Els nadons, en néixer, ploren. Potser, savis, auguren el que els espera. L’Àgueda no devia rebre la premonició divina reglamentària. En sortir de sa mare, la criatura començà a riure. “La nena és curta”, va dir la mare. “Especial”, apuntà son pare. “No, Pere, curta. Curta, curta. Curta i boja”. I així, al rictus —innocent, foll— de l’Àgueda s’hi van sumar les primeres rialles del públic de la Sala Beckett, segons després d’haver posat el mòbil en mode avió.
Ahir, a la sala de dalt d’aquest teatre s’hi estrenava Les maleïdes, de Sergio Baos, una tragicomèdia gamberra que se’n riu del mite de la santedat cristiana. L’obra, dirigida per Marga López és una coproducció del Teatre Principal de Palma i la Sala Beckett i es pot veure a Barcelona fins al 2 d’abril. A més, l’estrena coincidí amb la publicació del text (Editorial Tres i Quatre), guanyador del Premi Pere Capellà de Teatre en el marc dels 51 Premis Octubre (2022).
Baos canvia de context el mite de la verge embarassada de Déu i reflexiona sobre la lucidesa i la bogeria que acompanyen la devoció cristiana
Les maleïdes de Baos són tres dones —padrina, mare i filla— que, abandonades d’una manera o una altra i separades les unes de les altres, senten la necessitat de retrobar-se. El viatge les porta d’una casa d’acollida a una església i d’un convent a un prostíbul. A través d’elles, Baos canvia de context el mite de la verge embarassada de Déu. Inspirat en la pel·lícula de Lars Von Trier Breaking the waves (1996), reflexiona sobre la subjectivitat de la lucidesa i la bogeria que acompanyen la devoció cristiana.
“Dirigir un text de Sergio Baos no és fàcil”, assegura Marga López. “És un repte escènic, per la quantitat d’espais i temps per les que transcorre la història. I un repte interpretatiu pels actors, que han de donar vida a tot un mosaic de personatges”. López fa referència a la complexitat dels personatges —“lúcids i bojos al mateix temps”—, però també al fet que són quatre actors els que donen vida a més d’una quinzena de personatges.
Lorena Faus, Alícia Garau, Teresa Urroz i Àlvar Triay fan de neta, de filla, de mare i de pare, però també de capellà, de prostitutes o de mitja dotzena de monges. I, alhora —barrejant indiscriminadament la narració amb el diàleg— de cronistes de la seva pròpia història.
Els actors canvien el posat, el to, la mirada o la posició de les mans. El que no canvien —sort!— és el seu català
Per convertir-se en tots aquests subjectes, canvien el posat, el to, la mirada o la posició de les mans. El que no canvien —sort!— és el seu català. Faus, Farau i Triay, originaris de Mallorca i Menorca, parlen català insular. En cavi, Urroz, barcelonina, fa servir el català central. “Passa un nin en bicicleta. Passa un nin en bicicleta. Passa un nen en bicicleta”. A Les maleïdes, la llengua compartida conviu en les seves formes diverses i enriqueix l’experiència teatral.
Al final de l’obra, l’Àgueda torna a riure. I el seu riure i la sorpresa pel gir final de guió —interpretació hàbil del text per part de la directora— van fer esclafir un cop més els espectadors, que es fongueren amb una bona dosi d’aplaudiments merescuts. •
