Com valora aquests últims quatre anys del Govern?
—Han estat uns anys marcats per la pandèmia. La situació sanitària va ser terrible per mor del virus i, per si faltava qualque cosa, vàrem patir una caiguda brutal de l’activitat econòmica el 2020 per la interrupció del turisme. La gestió sanitària que va fer el Govern crec que va ser correcta. Per descomptat, nosaltres pensam que s’hauria d’haver fet d’una altra manera en alguns aspectes concrets —com per exemple amb les ajudes a les empreses—, però en general es pot dir que així com es va afrontar la pandèmia no es va fer malament.
Ara bé, després hi ha tota una altra sèrie de qüestions relatives a la resta de la gestió governamental que sí que han resultat ser prou negatives, les quals no només hem patit aquests últims quatre anys, sinó que venen de més enrere, dels darrers vuit anys de Francina Armengol.
—Quines són?
—La que més destaca és el rotund fracàs en la política d’habitatge. És una obvietat —tot i que el Govern intenta negar-la— que avui el problema social de l’habitatge és molt més greu que fa vuit anys. Armengol pot dir el que vulgui i posar-hi molta propaganda —que d’això en sap i molt—, però no pot evitar que tothom vegi el seu fracàs: per als balears avui és molt més difícil accedir a un habitatge que el 2015. I això és un fet objectiu.
L’altre gran element negatiu d’Armengol i el seu Govern és l’obsessió que té a prohibir, prohibir i prohibir. Pareix que l’esquerra, quan prohibeix qualque cosa, pensa que ja ho té tot arreglat. Prohibeixen activitats relacionades amb la caça, la tinença d’animals, els xiringuitos de la costa, el lloguer turístic, que no es puguin fer més places turístiques... És un gust exacerbat per la prohibició.
No es pot amagar tampoc el fracàs del Govern en l’autogovern: en aquests vuit anys només hem rebut una nova competència, la de costes, i a més amb certs condicionants.
—Però tenim el règim econòmic de Balears, el famós REB
—Es va aprovar fa quatre anys i el resultat que ens ha donat ha estat molt, molt magre. No s’està fent valer en tot el seu potencial. El Govern ens diu que és un gran èxit, perquè l’anomenat factor d’insularitat assegura 110 milions per a Balears cada any. Però resulta que s’havia dit que serien 400 milions, que els que ens han deixat de pagar no els pagaran i que, a més, s’inclouen partides que l’Estat abans pagava per altres canals. Vull recordar que aquest factor havia de ser compensatori i, per tant, s’hauria de pagar a més de tot el que inverteix l’Estat a Balears, però al final no resulta ser així.
I encara més: el REB no és indefinit sinó que el 2028 en finalitza la vigència. I per afegitó les ajudes que s’han previst a empreses a través del REB estan sotmeses —cosa que procuren no dir— a la norma europea que cada empresa no pot rebre ajuts superiors als 200.000 euros en tres anys, una xifra que per a una empresa mitjana o gran no serveix de gaire.
En resum, l’impacte econòmic positiu del REB a Balears és molt baix. Ens prenen el pèl.
—Tot i el que vostè diu, el Govern treu pit i assegura que és un gran èxit
—Perquè la presidenta, si quelcom maneja bé, és la propaganda. L’usa de forma totalment desorbitada. Allà on es veu més bé és en l’habitatge. Ha arribat a dir que la seva política al respecte és “revolucionària”! Deu ser pel fracàs rotund. Armengol és una venedora de motos.
—La reforma del sistema de finançament no s’ha assolit. Què li sembla?
—Quan Armengol arribà a la presidència governava (Mariano) Rajoy i a ella li anava la mar de bé fer la ploradeta contra Madrid: el típic victimisme del president balear quan el Govern central està en mans de l’adversari. Però amb la moció de censura de 2018 i la victòria electoral posterior de Pedro Sánchez les coses han canviat radicalment. Ara Armengol es troba que Sánchez incompleix tot el que va prometre al respecte. Ella intenta dissimular, però la realitat és caparruda.
I vull dir en relació amb la futura reforma que no soc gens optimista. Primer ,perquè tot indica que el Govern espanyol no sap com afrontar-la i s’estima més ajornar-la. I, en segon lloc, perquè fins ara només ens ha arribat al respecte un estudi del Ministeri (d’Hisenda) referit a la població ajustada, on l’element de correcció per la insularitat que existia abans ha estat disminuït d’intensitat per afavorir els elements de correcció de la dispersió de població, és a dir allò que en diuen l’Espanya buidada. En fi, que no pinta gens bé. La realitat és que quan érem els més rics en PIB per capita érem els que pagàvem més, i ara que som la setena comunitat, per aquest concepte seguim essent el que més pagam, si descomptam Madrid per mor del factor de capitalitat.
—Pareix que per a vostès allò de l’amic Sánchez no ha funcionat, a pesar del que diu el Govern.
—Mai ens ho vàrem creure. La història ens ensenya que no és mai així. Des de sempre el president del Govern balear viu millor quan a Madrid governa el seu adversari. Si no, el d’aquí cau en la contradicció típica que hem pogut observar recentment amb Armengol, quan el seu partit votà aquí a favor que les autonomies puguin limitar els lloguers de pisos i al Congrés en contra. Així anam.
—Com afronta el PI les eleccions?
—Amb ganes i molta il·lusió. Perquè hem superat la crisi interna que patírem, estam en un moment molt bo, ens hem dotat d’una forta xarxa territorial, que és cada vegada més gran, d’una estructura orgànica a l’estil del PNB, separant la direcció del partit de les candidatures a les institucions... i tenim la certesa que tornarem a repetir els tres diputats al Parlament i tres escons al Consell de Mallorca. Això ens permetrà ser decisius per formar els dos governs. Ens presentam als votants deixant clar que del que es tracta és que triïn entre dues opcions: o els dos governs són condicionats pels extremistes o, si no, per un partit de centre moderat i autonomista, el PI.
—Els “extremistes” són Vox i Unides Podem?
—Sí. Són partits diferents, evidentment, però tenen en comú el fet de ser populistes radicals i que cerquen provocar tensió social. Nosaltres no estam per aquesta forma de fer política. Estam per la moderació i evitar la tensió.
—És inevitable parlar dels pactes...
—No en parlarem fins que haguem comptat els vots. Després serà el moment de decidir, en funció dels resultats i de les opcions obertes. Per descomptat, tothom va a una negociació amb uns elements del programa propi que són essencials i d’altres que no, i nosaltres no serem excepció. Sabem molt bé com afrontarem la negociació. Però fins que no sapiguem quins són els resultats a les urnes, no en parlarem.
—Em pot dir almanco si negociaran amb tota l’esquerra o tota la dreta o només amb PSOE o PP?
—Mem... Nosaltres negociarem, com és lògic, amb aquelles persones que puguin ser presidentes del Govern. I me sembla ben clar que només ho poden ser dues persones [es refereix a Armengol i a la líder del PP, Marga Prohens]. Per tant...
—El PI es planteja poder donar suport al Govern des de fora?
—Insistesc: parlarem de pactes després de conèixer els resultats. I tot dependrà d’això. Però la nostra idea respecte del que em demanes és, inicialment, participar en els governs, gestionar, que és la manera de fer efectiu el nostre programa.
—Més enllà de les eleccions autonòmiques, insulars i locals de maig, ja es veuen a l’horitzó les generals. Segur que es tornarà a plantejar la possibilitat de la unió electoral de l’autoctonisme illenc: Més per Mallorca, PI, Més per Menorca, Ara Eivissa i Gent per Formentera. Vostès com ho veurien, això?
—Sempre hem defensat que Balears té la imperiosa necessitat de col·locar un diputat al Congrés i que l’única manera d’aconseguir-ho és a través d’una candidatura de país a la qual donin suport tots els partits "autoctonistes", com tu dius, a més de nombroses associacions i entitats del país, independents, etc. Només així es podria assolir el diputat. Ara bé, hi ha partits que no estan per això i que no es plantegen res que no sigui una opció d’esquerres, perquè no estarien disposats a pactar amb un govern espanyol que no fos d’esquerres.