Macron i Maquiavel? Quan l’autor d’El príncep va escriure que el governant s’ha de fer témer i estimar alhora, però que en cas de dubte era més segur fer-se témer, estava donant una clau que han aplicat molts polítics al llarg del temps. Però n’hi ha pocs que han seguit llegint-lo unes planes més endavant, quan el florentí explica que la millor defensa que pot tenir un príncep és que la gent no l’odiï perquè, encara que et defensin els poderosos, quan el poble et detesta, al final la minoria que realment té poder (ja sabeu, la banca, els bons negocis) et deixaran caure per no caure ells. Pregunteu què li va passar a Pablo Casado o l’Albert Ribera quan el poder real va arribar a la conclusió que ja no li eren útils i entendreu que en política no cal que t’estimin, però quan massa gent (aparentment sense poder) es posen d’acord per detestar un polític, la cosa es comença a posar peluda per als interfectes. Els bons lectors de Maquiavel saben que els qui no tenen poder, en realitat en tenen... si s’emprenyen.
Sempre convé recordar que allò que en clau pedant s’anomena “l’antropologia negativa” de Maquiavel val tant per als dominants com per als dominats. Els humans som éssers egoistes i cobdiciosos, volubles i inestables, temorós i insegurs, propensos a l'engany i la pretensió. Això val per als polítics, per als doctors en teologia i per a les peixateres del mercat. És la natura humana. De manera que quan hom troba al davant un polític orgullós i poca-solta el més fàcil és que ell mateix acabi provocant les raons de la seva pròpia fallida. La gent tendim a ser fatxendes, però no suportem que els altres ho siguin.
Maquiavel que s’havia proposat “anar directament a la veritat real” (El Príncep, 15) sabia s’arriba al poder perquè hom té “amici”, però que només es conserva si en cas de necessitat se sap canviar d’aliats amb una certa rotunditat (res a veure amb la grolleria d’Esquerra Republicana, per cert) i sobre tot que el polític només dura si sap aprofitar els canvis de la fortuna. Desaprofitar-los (pactant a la baixa com ha fet Esquerra, tornem-hi) mata els polítics.
La política francesa actual, molt més que la catalana, tan mancada de la mínima sofisticació exigible, és un camp summament interessant per observar fins a quin punt Maquiavel continua essent un clàssic insuperat. El que per al florentí era la tensió bàsica de la política, la contradicció entre el palazzo i la piazza ha esclatat violentament amb el debat sobre la jubilació que des de fa més de vint dies manté França absolutament sotragada i ha tingut els carrers de París plens de brossa sense recollir durant 23 dies.
La plaça és plena de gent irresponsable, que ho vol tot i ho vol ara mateix (Maquiavel i jo tirem a pessimistes i tenim una pèssima opinió sobre els pobres, dispensin.) Però el palau ha d'ajustar la seva autoritat a les possibilitats de la gent. Altrament és la catàstrofe. “Mantenere lo stato” és l'exigència del bon polític i per aconseguir-ho necessita “virtù”, que segons el florentí i els seus exegetes és “la protegir els seus interessos en un món ombrívol en què la majoria dels homes no són bons" (Quentin Skinner dixit) i que no exclou de cap manera la força. En política tots els desamors comencen per la butxaca quan la gent va a comprar al supermercat i continuen per un sentiment de manca d’igualtat i de respecte quan la gent que agafa el tren de rodalies llegeix els beneficis de la gran banca. Si els de sota creuen que només ells pagaran la crisi, es poden esperar tota mena de revoltes i problemes. Ara Macron es troba en un cul-de-sac molt significatiu, però la seva situació no és tan diferent de la de molts altres polítics europeus. Deu ser hora de tornar a llegir Maquiavel.