Elegia sense nostàlgia

Un home de 34 anys, divorciat, professor universitari i especialista en la Hudson River School, una escola de pintors paisatgistes nord-americans del XIX (recomano mirar-se'ls a Google), convidat a passar un semestre a la Universitat de Berkeley, recorrerà els Estats Units, d'est (Denver, Colorado) a oest (Berkeley, Califòrnia). Aquesta novel·la és la història d'aquest viatge. Les notes que el protagonista diu haver pres durant el trajecte li serveixen per escriure després -en primera persona, és clar- la novel·la que el lector, si em fa cas, aviat tindrà a les mans.

La qualitat d'un text com aquest depèn, en bona part, de la qualitat de la mirada del narrador. La del protagonista de Califòrnia és excel·lent: observa amb intel·ligència -ni prejudicis ni idealitzacions- el que descobreix, constata estoicament els fets i, alhora, s'hi implica, no és egocèntrica sinó que centra més la nostra atenció en el que veu que en què n'opina. I com tota mirada humana, el que ens transmet no és ni unívoc ni exhaustiu però hom té la sensació que respon a un retrat exacte de la realitat. I l'entenem.

Té especial interès la descripció del que en podríem dir el territori: les carreteres, les conurbacions, el menjar, la diversitat i, molt especialment, el paisatge que el narrador associa al dels seus paisatgistes que, sigui dit de passada, fan enyorar -i molt- la intel·ligència intel·lectual i plàstica de Caspar Friedrich. Però, en el fons, tot això és context. El que importen són les persones que coneix: un matrimoni benestant vinculat a la universitat, un personatge excèntric (homenatge explícit a Miquel Bauçà), una noia amb un passat tèrbol, i un matrimoni de vells lluitadors socials. Però, en aquesta novel·la, ni Califòrnia és només un indret geogràfic, ni aquests personatges, una mostra sociològica. En tota la narració -en tots els personatges- s'hi escolta el baix continu de la mort i dels funerals d'una -o de la- utopia.

La utopia explícita en el text és la de la revolta literària i social de l'anomenada "generació Beat" -Jack Kerouak, Neal Cassady, William Borroughs, Allen Ginsberg- activa durant els anys cinquanta i que va ser interpretada, aquí, com una generació alliberada -antipuritana, antimilitarista, anti-establishment, etc.- i, per tant, alliberadora. De fet, un dels textos de referència d'aquella generació (On the road de Jack Kerouak) és una de les arrels narratives de la Califòrnia de Coca. Explícita i deliberada. Pot semblar un homenatge, però el narrador no s'enyora -i, si se'm permet dir-ho, jo tampoc- d'aquells plantejaments socials que tenien més de reacció que de construcció. En un moment del relat, el narrador diu que "Per mi la generació beat no significava gran cosa i tant Kerouac com Neal Cassidy [...] no passaven de ser uns sapastres més o menys dotats per a la literatura i la gresca". Però malgrat tot això, Califòrnia és també una bella elegia pels vells lluitadors dels quals, a la fi del relat, no en queda gairebé res: el més constant i combatiu d'aquests lluitadors, de nom Gary, amb una malaltia terminal, se suïcida i, quan es parla de la cerimònia fúnebre, un dels personatges diu: "No sabem quanta gent serem al voltant de Gary. Potser només nosaltres. Però quan ens acostem a Zabrinskie Point [homenatge a Antonioni] tindrem en compte aquells anys de lluita. La nostra vida té sentit". Però, simptomàticament també, les darrers frases del llibre són: "Mai no vaig fer el llibre sobre els paisatgistes nord-americans. Una dècada després va morir la Jill. No vaig saber res més de la Pilar ni de l'Arthur i l'Ann. [...] Tom Dunkel havia mort feia pocs dies en un hospital de Sacramento. No en sabien res més, desconeixien els detalls." Unes paraules que no semblen voler suggerir un gran llegat.

Califòrnia
Jordi Coca
Galàxia Gutenberg, 2016
Novel·la, 214 pàgines