La comarca del Baix Vinalopó, integrada per Elx, Crevillent i Santa Pola, ha sigut i és una de les més desenvolupades del país. Tot i les dificultats de la conjuntura econòmica, la industrialització de les dues primeres ciutats —Santa Pola és eminentment costanera— ha servit per a dotar-les d’una economia continguda però estable, sense beneficis desorbitats en temps de bonança aparent i sense les magnituds devastadores amb què acostumen a colpejar les crisis contra les economies basades fonamentalment en el turisme.
Tot i que l’economia actual no és la de fa segles, el cert és que la productivitat agrícola d’aquests nuclis al segle XIV era tinguda en compte per les personalitats més decisives de la Corona catalanoaragonesa. Tant que van connectar la vila d’Elx —que en aquell moment incorporava Santa Pola i l’illa pròxima de Tabarca, aleshores anomenada illa de Santa Pola i avui incorporada al terme municipal d’Alacant— amb Barcelona.
Tot s’explica a partir de la sentència de Torrellas del 1304, emesa en aquesta localitat actualment saragossana, que va servir per a incorporar els territoris ubicats al sud de la línia Biar-Busot a la Corona catalanoaragonesa. Fins aquell moment, des de la conquesta de Jaume I a finals de la primera meitat del segle XIII, els territoris més meridionals de l’actual País Valencià havien format part del Regne de Castella en virtut del tractat d’Almisrà. Amb aquest acord, signat a la localitat del Camp de Mirra (Alt Vinalopó) el 1244, Jaume I concedia al seu gendre, Alfons X el Savi de Castella, les poblacions situades en aquest punt del mapa, tot i que estaven sent repoblades en la seua major part per catalans, en tant que la monarquia jaumina n’havia propiciat la conquesta. Aquell territori meridional integraria l’anomenada Governació d’Oriola, que incloïa ciutats tan importants com Alacant, Elx o la citada capital del Baix Segura, i que comptaria amb un estatus polític propi dins de la Corona catalanoaragonesa.
L’any 1391, Elx i Crevillent, tot l’actual Baix Vinalopó, van ser venudes a la ciutat de Barcelona
Consolidat aquest context polític, l’any 1391, Elx i Crevillent, tot l’actual Baix Vinalopó, van ser venudes a la ciutat de Barcelona. Tal com explica l’historiador David Garrido a la publicació Barcelona Quaderns d’Història, “els problemes econòmics de la monarquia catalanoaragonesa a les acaballes del segle XIV, sobretot la incòmoda situació a Sardenya i a Sicília, provocà que l’infant Martí, aleshores duc de Montblanc, vengués a la ciutat de Barcelona les baronies constituïdes per la vila d’Elx i el lloc i castell de Crevillent, al País Valencià, i Terrassa, Sabadell, el castell d’Arraona (Castellar Vell), Tàrrega i Vilagrassa al Principat”. El Consell de Cent n’acordà la compra per 50.000 florins, signada el 4 de novembre de 1391. Joan Desplà i Simon de Marimon van prendre possessió dels territoris meridionals en nom de la ciutat de Barcelona. Aquesta situació es va allargar fins al 1473, quan Barcelona va quedar afectada amb la guerra civil que va enfrontar Joan II amb les institucions catalanes.
L’interès estratègic i comercial va donar sentit a aquesta relació. L’historiador Antonio Adsuar, autor d’Alacant Total (Galés), explica que “la capital catalana necessitava blat per a alimentar la nombrosa població, i Elx era un graner considerable del qual extraure aquest recurs”. Tot i que la relació política va finalitzar formalment el 1473, la relació econòmica es va perpetuar. Així ho explica Joan-Carles Martí i Casanova, expresident d’El Tempir d’Elx i autor del llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx (Voliana Edicions).
Tot just quan Elx anava a deixar de formar part de Barcelona, la ciutat es va implicar en la unió entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella. De fet, les autoritats locals van rebre el futur Ferran el Catòlic i li van cedir un donatiu per a les despeses del casament, que es va materialitzar l’octubre de 1469 a Valladolid. Joan II acabaria donant a la seua nora, Isabel la Catòlica, els territoris meridionals que fins fa ben poc havien format part de Barcelona. Qui va redactar les clàusules del matrimoni, Gutierre de Càrdenas, va ser compensat amb la vila d’Elx. És per això que Joan-Carles Martí indica que aquest va ser “un honor ben dubtós”, atès que Elx “va ser el premi per la unió dinàstica entre castellans i catalans en contra de l’opció matrimonial dinàstica alternativa entre Castella i Portugal”.
El període històric de domini barceloní sobre Elx evoca, i molt, l’esdevenir econòmic de la capital del Vinalopó
Però la ciutat no va acceptar el nou estatus vinculat a Gutierre de Càrdenas, i això va impedir que Elx tinguera presència a les Corts i va donar lloc a revoltes a la darreria del XV. El Consell de la Vila, el 1481, “va cridar els veïns a l’avalot” i “van escriure a la reina castellana, en bon català” que la ciutat “no volia ésser d’altra persona”. Però no va servir de res.
I tot i així, la relació amb Barcelona es mantingué, amb l’arribada de barcelonins en la dècada de 1480 “i durant un parell de generacions més”. Tal com apunta Joan-Carles Martí, “hi devien tenir oncles i cosins germans, quan no germans o pares”. Fruit del domini barceloní de la ciutat és l’Orde de la Mercè, la porta de fusta de l’Ajuntament que va arribar de la capital catalana el 1441 o els vincles que personatges històrics van tindre amb ambdues ciutats. Joan-Carles Martí cita, entre molts altres, els del pintor impressionista Vicent Albarranch (1898-1940), nascut a Elx i mort a Granollers, “que va salvar el tresor artístic del Vallès a instància de la Generalitat de Catalunya, cosa que fou el motiu de les represàlies que dugueren a la seva mort prematura, per tuberculosi, després de la Guerra Civil”. L’arquitecte Marcel·lí Coquillat i Llofriu (1865-1924), nascut a Elx, és l’autor del mercat de Sarrià, a Barcelona. Baltasar Casanova, marquès d’Elx, descendeix de Rafael Casanova, el referent de la defensa de Barcelona el 1714, tot i que ha transcendit pels seus posicionaments nacionalistes espanyols.
El període històric de domini barceloní sobre Elx evoca, i molt, l’esdevenir econòmic de la capital del Vinalopó, que s’ha emmirallat en la capital catalana “com a model de gran urbs amb un dinamisme notori”. Així ho destaca Joan-Carles Martí, referint-se al tarannà industrial d’Elx i al “tràfic d’alt nivell que hi hagué” entre les dues ciutats des de finals del segle XX, que “requereix una recerca pregona”.