Les últimes tres enquestes fetes a Balears —per part dels instituts demoscòpics IBES, Gad3 i NC Report— coincideixen que el color del futur Govern dependrà de molt pocs vots. Dos d’aquests sondatges s’inclinen cap a un Govern de dreta i un cap a l’esquerra, però tots reconeixen que pot passar el contrari del que s’inclinen a pensar com a opció més probable. Això significa, dit d’una altra manera, que no poden afinar tant com per definir ben segur com serà el Parlament illenc que sorgeixi de les urnes del 28 de maig. Molt pocs sufragis suposaran un, dos o tres escons, que resultaran essencials. I aquests diputats és molt probable que depenguin de la mobilització de l’esquerra, la importància de la qual es veu si s’observen els resultats de 2019: allà on la participació va ser calcada a 2015, a Menorca, l’esquerra guanyà clarament; on va ser lleugerament inferior, a Mallorca, el progressisme seguí guanyant però de forma molt més justeta que la vegada anterior; i allà on va ser tan baixa com sempre —50%—, però amb intercanvi d’abstencionistes —de dreta a esquerra— la suma de PP i Ciutadans va ser guanyadora.
L’únic que està clar a hores d’ara és que si no hi hagués majoria absoluta de l’esquerra —PSOE, Unides Podem, Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera— ni de la dreta —PP més Vox—, tot dependria del PI - Proposta per les Illes. Seria la força decisiva que decidiria el color del Govern. En aquest cas, amb qui podria pactar el PI?
Pactes. No és creïble que el PI pugui entrar en una operació per formar Govern amb el PP i Vox degut a les distàncies ideològiques que el separen de la formació ultradretana. Ara bé, si es llegeix amb atenció l’entrevista que el seu cap de llista, Josep Melià, va concedir a aquest setmanari —publicada la setmana passada— destaquen dues coses: primera, que el PI pretén imposar una forma de pactar molt peculiar i, segona, que no es pot descartar una aliança amb el PP i sense Vox que acabi amb la líder conservadora, Marga Prohens, al capdavant del Govern.
A hores d’ara és una incògnita saber quina serà la majoria parlamentària que sorgeixi de les urnes del 28 de maig i quin serà el color del futur Govern
D’entrada, pot sobtar el que diu Melià en l’entrevista citada: «Nosaltres negociarem, com és lògic, amb aquelles persones que puguin ser presidentes del Govern. I em sembla ben clar que només ho poden ser dues persones. Per tant...». Es refereix, és clar, a Francina Armengol i Marga Prohens. És a dir, el PI no vol negociar amb l’esquerra o la dreta en bloc. Seria possible, això?
Doncs en el passat ja va ocórrer. El 1995, 1999, 2003 i 2007 talment ho va fer la Unió Mallorquina (UM) de Maria Antònia Munar. La cap d’UM sempre pactà directament amb el líder del PSOE, Francesc Antich, o, si no hi és, el 2003, amb el del PP, Jaume Matas. «Jo negociï amb qui pot ser president i després ell que negociï amb la resta» de l’esquerra, digué Munar a aquest setmanari per explicar com pactava amb Antich. En realitat, no va ser en cap ocasió del tot com ella deia, perquè també negocià amb el PSM —avui Més—, però, això sí, sempre ho va fer amb els dos per separat. El que no volia de cap manera era la «foto de família» amb els partits d’esquerra. I es negava sempre a compartir govern amb Esquerra Unida. Així ho va imposar en el Consell de Mallorca el 1995 i novament el 1999 en la institució insular, així com, també, en el Govern balear. És vera que el 2007 acceptà que Fina Santiago —aleshores d’IU, formació enquadrada en el Bloc, amb PSM i ERC— fos consellera juntament amb els tres representants d’UM en el Govern, però era una opció menys identificada amb el comunisme orgànic, no debades durant aquella legislatura abandonà IU per crear una nova formació, Iniciativa, que amb l’afegit d’Els Verds acabà dins de Més per Mallorca.
No vol dir això que Melià pensi exactament amb el mateix tipus de pacte que va fer UM, però és impossible no veure el paral·lelisme amb la forma de negociar que tenia Munar. Si més no, és creïble que la intenció del PI sigui no involucrar-se en pactes amb el conjunt de la dreta o l’esquerra. No debades, Melià es mostrava en l’entrevista referida incompatible tant amb Vox com amb Unides Podem.
Així les coses, un acord del PI amb el PSOE per investir Francina Armengol és probable que tingués una posada en escena que permetés al PI assegurar que no estaria pactant amb Unides Podem, partit al qual Melià titllava —en l’interviu esmentat— de ser «extremista», perquè, a parer seu, «cerca la confrontació social». Per la mateixa raó —i també per altres, com per exemple les distàncies en identitat, llengua, etc.—, tampoc és versemblant que el PI entri en una negociació amb Vox.
Aquesta forma de negociar ben segur provocaria dificultats, però si l’esquerra necessita el PI no pareix que existeixi a priori cap problema insalvable. I amb la dreta? El fet que el PI sigui incompatible amb Vox podria parèixer que l’inclina de manera inexorable cap a l’acord amb els progressistes; no obstant, hi ha una opció poc probable, però possible, que obriria la porta al pacte amb el PP sense la concurrència de Vox.
Es tractaria del cas que les urnes donessin un resultat que deixés el bloc d’esquerres almenys un diputat per sota de la suma dels escons del PP i del PI. Segons l’última enquesta publicada —la de NC Report—, és el que passarà: li atorga a la formació de Prohens fins a 24 diputats —la de l’IBES la deixava en 22—; a Vox, 7, i al PI, 3. Això significaria que la suma PP-PI arribaria a 27 vots, sobre els 59 que formen el Parlament. Si els ultres fessin 7 escons, voldria dir que la suma de tota l’esquerra es quedaria en 25. En aquest cas, entra dins del possible una aliança exclusiva entre PP i PI i deixar Vox entre l’espasa i la paret: que votés contra Prohens amb l’esquerra o que amb l’abstenció permetés la seva investidura. Una posició que per als neofeixistes seria molt difícil, que al PP estratègicament li interessaria —si Vox votés amb l’esquerra li deixaria el camp lliure i afavoriria Feijóo amb vista a la campanya de les generals— i al PI li resultaria neutre, perquè no perdria la seva posició essencial passés el que passés, tant Prohens com Armengol dependrien sempre dels seus vots.