Els cervells dels planificadors de les malifetes mundials no fan vacances.
A Washington cada dia està més madura l'operació militar contra el règim de Saddam Hussein. A pesar de les picabaralles entre el Pentàgon i el Departament d'Estat, i sense tenir en compte les reticències d'alguns sectors de l'exèrcit –que són els que podrien tenir més baixes humanes–, la guàrdia pretoriana de George Bush, encapçalada pel vicepresident Dick Cheney, la consellera de Seguretat Condoleeza Rice i Donald Rumsfeld, semblen decidits a tirar endavant els plans per atacar l'Iraq d'aquí a poc temps, possiblement durant el primer trimestre del pròxim any.
L'escenari dissenyat opta per un atac breu i intens, molt diferent del que s'ha fet a l'Afganistan, que inclouria un atac aeri concentrat, bombarders B-52 a dojo per assolar Bagdad i la rodalia, i 50.000 homes encarregats de netejar els objectius i assegurar una transició cap a un règim federal en què també els diferents grups ètnics (àrabs sunnites, xiïtes, kurds...) hi tinguin la seva quota de participació.
L'eix americà tindria la Gran Bretanya; alguns centenars de soldats alemanys especialistes en armes químiques i biològiques, ja que són les empreses alemanyes les proveïdores d'aquest arsenal a l'Iraq; Turquia, que participaria financerament; Qatar, que reemplaçarà l'Aràbia Saudita; i Jordània, que deixarà utilitzar el seu territori per neutralitzar la frontera occidental iraquiana, perillosament propera a Israel.
El tema dels "danys col·laterals" i la possibilitat de desestabilització d'altres règims veïns són minimitzats al màxim. Encara que una cosa és dir i l'altra és fer.