“Alguna vegada has notat com les coses són més boniques i intenses quan sabem que, tal vegada, mai no les tornarem a veure? Sembla que el desig preferix el que s’escapa”. Li diu Simon a Charlotte, en una escena de Chronique d'une liaison passagère. “Aquest és el problema de la vida matrimonial”, contesta ella, sense perdre el somriure. Són amants —ella, mare soltera; ell, pare de família— i han obert un parèntesi que saben que haurà de tancar-se, els dos amb àncores solidificades que els subjecten i sense plantejar-se un futur en comú. Una història passatgera des de l’inici. I una història d’amor bonica, lluny de ser aspra i viciada com ho són d’altres històries d’aquesta mena. Res de tragèdia ni acritud, tampoc de gravetat circumspecta ni alliçonaments.
És un amor franc, profund i dolç, amb un final que haurà de ser obert, per contradir Simon en el moment que diu “quan poses un parèntesi, saps que l’hauràs de tancar”
EmmanuelMouret no jutja ni les accions, ni els personatges. Simplement —en una senzillesa transparent en execució, contundent en la concepció intel·lectual—, els exposa de manera perfectament escrita —el guió és signat pel mateix director, amb Pierre Giraud—, en una història presentada com una successió d’episodis datats, amb una posada en escena que s’adiu al contingut —els parcs, les passejades, l’amplitud d’espais—, i orquestrada a partir del pes dels diàlegs, des d’on se sosté tota la resta. La subtilesa és l’altre gran manament: el precís retrat psicologista, l’exposició de les accions humanes, un subsol que remarca el xoc entre desig i acció, de manera menys explícita a com ho faria Eric Rohmer, que ho sobrevola tot. Un amor de vaivé i complicitat, de no demanar més del què toca, de detalls constants i una empremta fonda, per molt que l’aparença sigui lleugera i fràgil, com passa amb tants amors i enlluernaments, anades i vingudes, al llarg d’una vida.
Aquesta sensació —el benestar, la comprensió i respecte mutus, viure l’alegria del moment sense planificar ni esperar res del futur— es fa gran a mesura que el film avança i s’hi confronten les dues maneres de gestionar l’afecció —ansietat o bé evasió, amb la docilitat submisa o el control com a resultat— per part dels personatges que interpreten Vincent Macaigne i Sandrine Kiberlain. És un amor franc, profund i dolç, amb un final que haurà de ser obert, per contradir Simon en el moment que diu “quan poses un parèntesi, saps que l’hauràs de tancar”. Perquè Chronique d'une liaison passagère no és el retrat d’una infidelitat, ni del dolor, sinó la demostració que hi ha temporades passatgeres que ens marquen per sempre.
Chronique d'une liaison passagère
Direcció: Emmanuel Mouret
Guió: Emmanuel Mouret, Pierre Giraud
Fotografia: Laurent Desmet
França, 2022
Durada: 100 minuts
Repartiment: Sandrine Kiberlain, Vincent Macaigne, Georgia Scalliet, Maxence Tual, Stéphane Mercoyrol.
Drama romàntic.