—Vostè ha estat periodista a Panamà, delegat d’EFE a Catalunya, ha viscut a Alexandria (Egipte), però la història més increïble i interessant la tenia a casa, la del seu pare. No li preguntaré per què l’ha escrit sinó per què no l’ha escrit abans.
—Segurament, no la podia escriure amb els pares vius, perquè hi ha temes delicats. I tots tenim —i amb l’edat més— una memòria selectiva que ens fa magnificar unes coses i deixar-ne d’altres als calaixos. Amb el pare, havia gravat 25 hores de conversa, però passava el mateix: hi havia coses molt pròpies d’una biografia i jo sempre vaig pensar que no tenia sentit que un fill fes la biografia del seu pare. Amb el temps em vaig adonar que el més interessant d’aquelles gravacions eren els silencis que feia: hi havia coses que explicava per sobre o no explicava, o bé estaven marcades pel pudor comprensible d’un home nascut el 1918. I amb la mare passava una mica el mateix. No és tant que ens amaguessin coses com que no treien les coses del calaix. Això és el que més em va motivar a anar a tots els llocs on havia estat el pare, a parlar amb molta gent i, de tant en tant, a comprovar fets que semblaven tan extraordinaris que potser estaven magnificats.
—Per exemple?
—Per exemple, la història dels boscos de França o les vegades que se salva de la mort... El meu pare tenia una veu admirable i una capacitat d’expressió amb la qual creia molt. Només amb la paraula havia resolt conflictes greus. Això tenia molt mèrit. En canvi, havia estat incapaç de resoldre problemes personals, com la relació amb la primera dona, la Trini, o amb el seu primer fill, Joan. I vaig veure que allò no es podia limitar a una biografia —també ho faré; li passaré la documentació a un historiador— sinó que s’havia de novel·lar.
—Quan va fer la gravació del seu pare?
—Dos anys abans que morís. Devia ser en 2003. Mentrestant jo havia anat publicant llibres de novel·la històrica sobre la guerra.
—El de la Fatarella, El secret del brigadista, i...
—Sí, i El cònsol de Barcelona i 1939. La caiguda de Barcelona, que és més sobre l’exili, novel·les ficcionades on pesa molt la història. Volia cloure aquest període, però ho volia fer explicant com persones normals i corrents —que no fossin el cònsol de Barcelona o Companys, o els brigadistes èpics de la batalla de l’Ebre— havien passat aquest context. Quan tractes el període t’adones que són nou anys —comença el 1936 i acaba el 1945— que són anys infernals.
—I decideix començar?
—Vaig començar de manera tradicional, una mica ficcionada amb uns personatges inventats... No em va sortir. Llavors vaig recórrer als personatges que tenia a casa. Un cop decidit, tampoc no va ser tan fàcil. Llavors em vaig adonar dels reptes que planteja escriure sobre el teu pare. L’escriptura ha durat dos anys, però això té una història molt més llarga. De fet, vaig rellegir la lletra de Kafka al seu pare, una novel·la del Paul Auster, una d’en Philip Roth —que eren totes molt dramàtiques, fins i tot molt freudianes, sobre la mort del pare. Però jo no volia escriure sobre la mort del pare, sinó sobre la seva vida...
—Clar.
—No era com quan crees uns personatges ficcionats: de vegades, et poden traure el son, però els pots llençar a la paperera, si no t’agraden. Si decideixes escriure sobre el teu pare, no pots llençar-lo a la paperera. Pots no escriure sobre la seva vida, però no la pots llençar.
—A més, els personatges literaris poden volar i créixer...
—Correcte. Els personatges poden créixer pel seu compte. Però jo estava marcat per uns fets i per la voluntat d’explicar com un noi de Súria, de l’última casa del Poble Vell, acaba a París sopant amb en Picasso. D’on va treure els recursos, l’energia i la determinació? Quins valors tenia aquell fill de rabassaires? Aquest és el quadre que em va portar a fer això.
—L’exili és una constant en moltes de les seues novel·les. Per què?
—Per la meua condició de fill de l’exili. Jo vaig arribar aquí amb 17 anys, sense haver trepitjat mai Catalunya, i no entenia per què la gent que feia el PREU amb mi no sabia res del que havia passat. Jo els ho explicava mentre esmorzàvem i em miraven com si els parlés d’un altre país. Per contra, a l’exili potser se’n parlava massa del que havia passat. Cada Nadal brindàvem dient “l’any que ve, a Barcelona” i això any rere any, i a Barcelona no hi anàvem mai. Els d’aquí no es creien massa les mentides del règim, però les seves famílies tampoc els havien explicat res. Per això per mi escriure novel·les sobre l’exili era una mena d’obsessió, una venjança contra la foscor del règim. Però amb tres novel·les ja estava bé. No hi ha molts més novel·listes que ho hagin fet. En castellà, Almudena Grandes ho ha fet des de la perspectiva espanyola...
—I Xavier Benguerel, en el seu moment.
—Sí. Sobre els silencis he reflexionat molt. Evidentment, el franquisme no deixava circular la memòria en l’àmbit familiar, però hi ha més que això. És allò que deia la Teresa Pàmies, que de les derrotes fa de mal parlar. I sobretot de les derrotes com la que es van viure aquí. No va ser una derrota èpica, com la batalla de Madrid. Això ho pots exhibir. Nosaltres ens fem un tip d’exhibir el 1714. Però quan és una derrota marcada per la guerra dins la guerra...
—Les lluites internes?
—Les baralles entre comunistes, poumistes i anarquistes. I en l’àmbit nacionalista per les baralles entre Estat Català i les diferents faccions d’Esquerra Republicana de Catalunya, complicava molt la possibilitat d’una narrativa catalana sobre el que havia passat. En aquesta novel·la es veu molt en les diferents acusacions que vessen sobre Companys: uns diuen que és un venut als russos; els altres, que no va saber tirar pel dret quan tocava, i uns altres diuen que es va quedar els calés que circulaven per l’exili. Tot mentides, enraonies, etc. Ara hi ha una certa tendència a magnificar l’exili com una cosa heroica, però a l’exili s’hi vivia un ambient tòxic, com es diu ara; o mòrbid, com es deia abans. Jo ho veia a casa.
—Era una obsessió?
—Era una deformació. Quan jo vaig arribar aquí als 17 anys, estava convençut que aquí l’oposició estava pels carrers amb barricades. Em va costar sis mesos trobar una primera octaveta d’una manifestació a la qual vaig anar i pràcticament era l’únic manifestant. L’allunyament acabava provocant deliris.
—La seva obsessió és l’exili, però més de la meitat de la novel·la es dedica a retratar el seu pare abans de l’exili: la infantesa, la joventut, la formació política, el primer matrimoni, etc.
—Sí, perquè sense això no es podia entendre la resta.
—Ell va fer un treball continu a favor dels rabassaires, d’esquerra, a favor de la República...
—La novel·la és un retrat d’una generació, d’una època, molt vinculada a aquest món nacionalista. També surten els treballadors de la mina, però és més aquell món que no aquest món més comunista. Això em va interessar molt, perquè volia que la peripècia del meu pare tingués un significat i anés més enllà, i fos una mica expressió de tota una generació, nascuda a principis del segle passat, que havia començat a tenir il·lusions —en el cas de Súria molt lligades a la potassa, però, en general, lligades a la Mancomunitat—, ganes de menjar-se el món; s’havia inaugurat l’Exposició Universal de Barcelona; Picasso i Miró vivien aquí... I com, a tota aquesta gent, li va caure a sobre la derrota, i la victòria franquista. Es tractava d’explicar com alguns —el meu pare i la meva mare— havien sigut capaços de resistir i de superar el que representava que, després de tot això, te n’anessis a França i et tornés a caure el món a sobre amb la invasió alemanya. Per tant, s’havien de conèixer els antecedents. I la seva condició de rabassaire em sembla especialment rellevant.
—Hi ha, òbviament, una aproximació dolorosa a algunes de les accions del seu pare (com l’abandó, pràcticament, del fill del seu primer matrimoni, en Joan —a qui vostè dedica el llibre—), però és possible que, en d’altres qüestions, hagi estat parcial? Pot ser que de vegades (l’heroi de la Fatarella; l’Home de les Neus...) l’hagi pintat com un heroi?
—No, jo crec que no. Amb els temes de l’heroïcitat poden semblar històries de Superman: un paio que se’n va a la Fatarella a resoldre un conflicte, que li diu a Companys que no vol escolta i que arriba allà... però és que és així. Ho vaig parlar amb ell, però també amb en Josep Planchart, el d’Estat Català que el va acompanyar, i ho tinc contrastat. Soc conscient que la memòria, de vegades, és traïdora, i ell tendia a magnificar les coses. Però està bastant contrastat. No hi ha deformació dels fets. On em va costar molt més és amb l’actitud.
—La del seu pare?
—Sí. Entendre com un paio que és capaç d’enredar els de la Gestapo parlant —va estar 52 dies amb la Gestapo al Castellet de Perpinyà i se’n va sortir—, no era capaç de parlar amb la seva primera dona. Em semblava també una paradoxa molt interessant per retratar els homes de tota una època —i potser també d’avui.
—Una incapacitat de parlar de sentiments i coses personals, bé sigui per educació o per altres raons...
—Són coses que no he descobert fins que m’he posat a escriure. Un fill, normalment, no pensa tant en el seu pare com jo hi he pensat durant quatre anys. I m’he ficat molt dins de la seva pell i he parlat amb la Trini [la primera dona], que va ser molt moderada, i he parlat amb familiars de la Trini que m’han explicat més coses. Era un matrimoni de conveniència, per tenir una bona cosa i adquirir certa credibilitat social. Algú que no es casava no podia anar després a l’Ateneu a parlar amb els intel·lectuals. Però l’amor és una cosa que desconeix i fins i tot hi ha un moment que ho diu, que li fa nosa perdre el temps amb les dones. Quan després coneix la meva mare...
—La seua segona dona...
—... ell, que mai s’havia imaginat que una dona li pogués llevar la son, descobreix l’amor i en aquell moment el necessita per refer la seva vida, per tornar a treure el cap després de la invasió alemanya, etc. Aquest procés em va semblar interessant, perquè retrata bastant bé la moral masculina de tota l’època. Està ple de biografies d’homes destacats d’aquella època on les seves dones no surten. Et llegeixes la biografia del Joan Selves o del Ramon i Amat i les seves dones no hi surten.
—Aquest enamorament de la mare, també l’hi va explicar?
—Això formava part dels silencis. Quan vaig gravar això, jo feia de periodista i burxava. Li costava... Ens costa encara als homes, parlar-ne. Ell, que tenia 95 anys, no en parlava. Per tant, no crec que l’idealitzi. Al contrari. Hi ha una voluntat meua de retratar un personatge que no era d’una sola peça. De fet, sense contradiccions, el pare no hauria estat un bon personatge de novel·la.
—Per això el llibre està dedicat al seu germà Joan, al fill del primer matrimoni que el seu pare abandona?
—És clar. No és perquè sí. És perquè ell va ser víctima de tot allò. Així com nosaltres, els meus germans i jo, ens vam beneficiar d’un matrimoni que va ser feliç en línies generals, ell va patir el silenci i més coses: va arribar un moment que el meu pare no li feia cas. Qui li pagava els estudis era la seva mare. Això és el que em feia por, però també va ser el que em va motivar a tirar endavant la novel·la.
—A més, aquesta història és el que li dona sentit al final del llibre.
—Sí, i m’ha permès conèixer una part de la meva família. I intercanviar fotografies dels anys que no teníem relació. La literatura també serveix per això.