Aquella tarda del 14 de gener de 2020 va fallar pràcticament tot, excepte els bombers. Va caldre poca cosa, un error en la composició d’un producte, perquè el reactor de la unitat de derivats U-3100 d’IQOXE esclatés pels aires. Pot semblar un simple error en la recepta, però a IQOXE no fan cuina d’avantguarda, fan química altament perillosa. “Ara sabem”, escriuen Orensanz i Marrasé a La gran explosió “que aquell dia a la unitat U-3100 s’estava fent un producte anomenat MPEG 500. Per fabricar aquell compost (que s’utilitza com a additiu del ciment i en altres aplicacions), cal òxid d’etilè, metanol i metilat sòdic. El procediment per produir aquesta substància s’acostuma a fer de manera automàtica, però a IQOXE el procés de fabricació d’aquest producte (i d’alguns altres) es feia de manera semiautomàtica, és a dir, hi havia una part manual”.
Fins a aquella “data fatídica”, continuen, “a IQOXE només s’havia fet aquest producte sis vegades” i aquest cop era una mica diferent: “Els sis cops anteriors, la quantitat de MPEG 500 produïda a la planta consistia en un lot de vint-i-cinc tones. Aquell dia, però, el lot era només de vint. Per tant, s’havia de modificar la recepta i la quantitat de cada producte que s’havia d’afegir al reactor, on es duia a terme el procés de fabricació”.
La investigació posterior ha demostrat “que, en fer-ho, s’hi va posar massa poca quantitat de metilat sòdic i que no es va preparar cap assaig de laboratori previ amb la nova fórmula”.
Tot va esclatar i una placa d’acer “d’un metre i vint-i-dos centímetres d’amplada per un metre i seixanta-cinc centímetres de llarg”, d’uns 500 kg, va sortir volant dos quilòmetres i mig fins a impactar amb una casa del barri de Torreforta. Podria haver volat més si no hagués xocat? En direcció contrària, i a un quilòmetre més de distància aproximadament, està Port Aventura. A molta menys distància hi ha un complex educatiu, l’antiga Universitat Laboral de Tarragona. Rafa Marrasé recorda a EL TEMPS que “estem parlant d’un centre educatiu amb milers d’alumnes. Si aquest accident, en comptes de passar el 14 de gener a les 18.40 h passa a la una del migdia i surt la planxa cap a la Laboral, és un escenari molt diferent; si passa al mes d’agost al migdia i va cap a Port Aventura, un dels dos grans parcs temàtics d’Europa, estaríem parlant encara d’un altre escenari”. Marrasé i Orensanz es fan creus que actualment s’estiga parlant d’un projecte com el Hard Rock, un altre gran parc temàtic per atreure turisme de tot el món, a tocar d’aquest complex petroquímic.
“És inconcebible que haguem normalitzat aquesta coexistència entre indústria i turisme. Si vols posar Hard Rock, estàs posant risc sobre risc”.
El 14 de gener de 2020 va fallar pràcticament tot allò que havia de minimitzar un accident a IQOXE, excepte els bombers. Les sirenes per alertar la població mai van sonar (perquè es va decidir que no sonaren); les ambulàncies del SEM arriben una hora tard perquè els seus caps decideixen que no és segur; el CECAT (Centre de Coordinació Operativa de Catalunya) va llançar missatges confusos durant hores: a les 19.15 h Protecció Civil demana confinament a “Constantí, el Morell, la Canonja, Reus, Salou, Tarragona, Vila-seca” i onze minuts després, 19.26 h, fa un tuit que només cal confinar-se a la Canonja i Vila-seca; a les 19.34 h, un nou tuit ordenava confinament de “les Pinedes, Vilaseva (sic), Tarragona: Bonavista i Univ. Laboral i la Canonja” i mentrestant tots els operatius de Guàrdia Urbana (Reus, Salou...) que trucaven al CECAT rebien ordre de confinament.
Toni Orensanz enumera a EL TEMPS, de memòria i com una riuada, tot el seguit de catàstrofes que van succeir a IQOXE aquell vespre: “Falla alguna cosa quan s’està fabricant aquest compost; fallen les mesures de seguretat dins de la fàbrica; falla que ningú avisa les autoritats; falla que triguen mitja hora o més a localitzar on s’ha produït l’incident; falla que els bombers entren i ningú els sap dir què ha passat; falla que, al cap d’una hora, quan parlen amb un representant de l’empresa mínimament autoritzat (el cap de seguretat de l’empresa) els diu que no sap què ha explotat; falla que no es fan els mesurament adequats aquella nit; falla que encara ara no sabem què es va respirar aquella nit; falla que els plans d’autoprotecció municipal no estaven actualitzats; falla que les autoritats municipals —que, en aquest cas, són els ajuntaments— no saben quina és la seva responsabilitat i abandonen el vaixell; falla que no queda clar qui s’ha de confinar i qui no s’ha de confinar; falla que, quan no saben què ha explotat, s’està dient que tothom estigui tranquil; falla que ningú activa el que sembla lògic: confinar a la gent per què s’ha produït un accident a l’única planta de producció d’òxid d’etilè de l’Estat...”.
A La gran explosió, Orensanz i Marrasé fan una acurada, entenedora i impactant exposició del que va passar, de les causes que han portat a aquesta situació i de les múltiples variacions que poden presentar —i presenten— els accidents en complexos petroquímics com els polígons Nord i Sud de la petroquímica de Tarragona.
Els dos periodistes graten en les misèries que van envoltar la instal·lació de les empreses químiques en aquests polígons als anys seixanta, amb un alcalde tan corrupte que la dictadura més corrupta va decidir retirar i jutjar, perquè s’apropiava de les plusvàlues que es produïen entre la compra de les terres rústiques i la venda a les indústries químiques. Dels anys que els terrenys del polígon Sud o polígon Entrevies (el que va registrar l’accident d’IQOXE) eren un fangar sense carrers asfaltats; dels vessaments de productes tòxics que contaminaven els treballadors de les empreses veïnes, el sòl i les platges de Vila-seca. I de l’amarg destí d’alguns regidors d’urbanisme de Tarragona (com el socialista Enric Olivé), que van intentar fer passar per l’adreçador les empreses químiques, que ni tan sols complien les lleis franquistes que exigien dos quilòmetres de distància entre les indústries perilloses i els barris habitats. Ni Torreforta ni la Canonja, ni Bonavista ni Campclar són a prou distància, però qui es va haver d’allunyar de l’Ajuntament de Tarragona va ser el regidor Olivé, que va acabar dimitint.
Els últims accidents
Després de dos anys i mig, la qüestió fonamental és clara: podria tornar a passar una cosa semblant? Toni Orensanz opina que “és evident que Protecció Civil és conscient que aquella nit les coses no van funcionar i ha començat a prendre una sèrie de mesures que tenen a veure amb la instal·lació de més mesuradors de risc, amb una comunicació més oberta dels incidents, etc., però des d’un punt de vista de qüestions transcendents, creiem que no ha canviat pràcticament res”. El periodista de Falset, autor també de L’òmnibus de la mort: Parada Falset (Ara Llibres, 2008), alerta que es continuen instal·lant mesuradors de risc, dels que avisen quan la situació ja és molt greu, però no s’instal·len mesuradors que informen del que s’està respirant en cada moment.
Marrasé afegeix que “Protecció Civil està fent l’esforç de comunicar qualsevol incident i explica per exemple: ‘Avui veureu que la torxa de no sé quina zona és més gran perquè Repsol està fent no sé què’ o ‘Potser se senten sorolls de la planta X perquè estan fent feines de no sé què’. Doncs això ha provocat que dos alcaldes del polígon nord —els del Morell i la Pobla de Mafumet—, s’hagin queixat perquè Protecció Civil explica massa coses i això crea alarmisme. Dos alcaldes es queixen que Protecció Civil informa massa a la població”, s’exclama Marrasé.
Orensaz opina que també cal millorar el flux d’informacions entre les empreses i les administracions que han de coordinar la resposta d’emergències: “L’accident —explica— va evidenciar que només les indústries saben en cada moment quin producte estan fent. Per molt que tu pugues tindre una llista de productes que manipulen, no saps què estan fent en aquell moment. Si es produís un altre accident com el d’IQOXE, haurien de reaccionar a les fosques”.
Aquesta opacitat de les empreses és sistemàtica. “Rafa sempre explica —diu Orensanz— que a la roda de premsa que es produeix l’endemà de l’accident, el director general de l’empresa continua dient que el que es produïa era òxid d’etilè, quan hi havia dos productes més. Això és important des del punt de vista ambiental, de risc de salut i de risc per als bombers (no és el mateix que hagi una fuita d’una cosa que d’una altra)”.
Al llibre queda clar que els bombers que van anar a extingir el foc d’IQOXE ho feien arriscant les seues vides, perquè no sabien què havia explotat, què podien respirar i què podien esperar. Sense informació de l’empresa, ni tan sols a la mitja hora de ser al lloc dels fets.
Rafa Marrasé il·lustra el que podem esperar amb el relat d’un accident que es va produir fa només mig any, el 26 de setembre de 2022, un desastre que narraran a la segona edició de La gran explosió si aquesta actualització es fa realitat.
En aquell cas, l’accident no va ser una explosió sinó una tragèdia més silenciosa i general. Al contrari de l’explosió d’IQOXE —que va matar dos treballadors de l’empresa i el veí de Torreforta que morí de l’impacte de la planxa d’acer en casa seua—, la dispersió de substàncies contaminants pot ser menys immediata (no mata ningú de l’impacte), però molt més extensa i condemnatòria: diversos tipus de càncer estan directament relacionats amb l’òxid d’etilè (que fabrica IQOXE) i els anomenats compostos orgànics volàtils (COV) que altres empreses utilitzen.
Rafa Marrasé explica a EL TEMPS l’accident que, segons ell, demostra que, en el fons, les coses no han canviat, dos anys després d’IQOXE: “El 26 de setembre es va sentir una pudor impressionant de productes petroquímics. A Tarragona —reconeix el periodista— hem après a olorar si és una pudor de la petroquímica o no. És una cosa que ja portem a la sang. Però aquell dia, de fet, la pudor va arribar al Maresme. Hi va haver trucades des d’aquella comarca, a més de cent quilòmetres d’aquí”.
La fuita s’havia produït a ASESA (Asfaltos Españoles, S.A.), una empresa instal·lada molt a prop del port de Tarragona des de fa dècades. “Primer —relata Marrasé— van dir que era una fuita de 150 m3 (150.000 litres) de nafta, però després es va saber que eren 3.000 m3 (tres milions de litres). Havia caigut aigua damunt i havia cedit el sostre del dipòsit i, per tant havia deixat al descobert aquests tres milions de litres de nafta”. La nafta, recorda el periodista, “conté un compost extremadament cancerigen, que és el benzè”.
L’endemà, el responsable de Medi Ambient a la demarcació de Tarragona “va dir que no passava res, que la qualitat de l’aire era bona, i va donar dades de sulfur d’hidrogen, però no va esmentar el benzè que és un compost orgànic volàtil”. Marrasé ja ha explicat al seu web portaenrere.cat que han comprovat que hi va haver grans emissions de benzè fora del recinte de l’empresa.
“A 400 m d’ASESA —explica Marrasé— hi ha un sensor mediambiental del port de Tarragona. Com que la informació és pública, la vam demanar pel Portal de transparència i vam analitzar els índexs que dona aquest sensor de l’1 de juliol al 30 de setembre per veure’n l’evolució. La línia de benzè detectat és sempre per sota dels nivells preocupants, però el 26 de setembre hi ha un pic molt alt que dura fins al 30 de setembre. Això només pot ser per la fuita de nafta. I multiplica per molt el que es considera segur per a les persones”.
Per què no s’ha sabut ni ningú no ho ha reconegut? La Fiscalia de Tarragona va obrir diligències per veure si hi havia hagut perill per a les persones i “va arxivar la causa al gener dient que no hi havia hagut risc greu i que només s’havia atès un bomber”. En canvi, Marrasé i Orensanz van demanar al Departament de Salut de la Generalitat si tenien constància d’afectació a les persones aquell 26 de setembre i els dies següents. “A través del Portal de transparència —diu Marrasé— ens contesten que unes noranta persones de la ciutat de Tarragona van ser ateses als serveis d’urgència als CAPs de Tarragona. Això no vol dir que foren només noranta, sinó que als serveis d’urgència queda registrat que les reaccions d’aquestes noranta persones tenen a veure amb la fuita. D’això la Fiscalia no en diu res ni en parla i això és estrany”, diu Marrasé.
Segons ell, “això forma part del relat” que ha permès “normalitzar les pudors, el risc, la coexistència amb la indústria perillosa”. És el relat: “Si la gent llegeix als mitjans que la Fiscalia diu que no hi va haver perill per a les persones i les institucions diuen el mateix...”, què creurà la gent?
Per acabar-ho d’adobar, “els tècnics de Medi Ambient no mesuren la fuita fins setze hores després del succés i no entren a l’empresa fins disset hores més tard. I ho fan perquè el delegat de Serveis Territorials de la Generalitat els diu que hi vagin, perquè si no ells no hi anaven (a pesar del fet que Protecció Civil els havia trucat dues vegades alertant de l’alarmisme que hi havia)”.
Segons Marrasé, aquest cas exemplifica perfectament que “no hi ha un sistema preventiu prou eficaç; no s’ha actuat acceleradament; s’ha tornat a mentir a la població; s’ha tornat a fer malament la investigació i no s’han aportat les dades”.
Les mesures que s’han pres són “maquillatge”, diu Marrasé.
El mes passat, la CUP va presentar una moció al Parlament de Catalunya. Es va aprovar un estudi epidemiològic i la millora dels mesuradors de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), però els vots de PSC i Junts per Catalunya van impedir que s’estableixin uns límits més rigorosos pels nivells màxims de compostos com l’òxid d’etilè, el benzè i l’1-3 butadiè.
Si no hi ha un límit màxim d’emissions, les fuites perilloses no podran tenir conseqüències jurídiques, avisa Marrasé.
