Qui va ser director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil apareix en dues novetats: París érem nosaltres d’Andreu Claret (Columna) i En guerra d’Enric Calpena (Ed. 62).
Enric Calpena ha escrit una ficció històrica sobre el F. C. Barcelona durant la Guerra Civil, inclòs el viatge a Mèxic i Nova York per recaptar diners. És abans d’emprendre aquest viatge que el protagonista d’En guerra, Rossend Calvet, secretari de la Junta del Barça, rep una trucada de Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, que l’alerta d’un espia en l’expedició. Calvet es reuneix amb Miravitlles: “En Miravitlles li va oferir tabac francès, tot un luxe. Agraït, va encendre la cigarreta i va pensar que així compensava el cigarret que feia una estona se li havia desfet.
»—Què és això de l’espia?
»En Miravitlles va treure’s l’americana i la va anar a desar al penjador.
»—Doncs si fa no fa el que ja t’he comentat per telèfon. Em diuen, i no et puc dir qui m’ho explica, que és confidencial, que entre el grup de persones que anireu a Mèxic n’hi ha un que és espia.
»—Però un espia de qui?
»—Ah, això no ho sé. Jo també ho he demanat i no m’ho han sabut dir. Podria ser un agent dels feixistes, o del Govern de Madrid, o d’algun partit, ves a saber”.
A París érem nosaltres, d’Andreu Claret, el protagonista (el seu pare, Andreu Claret) es reuneix amb Companys i el comissari de Propaganda:
“Aquell dia, a més del secretari i de Jaume Miravitlles, hi era el president.
»—Home, Claret, m’han dit que us heu fet domador de lleons! —va exclamar Companys en veure’l entrar.
»Es van abraçar. Era tot ossos—. Com us ho feu? —va insistir.
»—Ja sabeu, president, que al català l’habilitat li falla una mica. Doncs jo no m’he acollonit —va contestar ell, sota la mirada reservada de Miravitlles (...) Mai no havia tingut bona relació amb Miravitlles, a qui considerava poc sensible al món pagès, per molt que fos de Figueres”.
El ‘Freight train’ d’Elizabeth Cotten empeny l’últim disc de Van Morrison
L’avançament del nou disc de Van Morrison és una versió del “Freight train”, de la pionera de la guitarra Elizabeth Cotten. Però l’irlandès tria la lletra modificada amb la qual Peter, Paul and Mary es van apropiar de la peça.
Una de les cançons més interpretades del folk afroamericà és “Freight train”, obra de la pionera guitarrista Elizabeth Cotten, que era esquerrana i va desenvolupar una nova forma de tocar les guitarres convencionals —amb protagonisme del polze— que s’ha acabat batejant com el “Cotten picking”. Amb onze anys, Cotten va compondre “Freight train” que ara interpreta Van Morrison en el primer single del que serà el seu nou àlbum, Moving on skiffle. El músic irlandès, però, ha optat per la lletra que els Peter, Paul and Mary van modificar per apropiar-se de la peça de Cotten (a l’Spotify aquesta versió de Peter, Paul and Mary encara no reflecteix l’autoria de Cotten). La música era, i és, exactament la mateixa (no es confongui amb “Freight train blues” de Dylan, que és diferent). Per sort, Morrison acredita bé la veritable autora del tren de mercaderies —si més no, a Spotify.
Diuen que Elizabeth Cotten no es dedicava professionalment a la música quan la va conèixer Ruth Crawford Seeger, una musicòloga casada amb Charles Seeger (que, en un matrimoni anterior, havia concebut Pete Seeger). Cotten, que treballava en un supermercat, va trobar una xiqueta menuda que s’havia perdut. Era la filla de Ruth Crawford, que ràpidament li va oferir a Cotten feina de mainadera. Després vindria el descobriment de les seues habilitats a la guitarra i l’enregistrament del seu primer disc (Folksongs and instrumentals with guitar), que va gravar un altre fill dels musicòlegs, Mike Seeger, el 1958, quan Cotten ja tenia 65 anys. Un exemple d’intèrpret femenina que, per pura xamba, va ser rescatada de l’anonimat i reivindicada. A pesar dels plagis malintencionats.
Els gustos literaris i estètics del Nova York més ric del XIX, segons Edith Wharton
L’últim dels “Petits Plaers” de Viena és Una dona soltera, una història d’Edith Wharton (la primera dona amb Pulitzer per L’edat de la innocència) sobre l’amor i el matrimoni en l’ambient de l’alta burgesia novaiorquesa.
A Una dona soltera, Edith Wharton retrata en un paràgraf els gustos que imperaven entre les classes més acomodades de Nova York a mitjan segle XIX: “Al paper adomassat de les parets hi penjaven grans aiguaforts ombrívols del Viatge de la vida de Cole, i entre les finestres hi havia La donzella captiva, l’estàtua a escala natural de la famosa Harriet Hosmer, immortalitzada a Marble Faun, la novel·la de Hawthorne, que havia fet per al pare d’en Jim Ralston. A la taula hi reposaven exemplars bellament il·lustrats dels Rius de França de Turner, el Culprit Fray de Drake, els Relats de Crabbe i El llibre de la bellesa, que contenia els retrats de les nobles angleses que havien participat al torneig del comte d’Eglinton”.