Passen pocs minuts de dos quarts de vuit del vespre d’un dissabte del mes de març. Igor Jovićević treu el telèfon de la butxaca dels pantalons per demostrar com és el futbol en temps de guerra. L’entrenador del Xakhtar Donetsk seu al bar d’un hotel de la ciutat de Lviv, a l’oest d’Ucraïna. La il·luminació és tènue i se sent música clàssica de fons. A fora, la lluna es reflecteix a la superfície d’un llac artificial.
Jovićević llisca el dit polze per damunt la pantalla i prem “play”.
En un vídeo curt gravat el passat mes d’octubre es poden veure els seus jugadors ajupits en un refugi antiaeri de l’estadi de Lviv. És completament fosc; l’única llum prové de la llanterna d’un parell de telèfons mòbils. “No hi havia corrent, ni internet, a fora sonaven les sirenes”, recorda Jovićević. Fins que el partit contra l’Oleksandria no es va poder reprendre un cop va desactivar-se l’alarma, van passar gairebé dues hores. “En aquells moment no érem jugadors o entrenadors”, explica Jovićević amb els ulls molt oberts. “Érem tots persones aterrides.”
Jovićević té 49 anys i va néixer a Zagreb. Sap molt bé què és tenir por de morir. Les imatges de la guerra de Iugoslàvia li van quedar gravades a la memòria, si bé en aquell moment va poder evitar viure el pitjor del conflicte, ja que aleshores era jugador professional i passava molt de temps a l’estranger. Anys més tard, la guerra l’ha tornat a atrapar. “Són temps refotudament difícils”, explica Jovićević. “Però els ucraïnesos en sortiran més forts.”
Aquest equip ha guanyat tretze vegades la lliga nacional i, juntament amb el Dinamo de Kíiv, és un dels clubs amb més èxit del país
Des que el president Volodímir Zelenski va decidir el passat estiu que les activitats esportives i culturals arreu del país havien de reprendre’s, a l’oest del país se celebren partits de futbol. Com a símbol de normalitat. Com a símbol que Ucraïna no es deixa aixafar per Rússia. D’aquesta manera, l’esport preferit dels ucraïnesos s’ha convertit en un símbol de la resistència i el Xakhtar, el club dels miners de la ciutat industrial de Donetsk, el seu principal representant.
Aquest equip ha guanyat tretze vegades la lliga nacional i, juntament amb el Dinamo de Kíiv, és un dels clubs amb més èxit del país. El 2009 va guanyar la copa de la UEFA i els últims anys s’ha classificat regularment per a la Champions League. Aquesta temporada, el Donetsk també va arribar a la principal competició europea, però va quedar-ne desqualificat a la fase de grups i va baixar a l’Europa League. La guerra en va tenir part de la culpa, ja que ha desgastat l’equip mentalment i físicament.
Actualment, el Donetsk compta amb set jugadors ucraïnesos a la plantilla. Quan el Xakhtar juga a nivell internacional, el país sencer n’està pendent, inclosos els soldats refugiats a les trinxeres. “Sabem que les nostres victòries els donen força”, diu Jovićević. “I nosaltres traiem energia de les seves victòries al camp de batalla.”
Si no, no té manera d’explicar com pot ser que el passat mes de febrer, al partit de tornada contra l’equip francès Stade Rennes, el Xakhtar anava perdent, va aconseguir empatar i forçar una ronda de penals, va guanyar-la i va arribar a vuitens de final de l’Europa League. “Aquesta victòria és per a tu, Ucraïna”, va clamar l’entrenador després del partit. Als fans els encanten Jovićević i les seves paraules, els encanta el seu tarannà emocional i patriòtic. Per a ells, el croat és un ucraïnès més. Un entrenador especial que els acompanya en temps extraordinaris.
Quan va començar la guerra fa poc més d’un any, Jovićević era entrenador al club esportiu Dnipro-1, un equip del sud-est de país que competeix a la primera divisió ucraïnesa. A les cinc de la matinada, el so de les bombes el va desvetllar i, segons explica, va anar a refugiar-se en un búnquer sota l’estadi juntament amb els jugadors. A mig matí va aconseguir parlar amb la seva dona, que estava completament fora de si perquè sentia que les bombes queien cada cop més a la vora.
Jovićević va entaforar una mica de roba en una bossa, va agafar un cotxe del club i, juntament amb diversos col·legues entrenadors, va conduir 60 hores fins a arribar a Romania. Van passar “per dreceres que ni Google Maps no coneixia”. Van recórrer els últims quilòmetres fins a la frontera a peu perquè la cua de cotxes era interminable. Tan bon punt l’avió va enlairar-se des de Bucarest cap a Zagreb, va plorar d’alleujament.
Després de passar dos mesos a la seva terra, va determinar que no podia quedar-se de braços plegats tot mirant el que estava passant al país que l’havia acollit durant els últims vint anys. El país on el 2003 va firmar el seu primer contracte com a jugador professional amb el Karpaty Lviv. El país del qual en va aprendre la llengua i on hi va fer amics. “Com se suposa que els havia de girar l’esquena?”
Jovićević va parlar amb la seva dona i amb els seus fills, que juguen a les categories inferiors del Dinamo de Zagreb. Va rebutjar ofertes d’altres equips de l’estranger i va comprar un bitllet pel primer avió cap a Ucraïna. No és capaç d’explicar què el va empènyer a fer-ho. “Són aquella gent. Els duc al cor, molt endins.”
Com que no veia cap futur esportiu al Dnipro-1, el passat juliol va firmar un contracte amb el Xakhtar Donetsk, el club que va perdre la ciutat arran de la invasió russa del 2014 i, amb ella, el modern estadi que l’acollia i on el 2012 s’havien jugat partits de l’Eurocopa. Es diu que ara mateix els russos l’utilitzen per emmagatzemar armament.
Des d’aleshores, el Xakhtar ha sigut una mena d’equip rodamon que ha rondat per tot el país. Va jugar a Khàrkiv, després a Kíiv. Avui, els partits que el Xakhtar juga a casa se celebren a Lviv, una ciutat situada a 70 quilòmetres de la frontera amb Polònia. Una ciutat que s’ha convertit en un punt d’acollida per a refugiats i clubs de futbol d’arreu d’Ucraïna.
Durant molts anys, el club va ser conegut per comptar amb molts jugadors brasilers a la plantilla, però un cop va començar la guerra, molts van marxar i el Xakhtar va haver-se de redefinir
L’endemà de la nostra trobada al bar de l’hotel, diumenge a les dues del migdia, el Donetsk s’enfronta en partit de lliga al Metalist de Khàrkiv a l’estadi de Lviv. El cel està encapotat i un vent gèlid pentina les grades buides. Només hi ha un grup petit de periodistes i uns quants treballadors de l’estadi arraulits a les cadires, pintades amb els colors de la bandera nacional. Els fans no poden entrar a l’estadi: és una mesura de seguretat imposada pel govern, igual que ho és la presència d’un refugi antiaeri proper a l’edifici.
A la gespa, Jovićević, amb un llarg abric de color negre, deambula amunt i avall pel lateral. Al canell, com sempre, hi duu un cronòmetre. Gesticula com si volgués recol·locar ell mateix els jugadors a les posicions que els pertoquen. I funciona. A la mitja part, el Donetsk guanya 4-0.
Un grup de dones, nens i homes grans vestits amb xandall celebren els gols. Segueixen el partit des d’una pantalla instal·lada dins de l’estadi. Estan asseguts en pufs. Tots ells són refugiats provinents dels regions de Donetsk i de Lugansk, territoris ocupats per Rússia. És un grup d’unes 200 persones que actualment viuen a la zona VIP de l’estadi. Dormen en llits de fusta instal·lats al costat d’un bar desèrtic i estenen la roba acabada de rentar en estenedors col·locats davant d’uns grans finestrals amb vistes panoràmiques.
El dia abans del partit, Jovićević ve a visitar-los. Damunt d’una catifa de gespa en una sala petita de la planta baixa juga una estona a futbol amb els nens i nenes, els anima a no defallir. Parla amb els pares i els escolta mentre li expliquen les seves preocupacions. Firma autògrafs i regala la gorra que porta posada. Ens explica que segueix aquest ritual abans de cada partit que l’equip juga a casa. Li dol veure el que ha patit tota aquesta gent. “Nosaltres lluitem per obtenir punts. Ells lluiten per la seva vida.”
Acabat el partit, Jovićević explica als pocs periodistes que hi ha a la roda de premsa per què el seu equip ha guanyat 7-0 contra el Khàrkiv. Parla de bona voluntat i de combinacions tàctiques. Tanmateix, aquesta gran victòria i el lideratge de la lliga oculten el llarg i dur camí que ha hagut de recórrer el Xakhtar Donetsk.
Durant molts anys, el club va ser conegut per comptar amb molts jugadors brasilers a la plantilla, però un cop va començar la guerra, molts van marxar i el Xakhtar va haver-se de redefinir. Actualment, el nucli de l’equip té ben pocs jugadors estrangers i està format principalment per joves ucraïnesos que, sense el caos del conflicte, probablement no haurien tingut l’oportunitat de jugar a aquest nivell.
Això també està relacionat amb la dura realitat del negoci dels fitxatges, del qual el lideratge del club responsabilitza la FIFA. El març de l’any passat va determinar que els jugadors estrangers dels equips ucraïnesos podien rescindir els seus contractes sense penalització un cop acabada la temporada. L’equip de Donetsk afirma que, per culpa d’això, va perdre uns ingressos de ben bé 40 milions d’euros, uns diners molt necessaris que el Donetsk vol reclamar a la FIFA davant dels tribunals europeus. Això sí, el mes de gener el Donetsk com a mínim va poder vendre el seu davanter estrella Mikhailo Mudryk per uns 100 milions d’euros al Chelsea de Londres. Acte seguit, el club va fer una donació de diversos milions en benefici dels soldats ucraïnesos i les seves famílies.
Jovićević explica que escollir conscientment implicar-se en el projecte amb tots aquests jugadors tan joves. Ho anomena “Creating a new Shakhtar”, crear un nou Xakhtar. Tanmateix, la plantilla és curta i la defensa, afectada per diverses lesions, està afeblida. Per sort tenen Taras Stepanenko, diu l’entrenador. “Ell és el cervell i l’ànima de l’equip.”
Cada cop que els jugadors han de sortir d’Ucraïna, el club ha de sol·licitar mensualment els permisos corresponents al ministeri d’Esports.
Aquest migcampista de faccions anguloses és una llegenda del futbol ucraïnès. Ha jugat 73 partits amb la samarreta de la selecció nacional. Allà on vagi i ha fans que li demanen selfies. Jovićević afirma que Stepanenko, de 33 anys, “està fent la millor temporada de la seva carrera”. “I en les condicions més adverses.”
Després del partit, Stepanenko es reclina contra la paret a les catacumbes de l’estadi. Té bosses als ulls i sembla cansat. Amb veu baixa explica que l’espera als refugis antiaeris és molt desmoralitzant “perquè quan has de tornar al camp ja no pots concentrar-te en el partit”.
Explica que hi ha soldats que li envien missatges felicitant-lo quan guanyen un partit. Explica que a vegades parla amb els seus companys d’equip sobre la possibilitat d’anar al front, encara que els jugadors professionals de futbol fins ara han quedat exempts del servei militar. Stepanenko explica que demana a Déu que la guerra s’acabi aviat i fixa la mirada a terra. “Tinc dona i tres fills.” I se’n va lentament.
Els jugadors del Donetsk tenen poc temps de descans. Menys de 48 hores després se n’han d’anar cap a Varsòvia, on hi ha l’estadi que els acull en els partits que juguen a casa a l’Europa League. Així és com ho estipulen les regulacions de la UEFA mentre duri la guerra.
El Xakhtar s’ha d’enfrontar al Feyenoord de Rotterdam. La plantilla de l’equip holandès està valorada en uns 149 milions d’euros: gairebé el doble que la del Donetsk. Els ucraïnesos no passen de vuitens de final. Com que l’espai aeri d’Ucraïna està tancat per a avions comercials, l’equip ha de recórrer 170 quilòmetres amb autocar per anar des de Lviv fins a l’aeroport de Rzeszów-Jasionka i, un cop allà, embarcar en un vol charter que els durà a Varsòvia. El camí inclou controls fronterers, de passaports, esperes.
El viatge fins a Varsòvia dura deu hores, la qual cosa és insostenible per als esportistes professionals. Cada cop que els jugadors han de sortir d’Ucraïna, el club ha de sol·licitar mensualment els permisos corresponents al ministeri d’Esports.
“Haver d’anar tot el dia amunt i avall et destrossa mentalment”, explica Jovićević. No sap de cap altre equip que passi tant temps a la carretera i a l’aire com el Donetsk. Ara per ara, l’equip d’entrenadors aprofita les hores d’autocar per fer anàlisi tàctica i de partits. Les fases de recuperació i els massatges per als jugadors queden curts. A tot això cal afegir-hi el dubte permanent de quan hi haurà el proper atac rus que els destrossarà els plans.
El passat mes d’octubre, un dia abans del partit de Champions contra el Reial Madrid a Varsòvia, Kíiv va patir un bombardeig. Jovićević va trobar els seus jugadors esmorzant amb llàgrimes als ulls perquè no podien posar-se en contacte amb les seves famílies. “Com s’ha de preparar un partit d’aquesta manera? És impossible.” Tanmateix, el Donetsk va aconseguir un empat contra un equip farcit d’estrelles del futbol. Després del partit, l’entrenador del Madrid, Carlo Ancelotti, va dir que el Xakhtar mereixia la victòria.
El mateix dia de la victòria contra el Metalist de Khàrkiv, Jovićević entra dins l’ascensor i puja fins a la seva habitació, la número 503. Fa mesos que ell i l’equip viuen en un elegant centre d’oci esportiu a Lviv. Aquí no els falta de res, però els fa la sensació “d’estar en una gàbia daurada, no pas a casa, no pas en un lloc on es pot desconnectar”, explica. Fa pocs mesos, una sèrie de míssils russos van caure en una central elèctrica propera. “Vam sentir com les parets de l’hotel trontollaven”, recorda.
Jovićević intenta ignorar la guerra tant com pot, però és impossible. Cada dia els arriben notícies terribles i l’aplicació d’alarma que tenen instal·lada al mòbil es dispara cada vegada que els russos disparen un obús. És constant. Ja fa temps que no dorm bé.
Jovićević somia poder tornar a Donetsk algun dia. Somia poder jugar en un estadi ple a vessar. Somia temps de pau.
A vegades, en els moments més difícils, recorda com de fortes han de ser les persones que ho han perdut tot. A l’himne del país, de fet, hi diu que “la glòria i la llibertat d’Ucraïna encara no han mort.”
Traducció de Laura Obradors