Podrà acabar com hagi d’acabar, però la reputació del Barça després d’esclatar el cas Enríquez Negreira quedarà tocada per força temps. La fase d’instrucció serà un suplici, i del què vingui després ningú en sap gairebé res. Col·locar en l’imaginari col·lectiu que el club hagués pogut fer trampes entre el 2001 i el 2018 –precisament, en un moment que es van guanyar tres Champions League i dos triplets– taca la marca d’una manera molt cruel.
Com vaig assenyalar a la meva tesi doctoral Les TIC i l’Esport: una anàlisi de la Primera Divisió espanyola de futbol (2006-2008)llegida el 2009, les organitzacions futbolístiques tenen una triple personalitat que articula el què comuniquen, el com comuniquen i a qui ho fan. Aquestes són: equip, club i institució. És a dir, aquestes organitzacions comuniquen un producte, una forma jurídica i model de propietat i, finalment, una missió, visió i valors. El Barça, com a institució, s’ha sobreposat a crisis esportives, fins i tot ha sobreviscut a la judicialització que s’ha fet de la gestió de determinades juntes directives o a denúncies per irregularitats en el traspàs dels seus jugadors. Però, el cas Negreira obre en canal la institució perquè afecta a l’essència del què és el Barça: el “més que un club” al món. Aquest escàndol ha generat una crisi sistèmica a l’organització que toca a totes tres personalitats i, sobretot, n’afecta a la més important: la institució és aquella personalitat que ha d’aconseguir que el Barça es sobreposi a qualsevol altre crisi, és el paraigües que aguanta la història i el dia a dia de l’entitat. Si no, per què un club com el Manchester United ha pogut sobreviure a tants anys de sequera esportiva mantenint-se com una de les marques més valorades del món? Pel que representa la seva institució.
El cas Negreira és, possiblement, una de les crisis institucionals més importants de la història del Barça després de la de 1908, que gairebé li va costar la desaparició, o dels problemes financers que va patir després de construir el Camp Nou. Per una banda, malgrat el Barça aconsegueixi sortir absolt del delicte de corrupció entre particulars en l’àmbit esportiu de què l’acusa la Fiscalia, l’ombra de dubte ja haurà estat sembrada i la mirada crítica de la opinió pública no salva aquesta entitat de la crisi reputacional durant uns anys. Un club que ha de treballar tant per aconseguir millorar els seus ingressos ordinaris i no viure de les famoses “palanques”, amb quin orgull aconseguirà empatitzar amb els seus nous socis estratègics? En un moment que la política de patrocinis s’estructura sobre el Retourn on Engagement (ROE) més que en l’històric Retourn on Investment (ROI), com queda la capacitat del club i les seves marques associades per atraure nous simpatitzants i futurs clients?
Per altra banda, si finalment hi ha proves (ara no és així) i és condemnat, com el tribunal acabarà aplicant les penes descrites a l’article 33 del codi penal? Quines poden ser les condemnes? Podria arribar a sobrevolar la institució l’ombra de la dissolució, la suspensió d’activitats o la intervenció (article 33.7)? Si bé sembla que hi ha experts en dret esportiu, com Cristian Zarroca consultat per TV3, que asseguren que haver implementat un sistema de compliance pot atenuar la responsabilitat del club, no ens escaparem de posar en dubte si el model de propietat del Barça és l’idoni per afrontar els reptes actuals de la indústria hipercomercialitzada del futbol. Conseqüentment, ens endinsem en una època on s’obrirà de nou el debat sobre el model de propietat. El cas Negreira podria acabar amb el Barça tal com el coneixem avui.
Escric algunes preguntes per les quals no tinc una resposta clara, i de moment només m’han estat respostes des de l’estómac: tenen els dirigents sorgits d’unes eleccions per sufragi universal, i que han d’avalar el pressupost amb el seu patrimoni personal, prou capacitat per enfrontar-se a les pressions d’altres actors de la indústria? Són unes eleccions per sufragi universal la millor manera per reclutar el millor talent per gestionar una institució tan singular del país? Recordem que l’escàndol sorgeix quan l’Agència Tributària identifica que el club s’ha desgravat uns impostos que no podia desgravar-se amb les factures pagades a Enríquez Negreira. O, precisament, és la dimensió simbòlica del Barça la que impedeix adoptar un model molt més corporatiu de gestió i de propietat?
El simbolisme de la institució és el què, temo, pot marcar la mediatització del procés judicial que s’obre, ara ja en mans de la fiscalia anticorrupció. Perquè quedi clar: si hi ha prou evidències per inculpar el Barça, aquest haurà de pagar d’una manera o altre. Però, també hi haurà molts altres actors que s’excusaran darrera “la confiança amb la justícia” per no voler entendre que “la justícia està en el procés” i que el Barça i el seu país, Catalunya, tenen massa elements en comú. Per no entendrem, doncs, que quan la justícia espanyola ha topat amb quelcom vinculat amb el catalanisme polític, no sempre ha estat cega. Per no voler entendre que un Barça debilitat també significa una societat civil catalana més dèbil, agradi o no. Fins i tot, n’hi ha que ho saben i per això participaran del procés emparats per una voluntat hipòcrita d’esclarir el què ha passat. El bon periodisme d’investigació, com el que fan des de fa temps els professionals del Què t’hi jugues de SER Catalunya, ha derivat en quantitat de notícies escrites a les redaccions dels mitjans de la capital de l’Estat exercint el periodisme de filtració.
El Barça és de les darreres excepcionalitats d’una Catalunya construïda a base de l’esforç de la seva societat civil, no pas amb el lideratge d’un poder polític consolidat a Barcelona. Com ho van ser, a nivell micro, moltes cooperatives de poble ja desaparegudes, com ha estat el sistema de caixes d’estalvi català engolit pel sistema bancari espanyol després de la crisi del 2008-2012.