A La dona més pintada, Màrius Serra explica la història del pintor de Montblanc Maties Palau Ferré, que va signar un contracte amb un promotor de Reus, pel qual feien una permuta d’olis signats per ell (valorats en metres quadrats) a canvi de dos xalets. Al cap d’un temps, Palau Ferré se’n va desdir i el litigi va arribar als tribunals, que van resoldre a favor del constructor i van obligar Palau Ferré a lliurar-li les obres que mancaven, decisió que el portarà a cremar bona part de la seua obra. Amb aquest rerefons històric real, Màrius Serra explora racons del món de l’art (la inspiració, l’obsessió, el valor de l’art, el personatge creat per l’artista) en la història de Palau Ferré, en les claus de la seua obra i, especialment, en una model que sembla protagonitzar la majoria de les seues pintures.
Un llibre que s’ha de llegir fins a la nota final per descobrir on arriba la ficció.
—Què li va cridar més l’atenció d’aquesta història? Que un pintor es vengués els quadres a metres quadrats gràcies a un contracte de permuta per dos xalets? Que els acabi cremant? O la mirada d’ulls verds de la model preferida de Palau Ferré?
—Primer de tot, va ser la pregunta “per què un artista pot decidir cremar la seva pròpia obra?” En intentar respondre aquest perquè i estirar el fil, sí que vaig entrar en la complexa història de la valoració de l’art, no ja des d’una òptica crítica o estètica sinó de mercat. Aquest era un exemple flagrant de perquè s’havia arribat a posar a tant la peça, comparant-lo amb metres quadrats de terra, però posant-li preu als metres quadrats d’olis. A mesura que vaig començar a investigar què pintava aquest home, vaig topar amb la fascinació pels ulls verds. Les declaracions seves (“jo no pinto somnis; pinto models”) encara obria més preguntes: quina model? Com és que totes s’assemblen i sempre és la mirada.
—Al final del llibre explica què és veritat i què és mentida —o, com diu vostè, què és fruit de la PIN (portentosa imaginació del novel·lista)—, però un lector normal, que no faci més cas de les notes, quan se n’ha llegit tres o quatre, s’ho prendrà com una biografia novel·lada molt rigorosa, durant més de vuitanta pàgines. Fins que la ficció pren vida, gràcies sobretot al Semita. Quan se li va acudir aquest personatge?
—Quan et poses a escriure, des de l’òptica de la ficció, però amb un personatge real, et preguntes: el faig parlar en primera persona o no? Això vol dir suplantar-lo, entrar en el cap de l’artista. Va arribar un moment —perquè aquesta novel·la l’he començat moltes vegades de maneres diferents— que vaig començar a fer parlar els personatges com si fos una obra de teatre. I em vaig adonar que estaria molt bé no suplantar-lo, però fer molta segona persona i que el protagonista tingués aquest alter ego, que reflecteix molt el que molts artistes plàstics han d’acabar fent, perquè el llenguatge de la seva creació és un, però el llenguatge mitjançant el qual expliquen la seva creació —i mitjançant el qual s’expliquen ells mateixos a través de les entrevistes— és un altre: és el verbal. I aquí hi ha una dialèctica d’alter ego. El mateix artista fa una construcció de personatge.
—Molts novel·listes haurien pres partit per un dels dos protagonistes antagonistes (Palau Ferré, el pintor, o Peirats, el comprador de les obres) des del començament. Vostè —i per això de bon començament sembla una biografia— no acaba de prendre partit i es resisteix, fins i tot, a fer-ne un de simpàtic. Per què?
—Primer de tot, reivindico l’espai de la ficció i la novel·la com un espai on no cal jutjar ningú. El lector, que és prou adult, pot prendre les seves pròpies decisions. Però és veritat que, en el decurs de la investigació —i per això he escrit l’epíleg en primera persona— em vaig adonar que l’opinió pública general es va posar molt a favor del pintor —l’artista com a ésser prestigiós— i tothom considerava que l’altre era el dolent de la pel·lícula, fins al punt que no hi sortia ni el nom enlloc. Em va costar Déu i ajut estirar un fil i trobar una persona (el seu fill, Josep Peirats) que em permetés accedir al relat paral·lel. Perquè, en el cas del litigi, no hi ha litigi: des d’un punt de vista jurídic, és un contracte incomplet per part del pintor (no hi ha més excusa).
—El fet és que no volia fer un heroi de cap dels dos personatges ni un antiheroi, sinó personatges molt humans que van agafant força a mesura que avança la lectura. Curiosament, aconsegueix que els personatges aparentment novel·lescos, com la dona més pintada, acabi sent real (amb el joc final de l’epíleg) i que els personatges que, des del començament, semblen retrats freds —antipàticament periodístics— guanyin textura de personatges literaris de primer ordre.
—L’equilibri entre la realitat i la ficció des del relat va movent-se en el decurs de la història, però ara em venia molt de gust reivindicar la ficció —i la novel·la, com a vehicle de la ficció—, perquè ens estem trobant que, des de la convenció de la veritat (jutges, polítics periodistes que parteixen del supòsit que els seus relats són veritat) estan falsificant aquesta veritat: des d’operacions macarres del món polític a d’altres judicials. Una cosa és falsificar i una altra cosa és generar ficció: és com anar al teatre; parteix d’una convenció prèvia. Tu saps que, si veus morir un personatge, és un actor que l’encarna i que no està morint de veritat, però si està ben pensat, ben dirigit, ben interpretat i té una lògica artística potser a tu et colpeix com una veritat.
—Això és el que vol també la novel·la, és clar.
—Per exemple, desenvolupes una hipòtesi de la vida sentimental de Palau Ferré, que sabem que era un solter recalcitrant, però heterosexual amb interessos femenins diversos i alguna núvia possible. La hipòtesi de la Rosa Maria Seix està basada en el que explica una amiga íntima de l’època, però ningú més l’explica. Com a novel·lista busques que tingui una lògica. El que vull reivindicar és el món de la ficció i la novel·la ha de funcionar, i el personatge literari li ha d’arribar a un lector de Corea o d’on sigui, independentment del valor de veritat que tingui. Però com que això també suposa un cert risc, perquè hi ha descendents vius i persones que els van conèixer, vaig pensar que ho documentaria tot i diria què es basa en història —i d’on ho he tret— què m’he inventat. Volia intentar un exercici de transparència, però sense renunciar a les armes de la ficció, que és el que vull fer: un romanço. Jo soc un romancer.
—Al final també explica com va escriure el capítol del Tibidabo, un boirós intent de suïcidi frustrat. Per les seves característiques (és un text més oníric, surrealista i poètic), és un capítol que destaca, tot i que no és rellevant per a la trama. Va dubtar a incloure’l?
—Va ser un dubte gros, perquè el capítol explica bastant el caràcter i aquesta relació estranya que el Maties té amb la realitat i la creació del seu personatge. En moltes entrevistes prèvies a la sentència ell amenaçava de suïcidar-se, però és que el 1992, en una entrevista amb en Màrius Carol al Magazine de La Vanguardia, ell s’estén explicant com va provar de matar-se amb un producte que estava passat i per això no el va acabar de matar. Jo no sabia si posar-ho o no, i tothom del seu entorn s’hi mostrava escèptic. Fins i tot una amiga íntima seva, que m’havia donat la versió menys realista de la vida de Palau Ferré, quan li vaig esmentar el suïcidi, la seva reacció va ser posar-se a riure i dir: “Oh, el Maties...”
—Donant a entendre que era molt comediant...
—Sí. Però alhora l’hemeroteca és plena d’afirmacions seves que sí que ho va intentar. A això se li va afegir una història d’un cosí meu que va morir per sobredosi i em va inspirar aquest capítol, que, evidentment, està fora del codi surrealista. És com oníric.
—Sí, per al lector pot ser un somni tant com una recreació d’un suïcidi. Fa pensar, però el lector ho pot interpretar de diverses maneres.
—Jo recordava un llibre del Murakami on està parlant del suïcidi i parla d’entrar un bosc... Jo me’n vaig anar al Tibidabo i hi ha una cosa angoixant sota el gel. I vaig decidir posar-ho.
—Juga molt bé a alternar la història del litigi i de la crema de quadres amb els episodis passats de Palau Ferré. També ho va barrejant a mesura que escriu?
—Tota la part dels anys cinquanta, la prèvia a marxar a París, la vaig escriure com un bloc i després la vaig fer a capítols per trencar la història del judici, que es feia molt llarga. Inicialment, anava tot el tema del judici al començament i després els anys de París. Però amb l’editor, Josep Lluch, vam decidir intercalar capítols en la història del judici. Però hi ha hagut molta arquitectura textual.
—En un moment donat, opta per la segona persona. És potser el seu alter ego?
—La segona persona volia que fos un narrador aliè, no el narrador aliè que l’interpel·la. En certa manera també és un alter ego. És la segona vegada que utilitzo aquesta segona persona. La primera va ser a Plans de futur i va vindre donat perquè vaig trobar cartes. La literatura epistolar ja és directament segona persona. T’està interpel·lant. Té moltes dificultats tècniques, però si te’n surts bé, inclous el lector entre un diàleg.
—Una marca de la casa (de l’estil Màrius Serra) són els jocs de paraules (venturera-aventura a la 183; “ets igni i decideixes que no entraràs en ignició” a la 239). Tot i això, es redueixen molt a mesura que avança la novel·la. Quan la novel·la ja està desencadenada, Màrius Serra es fa fonedís?
—Hi ha una voluntat de contenció. I hi ha també una voluntat d’autoconsciència del paper del narrador, perquè una de les preguntes que et fas en una narració com aquesta, que et fiques en personatges reals, és: que hi faig jo aquí? Quin dret tinc a ser-hi? Qui em dona veu a mi en aquesta història? El moment culminant d’aquesta consciència en aquest procés és el dia que s’avenen a reunir-se, davant del monestir de Poblet, el fill d’en Peirats i el renebot de Palau Ferré, Francesc Marco-Palau. Allà em plantejo que la meva veu ha d’anar desapareixent. També hi ha tres capítols que són diàlegs del poble...
—Sí, diàlegs entre persones anònimes de Montblanc.
—Sí, això em permetia, posar les opinions que corrien pel poble sense posar-les en boca de ningú. Una de les fonts és un exalcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, que era crític i va explicar coses curioses que podien aparèixer així. Per mi, escriure sempre és posar paraules en joc i la meva veu com a narrador sempre explora paraules, però no vull ni volia que aquesta exploració més lúdica fos un actor important de la novel·la.