En la bibliografia de L’òpera oblidada, Gonzàlez Fabra cita 22 estudis que tracten —o ronden— el tema de l’òpera a València. Arturo Zabala havia historiat (1960) La ópera en la vida teatral valenciana del siglo XVIII i, justament allí on acaba el text de Zabala, comença el d’Ernest Gonzàlez Fabra: “No puc ocultar”, diu, “que m’he vist impel·lit a l’atrevidíssima intenció de prosseguir-lo des de l’any en què ell el deixà (1801)”. I ho fa. Gonzàlez Fabra hi té pràctica, perquè ja havia publicat (2017) Crònica de l’òpera representada a València (1936-1959). Tanmateix, el període d’aquest nou estudi seu, que va de 1801 a 1833, és molt més intricat i, estic per dir, confús. Però Gonzàlez Fabra se n’ha sortit i se n’ha sortit molt bé.
Per fer-ho, Gonzàlez Fabra ha travessat l’embrollat procés que acabà aconseguint que es representessin les òperes completes i en l’idioma original, la qual cosa comportava una victòria cultural —i social— molt notable. Cal pensar que es partia d’una programació que consistia en representar petites peces inconnexes pensades, només, per entretenir el personal. Només cal llegir el que s’anunciava per al 18 de gener de 1803: “Hoy miércoles executará la Compañía cómica un nuevo Drama en tres actos, acabado de representarse en la Corte con general aplauso, titulado El aguador de París. Una Opereta bufa, también nueva, titulada El relox de Madera. El Minué afandangado, con nuevas mudanzas y posturas según se bayla en el día en los Teatros de Madrid”. I tot, d’una tacada. Mareja només imaginar-s’ho.
L’economia del teatre era una muntanya russa que depenia, alhora, de l’ajuntament i de l’hospital amb “un dèficit econòmic endèmic”
Però, finalment, el 14 d’abril de 1833 es representà Gli arabi nelle Gallie de Pacini, aquesta vegada, íntegrament i en italià. No ho havien fet abans perquè ho prohibia la Reial ordre (1801), que obligava a l’ús exclusiu de l’espanyol i a la contractació —només— d’artistes espanyols. La derogació de la norma arribà el juny de 1826 i, progressivament, l’òpera francesa i la italiana —Bellini, Donizetti i, sobretot, Rossini— arrelaren a València. I progressà també l’espai de les representacions, que passà de l’anomenada Botiga de la Balda (1760) al que ara és el Teatre Principal (1832).
Tot aquest procés no ha estat un camí plàcid: ni per a l’òpera ni, suposo, per a Gonzàlez Fabra. Cal tenir en compte que “es podia presentar una mateixa òpera amb diversos títols, existien diverses músiques per al mateix llibret i es publicaven llibrets amb el mateix títol escrits per diversos literats”, que l’economia del teatre era una muntanya russa que depenia, alhora, de l’ajuntament i de l’hospital amb “un dèficit econòmic endèmic” o que la direcció del teatre es treia anualment a pública subhasta. I ho enredava tot la incursió de l’Estat i de l’Església (amb similar passió per la censura) i, en general, un context social convuls: canvis de règim, guerres, epidèmies, celebracions de la Corona o festivitats religioses que interrompien constantment les temporades. Justament, contextualitzar la història de l’òpera és una de les millors virtuts del llibre. Sens dubte.
Té mèrit haver posat ordre en aquesta selva, i l’ordre l’ha aconseguit l’autor investigant els diaris, les comptabilitats, els anuncis i tots els arxius possibles. El resultat és una allau gairebé aclaparadora de dades que aclareixen la programació de cada temporada, els preus de les entrades, les companyies volàtils que hi actuaven, els protocols i hàbits dels assistents, la seva opinió “més pendent del realisme de les escenes que del contingut i el sentit de l’obra” i el culte als divos que ha estat, i és, croce e delizia del gènere, com diria l’Alfredo de La Traviata. Al que ningú no pot accedir és a la qualitat —ni que sigui relativa— de les obres i de com es representaven. Els títols són com caixes tancades, algunes de les quals, em temo, contenen només cadàvers.
Si a un lector l’atabala una cascada de dades, el llibre el fatigarà, però si el que vol són informacions àmplies i precises, l’agrairà. I, segurament, molt. En síntesi, L’òpera oblidada és un llibre feixuc de llegir, però extraordinàriament rigorós i útil.
