb els italians i ho aconsegueix. El seu discurs ara sembla molt estrafolari: l’únic territori llatí, romà, que segueix l’herència de l’Imperi Romà i pot connectar amb la llatinitat italiana, és Catalunya. Espanya, diu en aquells moments, és d’influència alemanya, però també musulmana. A partir d’aquest argument intenta atrapar a Mussolini i la seva gent. Però no se’n surt».

L’altre intent el duen a terme el dels delegats de la Generalitat a París, els germans Rubió i Tudurí. Nicolau Maria i Marià, aquest últim diputat d’ERC i director del principal portaveu d’ERC, La humanitat. «Nicolau Maria -explica Gonzàlez- estableix contactes directes amb diferents ministres francesos, sobretot amb Anatole de Monzie, i els hi planteja obertament que Catalunya té diferents plantejaments davant del problema». Un d’aquests plantejaments és la pau separada. L’exposició, fins i tot, mostra una «nota no pulsada» de la Generalitat sobre aquesta qüestió, un pla per independitzar Catalunya, un cop l’Espanya republicana ha perdut. Què diu aquesta nota del 1938 que mai no es va enviar? «La Generalitat està preparada per fer un cop d’Estat contra el Govern Negrín i facilitar el final de la Guerra Civil». El comissari de l’exposició ‘Une Catalogne independant?’ explica el seu significat: «La nota volia dir: ens aixecarem -no diu com-, farem un gest contra Negrín i facilitarem el final de la República, però a canvi França ha d’intervenir a Catalunya i ha d’assegurar l’existència d’una Catalunya independent en el món. Per tant des del catalanisme s’estava plantejant a França que acabin am la guerra facilitant la derrota de la República i salvant a Catalunya». Aquesta nota no s’arribarà a enviar mai. Segons la documentació recollida per Arnau González i els textos del llibre editat en paral·lel a l’exposició, i amb el mateix títol, la Generalitat sorprendrà tothom en no fer el pas següent de la independència: «Sorprendrà tothom, perquè tothom ho té sobre la taula: la premsa nordamericana, els llatinoamericana, els nazis, els italians, tothom».

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.