L'Estadi Olímpic Adem Jashari és el més gran de Kosovo. S’ubica al sud de la ciutat de Mitrovica, focus de les tensions que encara omplen titulars. Des del final de la guerra, el coliseu ostenta el nom d’un dels fundadors de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK), assassinat amb els primers batecs del conflicte. Avui és un símbol de tants dels vencedors d’una guerra que entre 1998 i 1999 va arrasar amb 13.000 vides i va obrir l’última ferida sense suturar de la secessió iugoslava. Gairebé 25 anys després, Kosovo és un estat a mig fer, un país sense ple reconeixement internacional, travessat per la corrupció i l’escassetat de perspectives. Un país que sempre està pendent d’unes negociacions marcades per la manca de flexibilitat. La darrera proposta d’acord, afavorida per una Unió Europea que intenta evitar conflictivitats addicionals a la guerra d’Ucraïna, avança cap a una normalització de relacions que garanteixi estabilitat. No obstant això, no permet endevinar què passarà amb la legitimitat exterior ni la futura integració europea de Kosovo, independitzat ara fa 15 anys.
El primer ministre de Kosovo, Albin Kurti, i el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, es van reunir a mitjan març a Macedònia del Nord amb la mediació de l’alt representant comunitari de Política Exterior, Josep Borrell. Després de dotze hores de converses, no es va treure l’aigua clara. El balcanista Miguel Roán explica que “hi ha un acord d’acceptació, però no és vinculant ni porta la signatura de les parts. No hi ha un calendari ni un full de ruta. A més, hi ha massa extrems interpretables: a Kosovo se la convida a llançar alguna mena d’autogestió de la comunitat sèrbia al nord del país, però no se sap massa bé què significa. Tampoc no se sap si l’Església ortodoxa sèrbia tindrà autonomia. D’altra banda, a Sèrbia se la compel·leix a no objectar la integració de Kosovo a les institucions internacionals, és a dir, Nacions Unides, però això al final dependrà de Rússia i de la Xina”. L’investigador independent Agon Maliqi valora que “l’acord és positiu però decebedor, perquè és menys específic del que es pensava. Això és degut a la incapacitat del mediador per trobar incentius adequats per a les parts. Els compromisos encara són difícils de complir. Com a marc té més possibilitats de fracassar que d’encertar”.
La proposta arriba pocs dies després que la Unió Europea anunciés la liberalització de visats per als ciutadans kosovars. Una demanda que ve de lluny. “Bòsnia, Sèrbia i Macedònia del Nord formaven part de la llista d’accés sense visat als països de la zona Schengen des de l’any 2009, i això genera un desequilibri a escala regional entre unes societats civils i unes altres”, explica Roán. “Al mateix temps, el procés de l’alliberament de visats està molt vinculat a l’ampliació europea. Un dels motius pels quals la Unió Europea és atractiva per a les societats locals és perquè un dels premis és l’accés lliure”, afegeix l’expert.
En aquest sentit, Ian Bancroft, que ha estat membre de l’European Union Rule of Law Mission in Kosovo (Eulex), aventura que “la liberalització s’ha fet tard i de forma errònia, perquè Kosovo fa temps que compleix els criteris i s’hi va negar per raons polítiques. Molta gent creu que Europa estava guetitzant Kosovo. Recuperar la confiança perduda serà un gran repte”. Una legitimitat bàsica per a l’estabilitat i el pes de Brussel·les en la regió, en un moment en què es lliura una guerra a casa i la influència russa als Balcans no és cap anècdota.
Del conflicte a l’’impasse’ diplomàtic
La singularitat del desmembrament iugoslau, que va desencadenar cinc guerres en poc més d’una dècada, sovint ha desdibuixat els motius particulars de cada territori. Uns conflictes que no van esclatar de la nit al dia. A mitjan anys setanta, Kosovo va ser reconegut com a província autònoma a la Constitució iugoslava. En aquells moments estava format per un 85% de població albanesa. El territori va anar assolint autonomia amb diversos episodis de protesta que jugaven amb els marges del sistema equilibrista del mariscal Josip Broz Tito. Amb l’arribada de Slobodan Milosevic a la presidència de Sèrbia, però, la il·lusió de l’equilibri es va trencar. El discurs que el dirigent feia el 28 de juny de 1989, conegut com el discurs de Gazimestan, va al·ludir a la batalla de Kosovo Polje entre Sèrbia i l’Imperi otomà, un pilar fonamental de la identitat nacional sèrbia. Era el 600è aniversari de la contesa, i la referència efectista va ser molt calculada.
Poc abans, les autoritats havien suspès les autonomies administratives de Kosovo i Voivodina. 17.000 treballadors de la mina de Trepça, un dels motors econòmics de la regió, van ser acomiadats. “Durant els noranta, el Govern serbi va fer fora gairebé tots els albanesos de l’Administració, de totes les empreses i institucions públiques: de l’educació, la sanitat, l’administració municipal, etc.”, recorda Sami Kurteshi, exdiputat al Parlament per la formació Vetëvendosje, que va ser empresonat durant set anys per haver participat en les protestes de 1981 que reclamaven l’estatus de república per a Kosovo.
La tensió va augmentar mentre s’esquerdava la convivència als territoris veïns. Kosovo era el conflicte més antic de la descomposició iugoslava i, paradoxalment, el que més va trigar a convertir-se en un malson, amb l’excepció de Macedònia. Segons recull Francisco Veiga a La fábrica de las fronteras (2011), l'UÇK, creada a principis dels anys noranta, va passar de tenir 500 integrants a l'inici de 1998 a 20.000 membres el 1999. La guerra va començar com un enfrontament amb un grup insurgent a la comarca de Drenica i aviat va esdevenir un xoc entre dos exèrcits. A mitjan 1998, l’UÇK ja controlava un terç del territori. Una expansiva estafa de Ponzi a Albània va fer trontollar els fonaments del país veí, i va desencadenar una gran onada de protestes que van incloure l’assalt a casernes i a la base de Kuçovë. “Es calcula que dos milions d’armes van arribar a Kosovo”, apunta Roán. Moltes mai no van tornar a Albània.
La guerra va implicar la deportació de més de mig milió d’albanokosovars, així com crims d’ambdós bàndols que encara estan en procés de documentació, amb la dificultat afegida que molts dels criminals no es troben al territori kosovar. Les dones que van patir violència sexual s’enfronten a l’estigma, el silenci i els estralls del temps. El bombardeig de l’OTAN sobre Sèrbia i Montenegro durant 78 dies va forçar el final de la guerra, tot i que l’operació no va collir simpaties en tots els països veïns i, en contrast a les mesurades intervencions a Bòsnia de pocs anys abans, avui hi ha qui denuncia que no s’ajustava al dret internacional. Bona part dels membres de la cúpula de l’UÇK van liderar la transició i el govern del jove estat. Entre ells, l’exlíder Hashim Thaçi, que va ser primer ministre i president, i que actualment està acusat de crims de guerra per assassinat i tortura. Ell mateix s'ha declarat innocent en la primera sessió del judici, aquest 3 d'abril a la Haia.
La intervenció internacional a Kosovo ha estat constant des del final de la contesa. La Missió de l’ONU (UNMIK) va tutelar el país fins al 2008, quan es va declarar de forma unilateral la independència, amb el suport dels Estats Units. Kurteshi considera que l’UNMIK “va ajudar a establir i estabilitzar l’Administració pública, que estava destrossada, però va crear una Administració feble, mal organitzada, liderada per persones de diferents cultures administratives. Així mateix, per tal de mantenir la ‘pau’ social i política, va tolerar una cultura nociva de l’arbitrarietat, el crim organitzat i, sobretot, la corrupció”.
Avui, al voltant d’un centenar de països reconeixen el nou estat. Espanya, Xipre, Eslovàquia, Grècia i Romania són els països de la Unió Europea que no reconeixen Kosovo, cosa que dificulta abordar l’acolliment del país sota el paraigua comunitari. “L’incentiu més important per a Kosovo seria justament el reconeixement dels països de la UE/OTAN que no el reconeixen. No sembla que la UE pugui garantir-ho”, assenyala Maliqi. L’analista polític Visar Xhambazi apunta que “el nombre de reconeixements es manté estancat. A més, hi ha hagut un avenç mínim en l’adhesió a organitzacions internacionals. Kosovo no sembla rebre la mateixa assistència dels seus aliats occidentals de fa uns anys”.
Les dades tampoc conviden a l’entusiasme. Kosovo és un país d’1,7 milions d’habitants amb més del 20% d’atur. Com a altres països de la secessió iugoslava, la corrupció es filtra a totes les capes freàtiques de la societat, tot i que darrerament els indicadors han millorat. La falta d’indústria i d’inversions aboquen el territori a la irrellevància econòmica, amb un degoteig de població que emigra a països com Alemanya i Bèlgica. 42.728 únicament el 2021, segons l’Oficina d’Estadístiques de Kosovo. Un còctel que ha fet ascendir al govern el partit socialdemòcrata nacionalista Vetëvendosje (Autodeterminació), amb Albin Kurti a l’avantguarda, que es va convertir en primer ministre l’any 2021, esprement el capital simbòlic de no tenir cadàvers a l’armari. “Je Negocitata!” (‘No negociem’) va ser la consigna amb la qual Vetëvendosje va saltar a la palestra com a moviment, en contrast amb les postures de Thaçi, més obert a allargar la mà a Belgrad.
Nord de Mitrovica, primera línia
En un mur de l’entrada nord de Mitrovica es llegeix la dedicatòria “ASAB: All serbs are bastards”. És la ciutat dividida de Kosovo, el principal terreny de joc de les tensions. Un pont sobre el riu Ibar, ocupat per la KFOR, la força de l’OTAN a Kosovo, separa el sud de la ciutat, on viu la població albanokosovar, del nord i els territoris adjacents, on viuen majoritàriament ciutadans serbokosovars. Aquests representen el 5% del total de la població, tenen competències en matèries bàsiques com l’educació, empren el dinar serbi i l’alfabet ciríl·lic, i no és estrany veure símbols propis de l’etnonacionalisme serbi en murals i grafits, com la salutació dels tres dits. Fins fa poc més d’un lustre, gairebé ningú travessava el pont sense un motiu específic, i es feia tot el possible per evitar-ho. Al vespre, hi havia toc de queda. El nord també és un eix principal de la màfia i el crim organitzat al territori kosovar. “Welcome to Mitrosicilia”, es podia llegir fa un parell d’anys a tocar del pont.
D’ençà que s’iniciessin les converses, i especialment des dels Acords de Brussel·les del 2013, els intents de normalitzar relacions avancen a remolc de les tibantors. El 2019 es va proposar un intercanvi de territoris amb un indret de majoria albanesa, però la problemàtica proposta de redibuixar les fronteres va quedar a un calaix. L’estiu passat, la conflictivitat tornava a créixer amb la coneguda com la crisi de les matrícules, una resposta a la política de reciprocitat d’Albin Kurti, segons la qual Kosovo tractarà Sèrbia com Sèrbia tracti Kosovo. L’últim moviment d’aquest envit era no reconèixer les plaques de matrícules sèrbies a Kosovo, ja que Sèrbia no valida els documents kosovars i, de fet, els ciutadans kosovars que viatjaven a Sèrbia rebien documents d’identificació temporal.
El 31 de juliol, ciutadans serbis van començar a construir barricades a la frontera. La KFOR va desplegar forces addicionals. La crisi tindria una rèplica més tard, i ningú va obviar que fàcilment el panorama podia descontrolar-se. Segons explica Aleksandra Tomanic, directora executiva de la fundació European Fund for the Balkans, “als ciutadans no se’ls va informar, el canvi de matrícules va ser com un boom, ningú en sabia res, ni per on es podia circular”. Sorprenentment, a finals d’any es va arribar a l’acord que els dos països reconeixerien els documents de l'altre. Poques setmanes després, es va convenir que “Sèrbia deixarà d’emetre matrícules amb denominacions de ciutats de Kosovo i Kosovo deixarà de realitzar accions relacionades amb la rematriculació de vehicles”, en paraules de Borrell. Els primers pactes entre Kurti i Vucic.
Avui, s’intueix que hi ha voluntat d’apostar per la conciliació. “Amb les noves negociacions sembla que estiguin preparant a les seves respectives societats per a un possible acord”, apunta Roán. Un detall significatiu, perquè la narrativa fins al moment no ha estat basada en l’entesa. De fet, Borrell ha declarat que l’acord no ha estat signat perquè “a Kosovo li manca flexibilitat” i “Sèrbia s’ha negat a signar per principis”, tot i que de facto reconeix Kosovo com a interlocutor. Kurti i Vucic, que va ser ministre de Milosevic, són dos perfils forts però radicalment diferents. “Kurti és un home de conviccions, i en aquest sentit és molt més esclau de les seves promeses i tindrà més problemes per concedir res a Sèrbia, com el reconeixement de l’Associació de Municipis Serbis. Aleksandar Vucic és un personatge més calculador i equilibrista”, explica Roán.
El reconeixement de l’Associació de Municipis Serbis, pactat el 2013 pel mandat anterior i exigit pels Estats Units, és un dels punts clau de les converses. Hi ha qui afirma que pot acabar esdevenint una mena de República Srpska, l’entitat de majoria sèrbia a Bòsnia. Roán ho jutja improbable: “Entenc els recels, perquè l’experiència a Bòsnia està sent negativa per a la consolidació de l’Estat, però no crec que 50.000 serbis puguin determinar l’agenda política de Kosovo, ni que Belgrad estigui interessat a desestabilitzar-lo”. En aquesta línia, Meliqi assenyala que “no hi ha un model definit d’ASM, cosa que pot ser problemàtica. La combinació d’aquests poders amb els drets que ja tenen els serbis podria fer que Kosovo sigui disfuncional. Però crec que això s’evitarà; totes les parts, incloent-hi els mediadors, són conscients dels riscos. Aquest tipus d’entitat no té possibilitats a Kosovo”.
Per a Bancroft, autor del llibre Dragon’s Teeth: Tales from North Kosovo, hi ha una visió simplista de la població serbokosovar: “Crec que molts no aprecien el progrés de la darrera dècada. La policia, els jutges i els fiscals s’han integrat en el marc kosovar. El cos de protecció civil conegut com The Bridge Watchers es va dissoldre i molts membres es van inserir en agències i ministeris de Kosovo. Òbviament, tot això va quedar entelat per una renúncia de policies serbokosovars la tardor passada per la crisi de les matrícules. Per això la reintegració és una prioritat i és d’esperar que un acord aplani aquest camí”. Roán amplia el focus i assereix que, malgrat que qualsevol acord és desitjable per apaivagar el conflicte, “mantenir-lo converteix Sèrbia en un actor influent en la regió”.
El ressò rus
En aquests moments, la guerra al flanc oriental d’Europa emmarca qualsevol moviment en una regió que observa expectant les ambicions de potències expansionistes. Bancroft afirma que “la invasió russa ha portat dolorosos records dels anys noranta i ha fomentat una sensació de nerviosisme. La negativa de Sèrbia a sumar-se al règim de sancions de la UE contra Rússia ha reforçat les preocupacions sobre la influència russa a la regió i, per tant, l’empenta de la UE per trobar un acord”. Xhambazi és escèptic respecte de la possibilitat d’aquest acord: “Sèrbia no ha assumit la responsabilitat dels crims de guerra a Kosovo i és un estat cada cop més autoritari. A més, Putin és el líder més popular a Sèrbia i, per primera vegada en dues dècades, la majoria dels serbis estan en contra de l’adhesió a la UE”.
Rússia i Sèrbia tenen una relació històrica d’agermanament ortodox, la qual cosa no implica que Sèrbia sigui un soci incondicional de Moscou. Malgrat la retòrica amistosa, a mitjan any passat Vucic va lamentar que Putin al·ludís al cas kosovar per justificar el reconeixement de Donetsk i Lugansk. També destaca el fet que de les 17 maniobres d’entrenament militar que Sèrbia ha dut a terme els darrers anys, 13 han estat amb potències de l’OTAN, segons recollia Balkan Security Network el 2019. No obstant això, les darreres enquestes confirmen que el 35% dels ciutadans serbis estan d’acord amb la integració europea, enfront de més del 40% que es posiciona en contra.
Actualment, Sèrbia depèn en exclusiva del gas rus, “cosa que la fa un aliat conjuntural”, assenyala Roán, que afegeix: “Rússia dona suport a Sèrbia en el no reconeixement de Kosovo, i és un membre del Consell de Seguretat. Com les relacions entre Belgrad i Pristina són un tema de l’arquitectura de seguretat, Moscou es converteix en un actor influent en la zona. Això no vol dir que vulgui desestabilitzar-la, però sí tenir pes per negociar amb els EUA i la UE qüestions relatives a l’espai postsoviètic o les relacions amb l’OTAN”. Rússia també pot mobilitzar les simpaties dels serbis a la República Srpska o a Montenegro, i continuar amb l’amenaça velada de la desestabilització a altres indrets dels Balcans. Un territori entre plaques tectòniques que per primera vegada en un segle no participa en una gran guerra europea.
Les esquerdes de l’ampliació
Després de l’ingrés de Croàcia a la Unió Europea el 2013, l’ampliació dels Balcans Occidentals es va paralitzar. Les reformes que els països havien començat a fer per encabir-se en els criteris d’accés a la UE, com assolir una major democratització, es van topar amb una entitat que els desplaçava del taulell de prioritats davant la necessitat d’afrontar problemàtiques com el Brexit. Avui, les amenaces perifèriques forcen Brussel·les a mirar amb vigor els Balcans, però no està tan clar si els sis estats dels Balcans Occidentals miren el projecte europeu amb convicció i una il·lusió intacta.
“Un dels reptes de la UE en la regió és que no es tracta únicament d’aconseguir que el sistema dels països s’adapti a les normatives, sinó que l’acerbitat política sigui de tall europeista, que és el problema que hi ha amb Hongria. Als Balcans ha quedat palès que les relacions són de pragmatisme i de mutu interès, no d’igualtat ni d’amistat, i aquest element psicològic és molt rellevant. Es discuteix més obertament el paper de la UE en la zona”, valora Roán.
Mentre es reactiva l’interès del nucli polític de la UE, alguns països han empitjorat els seus índexs de corrupció, autoritarisme i d’ofensiva contra la pluralitat. Segons explica Aleksandra Tomanic, “Montenegro i Sèrbia tenien més llibertat de premsa i eleccions més democràtiques fa deu anys. Ara s’estan convertint en règims més tancats”. Tomanic també recorda que “Sèrbia té un discurs intern molt ultranacionalista. Fa uns anys empraven el relat ‘Despertem, hem de ser europeus’. Ara tenen les institucions i li han donat la volta; ara ja no necessites ser europeu per guanyar eleccions”.
Aquest sentiment voluble cap a la UE també afecta Kosovo, en tant que la perspectiva d’ampliació deixa de ser un incentiu per assolir un acord. De fet, les dues parts han acceptat que el darrer pacte (no signat) s’incorpori en els annexos de la integració, però, en paraules de Roán, “com no hi ha un calendari això no té conseqüències. Primer perquè hi haurà eleccions europees el 2024 i la política pot canviar. I segon perquè això està subjecte a la voluntat de Sèrbia d’entrar a la UE, i si no hi ha perspectives potser aquest punt no té sentit per a Belgrad”. Al mateix temps, Kurti ha deixat oberta la porta a una possible annexió de Kosovo a Albània, una altra complexa escletxa en l’agenda comunitària. Sembla que, davant la passivitat europea dels darrers anys, i malgrat viure el moment més crític dels des dels 90, els països de la perifèria balcànica han assumit que, mentre hi hagi un nivell relatiu d’estabilitat, mai seran el primer plat del colós europeu.
Glossari
UÇK: L'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UÇK, Ushtria Çlirimtare e Kosovës) va ser un grup insurgent creat a principis dels anys noranta pels albanesos de Kosovo. L'any 1996 ja hi havia atacs periòdics a comissaries i altres administracions sèrbies, i les accions van evolucionar aviat cap a un conflicte de baixa intensitat, forçant que es triplicaren les forces policials a Kosovo. A mitjan 1998, el grup es convertia en una força de combat, gràcies a les armes que arribaven d'Albània, i el finançament provinent de la migració kosovar de països con Suïssa, així com del narcotràfic albanès. La seva cúpula va ser l'interlocutor polític després de la guerra i va liderar la transició. L'UÇK advocava pel concepte de Gran Albània, quelcom que implicaria l'annexió de Kosovo al país veí. Un moviment que modificaria les fronteres establertes als Acords de Helsinki, suposant un precedent esvarós.
Albin Kurti: És l'actual primer ministre de Kosovo i antic activista. L'any 2004 fundava el moviment Vetëvendosje! (Autodeterminació!). La iniciativa, convertida en formació política, aposta pel fi de la corrupció, la justícia social i la democratització del país. Fa uns anys, Kurti va protagonitzar diversos aldarulls a l'Assemblea de Kosovo per la voluntat de l'anterior govern de negociar amb Sèrbia. Va ascendir al càrrec l'any 2021 i, des de la seva arribada, han disminuït els indicadors de corrupció. La seva política de negociació amb Sèrbia, fins fa poc, ha estat força immobilista.
Aleksandar Vucic: President de Sèrbia des de l'any 2017. També va ser primer ministre entre el 2014 i el 2017. Antic membre del Partit Radical Serbi, va formar part del ministeri d'informació de Milosevic a finals dels anys noranta. L'any 1995, després de la matança d'Srebrenica a Bòsnia, Vucic va pronunciar la frase "per cada serbi mort, matarem cent musulmans". Actualment, es presenta com un polític moderat, tot i que els darrers anys el seu govern ha fet un viratge cap a discursos interns cada vegada més etnonacionalistes. El president ostenta un camaleonisme que, al mateix temps, li permet mantenir una narrativa europeista de cara a l'exterior.
Crisi de les matrícules: El setembre de 2021, el govern de Pristina va comunicar que implementaria un canvi de matrícules expedides per Belgrad al Nord de Kosovo, anunci que va provocar els primers talls de carretera de la població serbokosovar. La tensió es va amortir gràcies a un acord temporal, però un any més tard es va anunciar que es prohibirien les matrícules i que hi hauria límit per fer els canvis, sota amenaça de multa. Després de diversos episodis de tensió que van incloure desplegament de forces addicionals de la KFOR, la dimissió de policies serbokosovars i la destitució del director de la policia, es va assolir un acord per deixar de rematricular vehicles. Malgrat això, fins a finals d’any van continuar haver-hi moviments a la frontera i talls de vies principals, i Sèrbia va posar les seves forces armades en estat d’alerta.
Hashim Thaçi: Va ser un dels fundadors i líders de l'UÇK, fundador del Partit Democràtic, primer ministre de Kosovo (2008-2014) i president (2016-2020). Anteriorment a la guerra, va ser condemnat a 22 anys de presó per terrorisme, però es va exiliar a Suïssa. L'any 2020, juntament amb altres membres de l'UÇK, va ser encausat per crims de guerra i crims contra la humanitat pel Tribunal Especial de Kosovo, acusat de persecució, tortura i l'assassinat d'un centenar de persones, entre les quals es també es compta població albanokosovar, romaní i inclús opositors polítics. Thaçi sempre ha estat envoltat en l'acusació de què va atiar el tràfic d'òrgans de presoners durant la guerra.
Operació Força Aliada: Va ser la campanya de bombardejos de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999, amb l'objectiu d’obligar a Milosevic a signar els acords de Rambouillet i d’introduir una força d'interposició a Kosovo. L’operació es va desplegar després que les forces sèrbies començaren a expulsar a una gran quantitat de població albanesa que arribava a països veïns com Macedònia, cosa que començava a suposar un problema. Els atacs van durar 78 dies, del març al juny, i van generar mig miler de baixes civils, segons dades de l'organització Human Rights Watch, i més de mil dos cents segons dades de l’OTAN. La campanya es va dur a terme sense autorització del Consell de Seguretat de la ONU, i va ser especialment criticada pels atacs a una maternitat, a la Radiotelevisió de Sèrbia i a l'Ambaixada xinesa, un bombardeig que segons el president Bill Clinton i el llavors director de la CIA, George Tenet, va ser una desafortunada errada. El mitjà The Observer va informar que es sospitava que l'ambaixada havia ajudat al sistema de comunicacions serbi, quelcom que el govern britànic va desmentir.
Adem Jashari: Va ser un dels fundadors de l'UÇK, assassinat al principi de la guerra, juntament amb 47 membres albanokosovars de la seva família i deu persones més, en el poble Donji Prekaz, a la comarca de Drenica. Un bastió de la resistència albanesa contra l'exèrcit iugoslau durant la Segona Guerra Mundial. Diverses institucions de Kosovo, com l'estadi del FK Trepça o el Teatre Nacional, llueixen avui el nom de Jashari.