La colossal catàstrofe de l’inici d’aquesta novel·la, que fa desaparèixer de manera inexplicable la serra mallorquina de Tramuntana amb tot el seu patrimoni humà i paisatgístic —pobles i llogarets, llocs venerats com el santuari de Lluc, indrets de gran bellesa...— i l’evacuació que se’n deriva de les poblacions properes encara en risc, fa pensar que aquest és només el principi d’una transformació gairebé apocalíptica de la vida en aquest territori ara devastat. Però no: l’estrany fenomen que ha succeït trasbalsa, naturalment, els habitants de l’illa, activa les alarmes davant la incertesa i desperta també la consciència adormida d’alguns ciutadans, que es tornen momentàniament més lúcids com en Maties, però la “nova normalitat” —que en realitat s’assembla molt a la que ja fa dècades domina en aquesta terra— acaba imposant ben aviat les seves rutines.
Empresaris i alts executius de l’àmbit turístic no desaprofitaran l’ocasió i posen en marxa un ambiciós pla de reconstrucció del que havia estat fins fa poc la serra: un projecte tan quimèric com generador imparable de doblers, d’enormes guanys econòmics. Gerhard Lienke i De los Pozos actuen com voltors, apressats, que senyoregen damunt la pell ara erma d’un paisatge infinit en la seva nuesa i es preparen per a celebrar-hi un bon festí.
Els personatges en què l’autor focalitza el relat —l’esmentat Maties, empresari hoteler admirat en el sector; el pintor a l’alça Sebastià; en Miquel, ecologista d’estirp; la Maria, una antiga coneixença d’en Maties, i na Sandra, la filla d’ella, a banda d’altres secundaris amb qui també interactuen, com l’Arnau, la Paula, la Sara o l’Eusebi—, blasmen la conducta d’aquests depredadors sense escrúpols, però a mesura que es va consolidant la titànica operació de suplantació del paratge originari pel gran nyap que pren forma, fent cas omís de les veus crítiques que en demanen l’aturament, els comportaments de tots ells esdevenen contradictoris, grotescos, com ho acabarà essent el seu últim trajecte i com és, de fet, la situació que s’ha creat. El darrer tram de la part que tanca el llibre, anomenada amb encert “La destrucció”, arriba al paroxisme d’unes actituds que, finalment, poden ser qualificades de covardes o, si més no, de poc consistents.
El lector ha pogut conèixer abans episodis significatius de les vides personals d’aquests protagonistes que s’encaminen a un desenllaç patètic, tristament jocós (impecable, el to sarcàstic de les frases de cloenda). Què se’n podia esperar, al cap i a la fi, de l’anomenada Mallorca post Serra o Nueva Mallorca, tal com explica la Sara —la periodista que al tercer capítol, “La panoràmica”, publica un ampli article sobre l’estat de la societat mallorquina després del terrible cataclisme—, sinó el caos, aquest enrenou d’ara que tot ho deslloriga, incloses les persones?
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980), periodista i escriptor, autor de tres novel·les més —l’última de les quals Si t’hi atreveixes (2014)—, s’ha servit d’un fet inversemblant per posar de manifest l’historial de menyspreu, degradació i servilisme turístic que ha patit i pateix Mallorca, des d’una mirada impregnada d’ironia, especialment mordaç en alguns fragments: “Amb les muntanyes, també va desaparèixer el sentit de l’humor. Tot i ser la més adaptable de les formes de conformitat /.../, durant un temps va semblar que a Mallorca res fes gràcia: les facècies ofenien, els acudits feien mal”.
Si hi ha alguna conclusió aContra el món, aquesta no és precisament gaire esperançadora. Pons ho deixa ben clar a través del que diuen aquests personatges de ficció, però representatius de perfils reals, potser sobretot d’en Maties, avui sembla que penedit després de tants anys d’embutxacar doblers i mirar cap a un altre costat. Tanmateix, la responsabilitat també s’estén a les institucions polítiques, tant les espanyoles com les autonòmiques, i a una part de la intel·lectualitat i dels mitjans de comunicació.
Però, ja se sap, “no es pot anar contra el món”, com diu l’autor fent seu un aforisme de Kafka.
