Ara fa tot just trenta anys, a la primavera de 1993, Andorra aprovava la seua Constitució i es convertia en un estat homologat amb els del seu context, tot i mantindre singularitats pròpies. Tres dècades després d’aquell canvi, que servia per deixar enrere el sistema feudal anterior —prolongat fins a l’últim quart del segle XX—, ara Andorra mira d’aprofundir en la integració amb el seu entorn immediat. En aquest camí, les eleccions del 2 d’abril seran decisives.
Sobretot, perquè en la propera legislatura, Andorra haurà de culminar l’acord d’associació amb la Unió Europea —que no és sinònim d’esdevenir-ne estat membre—, intensificat especialment des que va acabar l’etapa més delicada de la covid-19. Andorra, amb San Marino i Mònaco, han d’acceptar unes condicions comunes per a associar-se amb la Unió Europea, tot i que pretenen preservar un seguit de particularitats. En aquest sentit, tot fa pensar que Europa acceptarà que el mercat energètic d’Andorra es mantinga en mans de l’Estat. També es pretén limitar els fluxos migratoris adduint a la seua condició de microestat. La relació que països com ara Suïssa, Liechtenstein o Noruega mantenen amb Europa és un mirall per al microestat pirinenc.
L’actual cap de Govern, Xavier Espot, perpetua el seu mandat des de 2019, i el més previsible és que la seua etapa l’allargarà encara més. El líder del partit centredretà Demòcrates per Andorra, formació que va sorgir arran l’agrupació d’altres grups polítics, compta amb elements, tant conjunturals com estructurals, que juguen al seu favor. Pel que fa a l’acord d’associació esmentat, el cert és que a Andorra no es discuteix tant el fons del reforçament del vincle amb Europa com la forma. En aquest sentit, Espot mira d’erigir-se en una garantia d’èxit en aquest propòsit, i està obligat a fer-ho en tant que l’acord haurà de ser ratificat per referèndum.
Pel que fa a la forma, en canvi, els partits de l’oposició plantegen dubtes. El Partit Socialdemòcrata, que previsiblement serà el segon més votat —tot i que ho tindrà molt difícil per a bastir una majoria que li permeta governar—, va ser el primer impulsor d’aquest acord durant l’etapa de govern de Jaume Bartumeu (2009-2011), i actualment proposa fer una pausa en la negociació i allargar-la amb el propòsit de millorar-ne el resultat. Més profunda és l’aportació d’un nou actor polític: Concòrdia. Aquesta formació progressista, gestada per joves andorrans vinculats al món acadèmic, ofereix en aquest sentit que l’associació d’Andorra amb la Unió Europea es faça a partir d’una sèrie d’acords bilaterals i no d’un tronc comú, tal com exigeix la UE, que tendeix a establir acords globals amb els estats amb què històricament s’ha relacionat a còpia de pactes puntuals.
En una societat tan conservadora com l’andorrana, en què un dels coprínceps és el bisbe d’Urgell —és a dir, un representant del Vaticà—, els canvis generen pors i dubtes, tal com els va generar la Constitució de 1993, i el govern sortint de les eleccions del 2 d’abril haurà d’accentuar la pedagogia si vol comptar amb un vistiplau considerable dels veïns del coprincipat.
Temes de campanya
Tot i que les enquestes i les sensacions donen pràcticament per fet que Espot continuarà al davant del Govern, també ha trobat dificultats inesperades. Des de fa unes setmanes, 8TV està oferint un grapat d’exclusives, forjades amb testimonis policials, que posen en dubte la tasca de l’executiu andorrà en la gestió de la desaparició de la Banca Privada d’Andorra (BPA), materialitzada el 2015 després d’uns últims anys d’aparent creixement exponencial i enmig d’acusacions de blanqueig de diners de dirigents de màfies internacionals, a més d’altres afers que van dimensionar mediàticament la BPA, com ara el de la deixa del president Jordi Pujol enmig de l’etapa més calenta del procés independentista.
La situació econòmica ha donat més força a discursos com els de Concòrdia
Tothom dona per fet que no és casual que els testimonis actuals es pronuncien tot just ara, pocs dies abans de les eleccions. No hi ha consens a l’hora de donar o llevar credibilitat a aquestes testimonis, però sí que es dona per fet que aquestes emissions televisives no seran determinants en el resultat electoral.
Més enllà d’aquest fet sobtat, n’hi ha d’altres que incidiran més en la campanya. Un és l’esmentat acord d’associació amb la UE, i l’altre és el debat sobre l’encariment del preu de la vida. Tot i la seua excepcionalitat, Andorra no s’escapa de la tendència global de l’encariment de l’habitatge. En canvi, el fenomen té particularitats pròpies al Principat. Veus crítiques denuncien, per exemple, que el coprincipat només permeti instal·lar-se als nouvinguts que compten amb una garantia de solvència econòmica. Els lloguers difícilment baixen dels 1.500 euros mensuals, i hi ha estudis de 30 metres quadrats a preu de 300.000 euros. Aquesta situació, ironitzada amb l’arribada de youtubers i amb la impossibilitat que farmacèutics, metges o advocats sense un poder adquisitiu desorbitat s’instal·len al territori, ha donat més força a discursos com els de Concòrdia, que s’ha erigit en la formació que denuncia aquesta conjuntura que alguns miren de solucionar amb un parc de vivenda pública subvencionada o amb polítiques de restricció a l’increment dels preus de lloguer. En el primer cas, els terrenys públics no acostumen a estar en mans del Govern, sinó dels comuns o parròquies, que no solen disposar de sòl urbanitzable. En el segon, els promotors d’habitatge poden restringir les operacions immobiliàries a la compravenda i negar-se al lloguer davant una possible intervenció per a la contenció dels preus. Com que no hi ha consens en la solució, és previsible que, si no canvien les coses, aquest problema social s’agreuge.
Un altre dels temes que sí que ha tingut presència en períodes electorals anteriors és el de l’avortament. En canvi, a hores d’ara sembla fora del debat general, si més no amb la virulència d’etapes anteriors. La força de l’Església catòlica al coprincipat ha impedit històricament aquest dret de les dones. El govern actual no és partidari de trencar aquesta relació amb el Bisbat d’Urgell, que considera elemental per a la supervivència d’Andorra com a microestat pel pes de l’Església catòlica —reforçat amb la protecció d’un estat fort, França, el president del qual n’és l’altre copríncep. D’aquesta manera, l’executiu treballa en una alternativa de despenalitzar l’avortament garantint-lo a fora de les fronteres andorranes amb l’acompanyament social garantit pel Govern. Segons alguns coneixedors de la política andorrana, aquesta proposta ha fet que l’avortament isca del centre de l’agenda pública i que el debat es limite a les condicions legals per poder-lo practicar: bé amb els tres supòsits tradicionals —embaràs per agressió sexual, malformació del fetus o risc per a la mare— o bé sense condicionants.
Continuïtat previsible
La representació política d’Andorra es concentra al Consell General, el parlament, integrat per 28 consellers —diputats—, 14 dels quals són triats a través de l’urna “nacional” i l’altra meitat són elegits pels set comuns o parròquies –dos consellers cadascuna. Aquest sistema, com a mínim a hores d’ara, afavoreix la continuïtat de Xavier Espot. El partit més votat a cada parròquia obté els dos consellers, i el partit Demòcrates serà l’únic que es presentarà a la de Canillo, per la qual cosa parteix amb dos consellers d’avantatge abans de les eleccions. Alhora, Demòcrates ha sigut capaç d’establir aliances en altres parròquies, i hi ha qui critica el fet que cada comú o parròquia tria el mateix nombre de consellers, tot i la diferència d’habitants. Com a exemple, Canillo supera per poc els 4.000 veïns, mentre que Andorra la Vella en té més de 22.000. Pel que fa a l’urna “nacional”, no es preveu que Demòcrates traguen menys de cinc dels 14 consellers que s’hi escullen.
A escala conjuntural, el cert és que al davant Espot té una esquerra dividida. El Partit Socialdemòcrata, que va arribar a governar, no va poder esgotar la legislatura degut a una divisió interna que encara perdura. Al seu torn, el seu candidat, Pere López, ha protagonitzat una oposició no massa ben valorada, amb fets sonats com la lectura al Consell General d’un discurs d’Íñigo Errejón traduït al català per a fer una proposa d’acord ecologista. Actius d’aquest partit com Rosa Gili, Roger Padreny o Carles Sánchez han abandonat la formació socialdemòcrata, i l’impuls de Concòrdia fa pensar que restarà més vots al PS que a Demòcrates.
Allò que més juga en contra de l’actual cap de Govern no és tant la seua continuïtat com la possible dificultat de pactar si no aconsegueix majoria absoluta, un desenllaç que no és probable, però tampoc impossible. L’únic fet que impediria la seua reelecció seria, segurament, una aliança de tots els partits que obtinguen representació contra la seua continuïtat, però aquesta coalició seria tan plural que es dona per impossible. Més encara amb el precedent sembrat pel PS entre 2009 i 2011, on la manca d’acords va dinamitar aquell govern.
De fet, hi ha qui considera més probable una aliança entre Demòcrates i PS, en cas que la formació d’Espot no obtinga majoria absoluta. Un altre partit que podria obtenir representació al Consell General és Liberals d’Andorra, que governa actualment amb Demòcrates, tot i que, segons alguns càlculs, en podrien quedar fora. Per acabar, els populistes d’Andorra Endavant, liderats per Carine Montaner, també es veuen afavorits per les enquestes, encara que algunes veus descarten la possibilitat que hi entren. Aquesta formació negacionista de la covid, del canvi climàtic i d’altres realitats és definida per molts coneixedors de la política andorrana com la versió trumpista del coprincipat. Montaner, que també ha qüestionat les sancions contra Rússia en el context de la invasió contra Ucraïna, procedeix de Tercera Via, un partit resultant de la fragmentació de la dreta, i ha tingut certa visibilitat gràcies a la seua condició de diputada, a hores d’ara no adscrita.
És un altre exemple que Andorra, dins de la seua singularitat, no s’escapa de les tendències de la política mundial. Estridències a banda, les eleccions del 2 d’abril aclariran una mica més l’horitzó del coprincipat, que vol intensificar les relacions amb la UE. El resultat determinarà el ritme amb què es resol aquest repte i altres de pendents.