La definitiva rebel·lió armada de Cuba contra Espanya va esclatar el febrer de 1895. En aquell context, l’abril de 1898 els Estats Units declararen la guerra a la Corona hispànica. L’agost Madrid es va rendir. El setembre s’iniciaren les converses de pau a París de resultes de les quals, com és prou conegut, la monarquia borbònica va perdre les colònies caribenyes (Cuba i Puerto Rico) i les del Pacífic (Filipines i d’altres illes menors).
Molt menys conegut és que des del febrer de 1898 i fins al tractat de pau amb els Estats Units de setembre d’aquell any es donà per fet que l’interès de l’administració nord-americana presidida per William McKinley era ocupar i quedar-se les Canàries i les Balears.
Una bogeria? En absolut. Es tractava d’una possibilitat que tothom es prenia molt seriosament. A Europa, en general, i a Espanya, en particular, es donà per segur que McKinley havia ordenat la formació d’una esquadra atlàntica de laU.S. Navy,la missió de la qual seria enviar-la a Canàries i Balears per ocupar-les.
La idea d’un eix Canàries-Gibraltar-Balears en mans de l’aliança anglosaxona entre Washington i Londres es considerava entre les cancelleries europees com a quelcom factible, enmig de la guerra que se sabia que guanyarien els Estats Units.
En aquell moment, el Mediterrani occidental era un escenari geoestratègic de primer ordre i els Estats Units coneixien bé, des de just després de la seva independència, el seu valor militar. No debades, ja el 1801 havia volgut establir la seva primera base militar a l’estranger al port de Maó, on finalment la va tenir entre 1815 i 1848. Per tant, que el 1898 Washington aprofités la guerra contra Espanya per ocupar Balears era si més no, una opció plausible.
La propaganda. Seguint el que la premsa de Madrid, Barcelona i Palma va publicar el 1898, aquest setmanari ha pogut establir la seqüència dels esdeveniments que portaren a la creença que les Illes serien envaïdes pels Estats Units.
La guerra esclatà el febrer de 1895. Des de tot d’una, la propaganda que emetia el Govern espanyol assegurava que la rebel·lió seria esclafada igual que en les anteriors ocasions. Una consigna que repetia la immensa major part de la premsa de Madrid —El Imparcial, La Correspondencia, El Heraldo...—, que sovint repetia la de Barcelona —Diario de Barcelona, La Vanguardia...— i, després, la de la resta de províncies.
Tot i això, El Heraldo, a finals de febrer, publicava un suelto en el qual assegurava que «gran nombre de llars s’estan omplint d’incertesa i alarma» davant la possibilitat que l’optimisme del Govern no fos més que un miratge.
En efecte, ho fou: el mes de març Madrid ja donà ordres de preparar la sortida de més contingents que els previstos per a aquell any. El novembre començaren a partir batallons i regiments formats amb soldats de lleva que, d’altra manera, no haurien hagut d’anar-se’n a les colònies aixecades en armes.
La sortida de les expedicions es vivia al principi com un acte festiu i patriòtic a Barcelona, València i Palma. Les famílies benestants feien recaptacions —quasi sempre a través de rifes fetes en festes a posta, de sopar de gala i ball—, que després es repartien entre els soldats expedicionaris a raó d’entre 10 i 20 pessetes per hom, un grapat de capses de tabac, una o dues botelles de licor... Les senyoretes de classe alta solien ser les encarregades de brodar les banderes dels batallons. El dia fixat per a la partida els carrers per on desfilarien els soldats estaven a vessar de banderes espanyoles penjades a les finestres, balcons, fanals... A trenc d’alba sortia el contingent militar del quarter respectiu i desfilava fins al moll. És el cas del batalló Balears, que partí de matinada des del quarter del Carme, a la Rambla, el 22 de novembre de 1895, format pel comandant, 5 capitans, 11 primers tinents, 9 segons, 2 metges, 1 capellà, 20 sergents, 40 caporals i 589 soldats de lleva de totes les Illes.
Mentre el sol sortia, els militants desfilaven entre els visques fervorosos de la gent que omplia les voreres dels carrers. Al moll les mares ploraven entre un ambient de patrioterisme desfermat mentre el bisbe feia vots perquè «el Totpoderós atorgui protecció i empara a favor de tots aquells que marxeu a Cuba a defensar la bandera».
Durant tot el 1895 i bona part de 1896, la propaganda fou la norma que publicava la premsa. Cada èxit militar es vivia com a mostra de la inexorable victòria final. Però les coses canviaren a la segona meitat de 1896 i, sobretot, durant el 1897: els parts de baixes ja tenien un gruix acumulat força considerable i en els carrers de pobles i ciutats sovintejava la imatge dels soldats retornats: miserables, malalts, esgarrats, sense poder fer feina, que sobrevivien de l’almoina pública.
A més, des de finals de 1896 i durant tot el 1897, les notícies de la premsa de Viena, París, Berlín, Moscou... asseguraven que els Estats Units declararien la guerra a Espanya, cosa que alarmava força el Govern hispànic. Aquest, per intentar prevenir el derrotisme, tirava de propaganda i agitació: feia organitzar manifestacions "espontànies" amb banderes nord-americanes en el requadre superior esquerra de les quals les estrelles havien estat substituïdes per un cap de porc; la premsa publicava suposats informes d’origen oficial sobre la superioritat moral i militar de les tropes espanyoles...
La guerra amb els EUA. A principis de 1898 la situació s’agreujà fatalment. El 15 febrer el cuirassat nord-americà Maine, de visita al port de l’Havana, explotà. El diari The World de Nova York així ho presentava: «la destrucció del Maine és raó suficient per donar l’ordre a la nostra flota per salpar» cap a Cuba. A partir de llavors la pressió dels diaris i dels grups socials més influents a favor de la intervenció va anar creixent, i es va fer insuportable per al president William McKinley, que fins aleshores s’havia mostrat reticent.
El Govern de Madrid, nerviós i desesperat, intentà fins i tot la intermediació del Vaticà per evitar la declaració de guerra. Inútil. I al mateix temps que seguia emetent consignes propagandístiques que gairebé ningú ja es creia, ordenava preparar la defensa de Canàries i Balears. Donava per fet el mateix que les cancelleries alemanya, francesa, russa, italiana... que atorgaven màxima credibilitat a la tesi que l’administració McKinley volia controlar els dos arxipèlags i, juntament amb Gibraltar, controlar amb el Regne Unit l’entrada i sortida al Mediterrani, així com les grans vies marítimes cap a Amèrica des del sud europeu que passaven per Canàries.
El mes de març començaren a arribar a Palma els primers reforços i abundant material bèl·lic. S’ordenà l’aquarterament de totes les tropes i l’anul·lació de permisos. Desembarcaren a Menorca i Mallorca peces d’artilleria de màxima potència, que se situaren sobretot en la badia de Palma i en el port de Maó. També s’hi instal·laren el que se’n deia torpedes —mines— per impedir o almenys entorpir un possible desembarcament. Un esquadró de cavalleria començà a patrullar totes les localitats litorals mallorquines per fer veure que la situació estava controlada...
L’abril s’intensificaren les tasques defensives. Sobretot des del dia 25 quan els Estats Units declararen finalment la guerra a Espanya. L’activitat militar a Balears es tornà aleshores frenètica. La premsa de Madrid i Barcelona, fent-se ressò de la de París, Berlín, Viena... parlaven contínuament de la possibilitat de la invasió dels arxipèlags.
A Palma es fortificaren tots els emplaçaments estratègics de la badia, com el frontal de les murades, el turó de Bellver...; a Menorca es va fer dos quarts del mateix al port de Maó... Per tot s’obrien trinxeres artillades que es reforçaven amb sacs de terra. L’Ajuntament de Vila d’Eivissa, en veure que es feien tants de preparatius a les altres illes, es queixà i demanà reforços que no es torbaren en arribar-hi.
L’Ajuntament de Palma, seguint les ordes del Govern espanyol, organitzà el batalló de Voluntaris per posar-lo a les ordres de l’autoritat militar per traginar materials, fer de bombers auxiliars per lluitar contra els futurs incendis i de sanitaris auxiliars per portar en llitera els ferits als hospitals i els morts als dipòsits que s’estaven improvisant.
La Comandància de Marina emeté una circular en què demanava a tots els armadors de vaixells de més de 1.000 tones que s’allistassin com a auxiliars de l’armada o, si volien, com a corsaris.
Es farcí els litorals de les Illes de centenars de quilòmetres de cable per avisar tot d’una que es veiés la flota enemiga. L’última lleva que havia de partir cap a Cuba i Filipines va rebre ordres de quedar a Balears per reforçar la defensa. Els trens passaren a estar sota l’autoritat militar. Les monges tancades reberen el permís dels bisbes per refugiar-se en monestirs d’interior o en cases particulars de familiars o de famílies benestants que les volguessin acollir. El capità general ordenà preparar la destrucció dels ponts de pedra que donaven accés a Palma a través de la murada, per dificultar així l’assalt dels marines nord-americans...
A finals d’abril de 1898 la guarnició militar de Balears era formada per 9.950 homes: 8.000 enquadrats en dos regiments d’infanteria, 1.000 en el batalló d’Artilleria, 150 en el Primer Esquadró de Caçadors, 250 en la Companyia d’Enginyers Sapadors i Minadors, 50 de la Sanitat Militar, 100 de l’Administració militar i altres 400 reforços de la Guàrdia Civil i carabiners.
Així mateix, 2.000 veterans, que ja havien acabat el servei militar, reberen la comunicació que tenien prohibit abandonar la localitat de residència i que serien mobilitzats en els dies següents.
A finals d’aquell abril, la premsa ja veia l’atac com a segur. «És proper el dia que haguem de donar mostres de virilitat a casa nostra? Mani qui calgui i tots obeirem, que a tots ens arribarà la glòria», deia en l’editorial el diari La Última Hora. L’altra gran capçalera palmesana, La Almudaina, lamentava que «l’atac de l’estranger a les nostres illes no és un impossible».
La distinció social, tan entusiastament bel·licista fins feia no res, començava a fer figa. «Moltes famílies d’aquesta ciutat (Palma), en vistes de les circumstàncies, se’n van cap a l’interior o a l’estranger», publicava La Unión Republicana.
Encetat el maig, les coses encara empitjoraren prou més. El dia 3 La Última Hora, citant premsa de París i Roma, assegurava que «preocupa (en el Govern) la intenció que s’atribueix als Estats Units d’apoderar-se (...) de la capital de Balears». El dia 5 La Almudaina deia que l’atac «és possible a curt termini».
Ja ningú dubtava que la invasió era inexorable. El nerviosisme creixia cada dia que passava. Els soldats, amb uniforme de combat i fortament armats, patrullaven i feien guàrdies a les trinxeres que s’obrien per tot el litoral. El ferrocarril que unia el moll de Palma amb l’estació de tren no parava de portar material i tropes a totes les zones fortificades de la murada. La mateixa intensa activitat defensiva es vivia a Menorca i Eivissa. A finals de maig l’estat de guerra s’havia ensenyorit de tots els racons de la quotidianitat illenca.
El 6 juny els nervis es convertiren en histèria quan a la matinada uns pescadors del port d’Andratx asseguraren que havien vist vaixells de guerra nord-americans. Famílies senceres començaren a fugir del litoral. L’autoritat militar assegurà al cap de poques hores que era una falsa alarma, però seguí el degoteig de famílies cap a França o, les menys benestants, cap a les respectives cases de l’interior de cada illa.
El mes de juliol esclatà el terror quan es va saber que la flota espanyola havia estat destrossada per la U.S. Navy a les aigües cubanes. Si fins aquell moment havia quedat alguna escletxa per a l’esperança, la notícia l’esborrava del tot. El dia 11 el diari madrileny El Progreso publicava sota el títol «Espanyols a les armes!» que «no queda cap buc que pugui impedir el pas de l’esquadra d’Amèrica (...) Ha arribat l’hora suprema de lluitar pel que ens quedi o ens deixin». El Diario de Barcelona s’interrogava el mateix dia si no «seria més greu (que rendir-se i/o demanar la pau) que la bandera americana onegi en alguna de les illes Canàries o de Balears».
Aleshores ja no fugiren del litoral baleàric només les famílies de possibles. Les modestes també, com podien: algunes —a Palma— en tren cap a Inca, d’altres amb carros i la majoria caminant i portant embolics amb les escasses pertinences i aliments, fent nit a les voreres dels camins i carreteres. Qualsevol cosa abans que esperar les bombes dels ianquis, tal com anomenava la premsa els estatunidencs.
El dia 15 arribà la notícia que Santiago de Cuba havia caigut en mans enemigues. Per a molts illencs era l’anunci del que els esperava en les immediates hores.
A la matinada del 17 arribà a Palma un telegrama de paternitat desconeguda i datat a Algesires el dia anterior que assegurava que s’havia albirat una important flota militar dels Estats Units ja dins del Mediterrani i en direcció cap a les Illes.
L’espant més exasperat rebentà a Palma i, poques hores després, a gairebé totes les localitats costaneres. L’endemà, El Balear informava que «el pànic que regna entre els veïns és indescriptible. Durant tota la tarda d’ahir, durant tot la nit i igualment avui de matí s’han vist transitar nombrosos carros i carruatges carregats de mobles i passatgers». El càlcul del diari xifrava en «unes 5.000 persones» les que ja havien fuit de Palma, sobre una població de 60.000 habitants.
Els dies següents l’èxode anà a molt més. El dia 19 el periòdic La Correspondencia es demanava «Què és això, prudència o por? Si és el primer, vam ser uns hipòcrites quan demanàrem la guerra (...) si és el segon, aleshores som uns bàmbols (...) als quals basta un rumor per» fer esclatar la por que «acusa l’esperit pusil·lànime de tot un poble (...) Els que fugen són, que ho sàpiguen, mereixedors de vestir de dona».
Per descomptat a cap home que podia fugir li importava gens ni mica el que digués aquest periòdic. Tothom que podia partia el més enfora possible del litoral. En especial després que el matí del 19 el capità general emetés un ban en el qual ordenava que tots els soldats ocupessin les posicions de combat assignades i col·loquessin els explosius als ponts d’accés a Palma per ser volats quan es donés l’ordre. Quedava ben clar que esperava l’atac per a aquell dia. A la tarda, per si encara hi havia dubtes, un altre ban del cap militar prohibia que els forners, sanitaris, bombers i policies abandonessin la localitat respectiva i que esperessin «en les pròximes hores» ordres de presentar-se allà on se’ls digués.
Aquell dia foren altres molts milers els palmesans —i no pocs a altres localitats costaneres— que partiren cap a l’interior. Tothom estava convençut que aquella nit seria la de l’atac. Ningú no dormiria, excepte els que entressin en el somni etern que esperava a les víctimes de l’agressió.
Va ser una nit molt negre, espessa, humida, calorosa, tensa i llarga, sobretot llarga. Cap fanal es va encendre. Ningú pels carrers. Por dins les cases. Els soldats a les trinxeres apuntaven en silenci cap a la foscor de la mar. Els sentinelles auscultaven la negror intentant percebre els renous dels vapors enemics...
Però passà la nit, arribà l’alba i al matí següent res no havia passat. La Almudaina publicava aquell dia que un "cable" arribat de Madrid la nit anterior assegurava que no existia cap armada ianqui en el Mediterrani.
Tot i això, l’autoritat militar mantingué les ordres d’alerta màxima davant la immediatesa de l’atac. Tant durant aquell dia com en els següents, Palma i les principals localitats costaneres de l’arxipèlag se seguiren buidant.
Finalment, el capità general s’hagué de rendir a l’evidència i el dia 24 ordenà el desmantellament progressiu de la mobilització. Madrid havia comunicat aquell matí que s’iniciarien converses de pau, que no existia cap armada enemiga i que no hi havia cap raó per al pànic.
L’endemà, a poc a poc, la gent començà a retornar a ca seva. El mes d’agost es concretà la rendició espanyola. El setembre s’iniciaren les converses de pau, a París. La premsa de la capital francesa, així com la berlinesa i la vienesa insistí en la idea que Washington imposaria a Madrid o el control absolut dels dos arxipèlags o, almenys, que li cedís part dels dos territoris per tenir-hi bases navals permanents sobiranes. El diari madrileny El Nacional publicà que hi havia una conspiració en marxa entre carlistes, republicans, Londres i Washington per fer caure la monarquia, imposar una república i que, a canvi del reconeixement diplomàtic, els Estats Units es quedarien les Canàries i les Balears.
Per bé o per mal, però, la bandera de les barres i estrelles no onejà a la torre de l’homenatge del castell de Bellver.