“Aquesta, certament, no és la imatge que volien. Bon dia, catalans del nord i del sud que avui sou aquí, a Perpinyà! Bon dia als que veniu de les Illes i del País Valencià! Bon dia a totes les preses i represaliades! Us repetim, una vegada més, que el nostre suport és incondicional. Bon dia a tota la gent que cada vespre resisteix a la Meridiana! Bon dia als que vau caminar durant dies a les marxes de la llibertat! Bon dia als que vau ocupar l’aeroport! Bon dia als joves que vàreu guanyar la batalla d’Urquinaona! Estem orgullosos de vosaltres! I us necessitem més que mai!”.
El ponsatinisme es consolidava com un corrent polític que representava l’independentisme més unilateral. Un corrent subscrivia l’adjectiu d’“enganyifa” que Ponsatí havia dedicat a la taula de diàleg i que s’identificava amb les intervencions de l’exconsellera al Parlament Europeu després que el 31 de gener de 2020 fora reconeguda com a eurodiputada amb l’eixida dels representants britànics de la cambra, en virtut del Brexit.
Les paraules citades corresponen al discurs que Clara Ponsatí va fer el 28 de febrer del 2020 al primer gran acte organitzat pel Consell per la República. Va ser a Perpinyà, a la capital nord-catalana, i va ser un esdeveniment especialment significatiu, perquè per primera vegada el president Puigdemont, amb els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, xafava territori català protegit per la immunitat garantida per la seua condició d’eurodiputat.
L’acte no només va tindre transcendència pels discursos de tots tres, sinó que va guanyar pes per la rebuda institucional que van tindre. Els partits polítics, que encaraven un cicle electoral municipal, van mirar de fotografiar-se amb el president a l’exili, que també va ser acompanyat per l’alcalde del moment, Jean-Marc Pujol, en la seua visita al consistori rossellonenc.
Però les paraules de Ponsatí havien donat energia a un moviment independentista que celebrava una victòria després de la derrota de la tardor del 2017. La visita dels tres eurodiputats a la Catalunya Nord suggeria que la justícia espanyola no actuava conforme a la llei, en tant que continuava –i continua– sense garantir els drets dels eurodiputats electes, tal com es va veure amb la detenció de Ponsatí el passat dimarts, que els seus advocats titllen d’il·legal.
El Consell per la República, que havia organitzat aquell acte, va ser de les poques entitats en què Ponsatí ha participat –va donar empenta a la seua constitució i n’és membre de l’Assemblea de Representants. Però la unilateralitat de Ponsatí ha anat més enllà de l’estratègia política que defensa. Tot i que va ser elegida diputada per Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre del 2017, un any més tard tancaria la llista de Primàries a les eleccions municipals de Barcelona, que liderava el filòsof –i assessor seu– Jordi Graupera. Poc més tard, tot i el seu vincle amb Puigdemont, no es va integrar en la direcció de Junts, quan el moviment es va formalitzar com a partit a l’estiu de 2020. I en aquella mateixa època, durant la presidència de Quim Torra, no es va estar de criticar el màxim dirigent institucional de Catalunya, a qui va acusar constantment per les actuacions dels Mossos d’Esquadra contra manifestants independentistes, especialment durant el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre.
Abans, Ponsatí ja havia donat mostres del seu comportament diferenciat. Durant la tardor del 2017 ho va fer, però l’enorme dimensió dels fets van dissimular la seua singularitat. Va ser l’única consellera agredida per la Policia espanyola durant la jornada de votació, quan la van arrossegar pel terra en intentar accedir al Departament d’Educació –que ella mateixa liderava com a consellera– per a requisar les urnes. Durant les jornades posteriors, Ponsatí va ser la membre de l’executiu que més va collar per proclamar la independència. Ho va fer el 10 d’octubre, quan Puigdemont va suspendre la declaració a l’espera d’un gest de diàleg per part del Govern espanyol que mai no va arribar. Després de la declaració fallida del 27 d’octubre, Ponsatí va ser la primera a marxar a l’exili, en primer terme a París, on hi residia un vell amic. Dies després va comparèixer en roda de premsa al costat del president Puigdemont, i més tard criticaria els seus companys d’executiu que es van presentar davant Carmen Lamela per després ser empresonats: “No et pots posar a disposició de la justícia de la qual t’acabes de declarar independent”, va dir a finals d’octubre de 2018 en una entrevista a El Punt Avui.
Aquesta ha sigut la tònica de Ponsatí durant aquests anys d’exili. El seu nomenament com a consellera, a l’estiu del 2017, obeïa a la intenció de Puigdemont de comptar amb el màxim suport del seu Govern per tirar avant amb el referèndum. Ponsatí disposava d’un prestigi acadèmic bastant consolidat: doctorada en Economia a Minnesota, professora a la Universitat de St. Andrews –la més antiga d’Escòcia i del Regne Unit– i referent a l’hora de denunciar el dèficit fiscal de Catalunya amb dades, va marcar perfil propi des d’un primer moment, malgrat que el seu paper com a exconsellera d’Ensenyament no semblava estar cridat a destacar entre els seus companys d’exili.
El seu treball fixe a Escòcia li va permetre continuar fent vida “normal”, tot i no poder tornar a Catalunya; i internacionalitzar la causa al Regne Unit, on la seua extradició també va ser denegada. La seua defensa va ser exercida pel rector de la Universitat de Glasgow, Aamer Anwar, i va ser finançada a través d’un crowfounding. La imatge de tots dos fent un gest de silenci, adreçant-se a la justícia espanyola, per celebrar la no extradició, va esdevenir icònica. També va ser ben simptomàtic el suport públic que li va donar la seua universitat, la primera ministra escocesa –Nicola Sturgeon– i formacions polítiques d’Escòcia no independentistes, com ara el Labour Party.
Connectada amb el carrer, va animar a la “revolta” durant l’etapa tensa que va succeir la sentència de Manuel Marchena a la tardor del 2019, quan els presos polítics catalans que van poder ser jutjats van acumular condemnes que sumaven els 100 anys. Abans, la seua espontaneïtat havia incomodat constantment l’independentisme. Ben transcendents van ser les seues declaracions, en un acte de l’ANC a Londres, en què va dir que el Govern català, durant els fets d’octubre del 2017, havia “jugat una partida al pòquer anant de catxa”.
Tot i així, els seus postulats també han sigut influents en l’esdevenir de Junts, que tal com ella exigia no va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez de gener del 2020. Com a eurodiputada, la seua primera intervenció va ser tota una declaració d’intencions: assegurava que el català “no té el respecte que es mereix” a l’Estat espanyol, i que defensar la llengua era defensar els drets civils. Aquesta línia s’ha anat reiterant els anys posteriors a l’eurocambra, a l’espera que es resolga la qüestió de la immunitat.
La seua tornada a Barcelona també ha anat acompanyada de polèmica, quan va criticar la tasca de la seua excompanya a l’executiu català i a l’exili, Meritxell Serret, a qui va acusar de treballar a les ordres de l’Estat espanyol –actualment Serret és consellera d’Acció Exterior amb Esquerra Republicana. Hi ha qui li acusa de desagraïment, en tant que ha pogut tornar i ser detinguda, però no empresonada, després que el Govern espanyol modificara el Codi Penal a instància d’ERC, que ha obligat a canviar-ne el processament i que ha fet que Ponsatí quede acusada només per desobediència, pena que no comporta presó.
Siga com siga, Ponsatí ha protagonitzat una altra imatge amb la seua detenció malgrat tindre immunitat, i s’ha mostrat disposada a desobeir i a confrontar amb l’Estat. Caldrà veure en què es tradueix aquesta intenció el 24 d’abril, quan ha estat citada per Llarena al Suprem. El que sembla segur és que l’exconsellera d’Ensenyament continuarà marcant perfil propi i conservant una veu distingida que pocs consellers en actiu durant la tardor del 2017 mantenen quasi sis anys després d’aquells fets.