Els crítics

Un fènix en directe

Figures crítiques clau del nostre panorama actual, com la doctora Margalida Pons, estan treballant incansablement per pensar i repensar noves teories dels afectes en relació amb els estudis literaris. Per a aquest nou i fecund camp d’investigació, seria clau llegir una obra colpidora com Fènix, del poeta Ricard Ripoll, una proposta lírica que tracta un tema encara massa invisibilitzat en la nostra societat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Albert Camus va escriure que només existia un problema filosòfic seriós: el del suïcidi.” Ho explica Ricard Ripoll en el “Postscriptum” del seu darrer poemari, Fènix, publicat a la col·lecció “Poesia 3i4” després d’haver obtingut el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021. És una secció que repassa algunes figures clau de la literatura universal que es varen acabar matant amb total intenció. Tant aquest tancament, com la resta de l’obra, segueixen el patró d’un llibre que també va tocar la temàtica: Biathànatos o l’elogi del suïcidi de Vicenç Altaió. Ambdós són una investigació, i intenten entendre el sentit d’aquest deixar de viure voluntari, una acció que encara ara en el nostre segle XXI és un tema tabú.

Al meu entendre, Ricard Ripoll duu a terme un acte psicomàgic de fortíssima càrrega simbòlica mostrant sense fissures el seu enfrontament al dilema. Amb el seu gest aconsegueix emparar-se amb el Fènix, au que en la mitologia egípcia representa la mort, a través del foc sagrat, i la posterior resurrecció. Escriure aquestes pàgines, i després veure com són premiades amb un guardó molt cobejat durant anys, és no només una fita personal, sinó també un triomf de continuïtat, ja que implica tornar a l’escenari d’un personatge com Joan Fuster, que el va conduir a la identitat individual, però també col·lectiva, la de la llibertat dels Països Catalans. Les pàgines de Fènix reflecteixen tot això, tant endins com enfora, i són perfectes per a noves teories dels afectes i de les emocions, terreny que dia rere dia ofereix noves perspectives crítiques.

En el pòrtic, o “pretext”, el subjecte líric de Fènix expressa l’experiència de “Desaparèixer en la nostra pròpia pell”, quan tot esdevé absurd, i buit, i fins i tot la gran passió suprema, els llibres, “han quedat arraconats, com fèretres d’una inòpia que no controles”. Es construeixen els bastions d’una desolació que sembla perpètua, l’atmosfera és claustrofòbica i llegir cada paraula genera angoixa: el terror còsmic existeix i es troba dins nostre, com bé sabia Lovecraft. Hi ha una extrema pulsió de mort que cerca la confirmació d’una mateixa essència eixorca: “Res ja no existeix, ni a fora ni endins.” Després el “Primer moviment” de Fènix implica contemplar aquest infinit esmotxat, un recorregut de dotze poemes en prosa de tall confessional, directe, gairebé un dietari. Aquest estil enllaça amb una de les certeses de Ricard Ripoll, quan assegura que té una fe cega en la “proesia”, una fusió entre la prosa i la poesia que permet eixamplar noves possibilitats textuals, noves fronteres expressives, de la mateixa manera que el neologisme amort de Biel Mesquida fusiona, de bell nou, Eros i Tànatos en un mateix coit hibridador. “Encertar la paraula” esdevé la primera passa cap a la salvació, preparar el recorregut emocional que permeti “Perseguir-ne l’enigma, fins a crear el poema.”

El “Segon moviment” és un in crescendo: s’inicia amb versos breus, sintètics, que acaben desembocant en una apoteosi de creixement al llarg de dotze peces que evolucionen semànticament. En un principi, els mapes semàntics predominants són de desfeta, deriva, gemec, desmemòria, pedres com làpides… Però a poc a poc, i a través de la interiorització del paisatge, es comença a notar una possibilitat de renaixement. L’entorn comença a esdevenir tinta, i després aquesta empastifa l’esperit, dotant-lo d’un nou pes, d’una nova entitat: el darrer poema de la secció treu el cap amb el mot il·lusions. El definitiu “Tercer moviment”, titulat “Els batecs de l’eterna espera”, són disset quartetes, i cada vers comença amb un infinitiu, un objectiu: “Establir paradoxes per bastir el real”, “Descobrir el futur observant el passat”, “Morir de goig”…

Fènix de Ricard Ripoll és un llibre que no dona respostes per al dilema de Camus, però acaba esdevenint un aparador tremebund on contemplar la desesperació d’un ésser humà enfrontant-se a aquesta possibilitat i sobrevivint al final gràcies a la fe en el mot poètic com a fonament d’una vida. Tant per la temàtica com per l’arquitectura formal i l’estil d’escriptura és un llibre important i necessari.


Fènix

Ricard Ripoll

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia

Tres i Quatre

València, 2022

54 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.