És un dels grans hits musicals creats al País Valencià. Si fa no fa, al nivell del famós “Un beso y una flor”, de Nino Bravo, el “Vivir así es morir de amor” de Camilo Sesto, “Al vent” de Raimon o el “Tobogan” de Zoo.
El “mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, vuit mil, nou mil, deu mil, onze mil i dotze mil... Dos milions de peles” pronunciat en una gravació per Alfonso Rus, que era president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, revolucionà les pistes de ball valencianes.
Hi ha un abans i un després de Rus cantant la famosa peça. L’enregistrament isqué a la llum quatre setmanes abans de les eleccions del 2015, que capgiraren el mapa polític valencià. Només la cançó de Shakira sobre Piqué ha circulat tant, en tan poc temps, per les ràdios i televisions espanyoles.
El “mil, dos mil, tres mil...” fou, efectivament, el cant del cigne —de la gavina— popular al País Valencià. D’alguna manera, esdevingué la banda sonora de la corrupció amb denominació d’origen valenciana —Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa, Taula...— implantada pel PP.
Per als populars, les conseqüències de tot plegat foren devastadores arreu del país, però, com era de preveure, impactaren de manera especial a la capital de la Costera.
A Xàtiva, el mateix Rus, que en els comicis del 24 de maig de 2015 encara aspirà a retenir l’alcaldia, malgrat que el seu partit l’havia suspès de militància, comprovà que la seua collita de vots minvava considerablement. Sempre s’havia mogut en la franja de 7.500-8.000 i, tot d’una, caigué fins a les 3.500 paperetes, ben lluny de les prop de 10.500 que sumaren el PSPV, Esquerra Unida i Compromís. Aquella nit, Xàtiva visqué el seu particular canvi de règim.
Quatre anys més tard, en 2019, l’esquerra va vorejar els 10.000 sufragis i el PP encara va endarrerir posicions, en situar-se per baix dels 2.300. En total, PP, Cs i Vox a penes van ser capaços de reunir 4.248 vots, la meitat dels que Rus aconseguia en els anys de “xampany i dones”, els dos elements amb què va afirmar que celebrava els èxits electorals.
Xàtiva com a emblema
Les majories absolutes successives de Rus a Xàtiva han donat pas al domini de Roger Cerdà, que tot indica que tindrà continuïtat més enllà del 28M.
Cerdà obtingué 7 regidors en 2015 i 10 en 2019, amb la qual cosa quedà a només un de la majoria absoluta. En tot aquest temps, ha vist caure els seus dos principals rivals per l’esquerra: Cristina Sunyer, que ja no fou la candidata de Compromís en 2019, i Miquel Lorente, que durant la legislatura en curs va deixar de liderar Esquerra Unida a escala local per emigrar a l’administració autonòmica.
Les divisions internes hi han estat inherents. Els socialistes i EUPV van tenir friccions en molts passatges del mandat anterior, fins al punt que el pacte va trontollar de valent. De la seua banda, Compromís va patir un enfrontament intern que va deixar Sunyer en fora de joc i la coalició, en 2019, sense cap regidor dels tres amb què comptava.
Ateses les circumstàncies, el primer edil ha reorientat la seua política d’aliances. En el mandat que ara acaba, ha governat de bracet de Ciutadans fins al punt d’assimilar-ne la referent municipal, María Beltrán, una periodista que abans de fer el salt a la política presentava el magazín de la COPE local i que en els comicis del 28 de maig figurarà en el número sis de la llista socialista.
Aquesta política d’aliances ha desagradat els sectors més progressistes de la ciutat, que lamenten l’immobilisme de Cerdà en segons quines matèries. La seua assistència a totes les processons i el manteniment del betlem gegant inaugurat a l’època de Rus, per exemple, provoquen incomoditat.
En els primers quatre anys Cerdà va encarregar una auditoria que determinara la situació econòmica del consistori i va reduir —a més de la meitat— el deute bancari existent, i en el segon mandat s’ha beneficiat de grans anuncis provinents de la Generalitat. Sobretot, el de la remodelació integral de l’hospital Lluís Alcanyís, que ja resultava una urgència.
En canvi, l’anunci de la creació d’un nou centre de salut, que durà el nom de Doctora Celia Sanz i en què s’invertiran 4,5 milions d’euros, va generar malestar en la comunitat educativa annexa del Col·legi Teresa Coloma, atès que privarà els infants d’espai per al gaudi.
La construcció d’un centre ocupacional enfront de la Ciutat de l’Esport és l’altra gran obra de què pot presumir Cerdà. No obstant, hi sura la sensació de pèrdua de pols comercial envers ciutats mitjanes properes com ara Ontinyent (Vall d’Albaida) o Alzira (Ribera Alta). I també fa l’efecte que Gandia ha encertat a transmetre la imatge de ciutat més estretament lligada a la nissaga Borja, tot i que la petjada xativina és indeleble.
Una de freda i una de calenta, per tant. Això sí, la política cultural és més rica que no a l’etapa anterior, amb una altra col·laboració significativa amb la Generalitat: la gestió del llegat de la Fundació Raimon i Annalisa, que quedarà dipositat —i exposat, en part— a l’antic convent de Santa Clara, reformulat ara com a centre cultural.
Truites girades i d’altres en l’aire
Les opcions que la dreta recupere Xàtiva són escasses. Un antic feu tradicional s’ha metamorfosejat en una de les places fortes dels socialistes. I no n’és l’única. Ningú no espera un canvi de signe polític a Borriana (Plana Baixa), Almassora (Plana Alta), Catarroja, Manises i Alcàsser (Horta), Cullera (Ribera Baixa), Riba-roja (Camp de Túria) o Utiel, poblacions que també van tenir anys i anys d’alcaldes populars. La truita es va girar per complet ara fa vuit anys i res no fa pensar que torne a l’estat anterior.
Ara bé, hi ha onze municipis en què la truita sí que està en l’aire. Començant per València i Castelló de la Plana, on els conservadors van governar ininterrompudament durant 24 anys. Tant Joan Ribó, de Compromís, com Amparo Marco, del PSPV, no ho tindran tan senzill. Sobretot el primer, perquè el PP hi ha desplegat una ofensiva per terra, mar i aire.
Amb Madrid assegurada, és la principal ciutat que desitgen conquerir el 28M. La propaganda de campanya, que ja fa setmanes que circula, i les visites del president estatal del partit, Alberto Núñez Feijóo, així ho evidencien.
Al marge d’aquestes dues ciutats, la pugna és molt oberta a Llíria (Camp de Túria) i Crevillent (Baix Vinalopó). En el primer cas, la no continuïtat de Manuel Civera —primer edil de 2015 a 2021— com a candidat resta opcions al PSPV.
El nou aspirant a l’alcaldia és el jove Paco Gorrea, que competirà per l’esquerra amb Joanma Miguel, alcalde de Compromís des de 2021 en virtut del pacte de govern amb els socialistes. El PP ja fou la formació més votada en 2019 i accedirà al poder així que hi haja un mínim desgast per a l’esquerra.
En el cas de Crevillent, la igualtat també va presidir els comicis d’ara fa quatre anys. L’alcalde de Compromís, José Manuel Penalva, compta amb l’aval d’haver descavalcat el PP després de 24 anys i amb la condició de crevillentina de la vicepresidenta del Consell, Aitana Mas, però aquest és un altre municipi que els conservadors tenen subratllat amb fosforescent. La bona implantació del PP, que hi presenta la candidata Lourdes Aznar, i la força creixent de Vox al sud poden decantar la balança del costat dret.
Amb no tantes possibilitats d’èxit acaren els populars la cita electoral de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) i Alzira (Ribera Alta). El socialista Jesús Villar confia a retenir la vara de comandament, però els populars han fitxat qui era cap de llista de Ciutadans, Pachi Pascual, amb la intenció d’engolir-se els molts que va atreure en 2019.
Malgrat tot, la distància entre els dos blocs fou important aleshores, com també a Alzira, en què hi ha una novetat clau: la negativa de Diego Gómez, de Compromís, a optar a un tercer mandat. El substituirà Alfons Domínguez, un expert en agricultura ecològica.
A Altea (Marina Baixa) i Benicarló (Baix Maestrat) l’avantatge de 2019 també va ser ampli en favor de l’esquerra —13 regidors a 8—, raó per la qual està en condicions de perpetuar-se. El problema rau, de nou, en el canvi de cares. A Altea no repeteix l’alcalde actual per Compromís, Jaume Llinares, i en serà aspirant Diego Zaragozí, que ara ocupa la regidoria d’Infraestructures. A Benicarló plega la socialista Xaro Miralles i el cap de cartell serà l’edil de Festes, Ilde Añó. La crisi interna del PSPV local, però, és notable: del setembre ençà, Miralles ha vist com dimitien quatre dels deu companys de grup.
Per acabar, la triple C també està en joc. És a dir, Canals (Costera), Carcaixent i Carlet (Ribera Alta). A Canals i Carlet el PP ja fou el més votat en els comicis anteriors. En el segon cas, a més, Compromís ha viscut una crisi interna sorollosa.
Pel que fa a Carcaixent, l’alcalde, Paco Salom, no opta a un tercer mandat i deixa pas al polifacètic Enric Casassús, cuiner i cantant, que tampoc no ho té fàcil. La suma de PP i de la formació independent Units per Carcaixent, que ha atret diverses persones de Ciutadans, podria arribar a la majoria absoluta.
Del bon resultat de l’esquerra en aquests municipis dependrà, en bona part, la sort del Botànic el 28M. La reunificació de la cita electoral valenciana amb els comicis municipals busca que l’aroma municipal s’escampe a les Corts.