—Vostè va nàixer el 1979. Quin era l’escenari polític en aquell moment a Andorra?
—L’any 1979 era un any de transició. Des d’una perspectiva política, el nostre país tenia unes institucions que no acabaven de donar resposta a l’evolució econòmica i social. A finals dels setanta Andorra era un país en plena expansió econòmica, els sectors turístic, comercial i bancari ja s’havien desenvolupat enormement. I les institucions, pensades per un escenari d’una economia tancada i eminentment rural, no donaven resposta als anhels. Per tant, en aquell moment es va començar a gestar el primer govern i a configurar aquest principi de separació de poders. De fet, el 1981 es va crear el Consell Executiu i un any més tard es va formar el primer govern. Aquella també va ser l’època de creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany, i, per tant, de la culminació d’un procés en què es veia que l’estructura territorial del país, i la representació que tenia al si del Consell General, no responia al fort increment de població que havia tingut la vall d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Per això es va fer aquesta segregació. Aquell va ser un moment de canvis profunds a escala institucional i territorial que culminarien, anys després, amb la Constitució.
—La Constitució no es va aprovar fins al 1993. Va ser difícil, aquesta aprovació?
—Va ser complicat, efectivament. Va ser un procés que es va anar fent per decantació amb el principi de reforma de les institucions, però es va veure que fins i tot la creació del Consell Executiu no era suficient. Calia fer un pas endavant per a la consolidació d’Andorra com un estat de dret, democràtic i social, i això no només podia venir de la mà de la Constitució. Ara bé: quan es van haver d’abordar aspectes concrets —com ara el sistema electoral, el pes que havien de tindre al territori o la població en la representació al si del Consell General, o qüestions vinculades als drets socials...—, tot això va requerir molts debats i de moltes concessions. No va ser un procés fàcil i es va assolir una Constitució àmpliament consensuada. I, per tant, també es va saber trobar el mínim comú denominador en les qüestions que potser generaven més controvèrsia.
—Pensa que a Andorra es va viure aquest fenomen amb il·lusió o amb certa indiferència, amb una possible desconnexió de la ciutadania cap a la política?
—La població andorrana sempre ha tendit a ser molt activa políticament, i aquell moment, per raó de la importància i de la transcendència del repte que teníem plantejat, es va viure amb molta implicació i amb molta il·lusió. De fet, la Constitució va tenir el suport de gairebé el 75% dels andorrans, amb una participació superior al 75%, molt més alta del que es preveia en un primer moment. Això demostra el grau d’implicació i d’il·lusió que va generar tot el procés constituent, i que Andorra deixava enrere vuit segles d’un règim que no diria feudal, però en tot cas sorgit d’un sistema feudal, i que havia anat evolucionant, evidentment, però que requeria una adaptació molt més important. La gent li va atorgar la importància que mereixia.
—I com ha canviat la societat andorrana en aquests trenta anys?
—Enormement. La Constitució de 1993 va suposar un pas endavant molt significatiu, i és veritat que l’evolució des de 1993 fins ara també ha estat importantíssima. Amb un marc jurídic suficient, perquè crec que la Constitució continua estant de plena actualitat, i s’ha demostrat que era un instrument pensat per una evolució com la que ha viscut el nostre país. Però, malgrat això, tot i disposar d’aquest instrument, la societat andorrana de 1993 no té res a veure amb l’actual: la població ha crescut enormement, l’economia s’ha diversificat, el nostre país s’ha homologat internacionalment... Per tant, no estem parlant de la mateixa Andorra. Moltes coses han canviat. Per exemple, hem passat d’una economia tancada a una economia totalment oberta i homologada internacionalment. Ja no som un paradís fiscal, sinó un país completament cooperador. Estem plenament inserits en la comunitat internacional, en la qual participem activament. Hem fet nostres els reptes de la humanitat: transició ecològica, lluita contra el canvi climàtic, alineació amb el dret internacional amb la crisi d’Ucraïna, ens hem sumat a les sancions financeres i econòmiques... Jo crec que aquest país s’inspira en el de 1993, però ha evolucionat molt des d’aleshores.
—Fins a quin punt és necessària una reforma de la Constitució per assolir la integració amb Europa en la mesura que Andorra s’hi vol integrar?
—El text constitucional, de fet, ja es va fer en clau d’una possible aproximació més important a la Unió Europea. Per tant, no requereix una modificació per poder signar i ratificar un acord d’associació. Potser sí que podríem convenir que en determinats aspectes, si ara s’aprovés una reforma constitucional, hi ha algunes qüestions que potser sí que necessitarien algun tipus de modificació. Parlem de qüestions que no diria anecdòtiques, però sí menors. Diria que, en els grans principis, aquesta constitució és plenament vigent i encara té molt de recorregut en el seu desenvolupament. Des del meu punt de vista, hem de concentrar els esforços en aquest desenvolupament més que en una modificació que, ara per ara, no em sembla especialment necessària.
—Quan parla d’aspectes menors, a què es refereix? N’hi ha algun que hi destaque?
—Parlo, per exemple, d’aspectes com ara la limitació dels mandats dels jutges a sis anys, tot i que hi ha un sistema de renovació gairebé automàtic. Però la Constitució parla d’aquests mandants de sis anys, perquè fa honor a la tradició anterior a la Constitució. Potser aquí podríem parlar de la “no necessitat” que hi hagi aquests mandats renovables de sis anys, sinó que el nomenament sigui per un període indefinit, perquè crec que reforçaria aquesta imatge de la immobilitat dels jutges. Es podria parlar, també, de la necessitat d’introduir algun tipus de mecanisme que permetés atorgar, a banda de la potestat reglamentària, una certa facultat per part del Govern d’adoptar decrets llei, perquè la immediatesa de les circumstàncies actuals a vegades fa que el sistema no sigui prou àgil. O, fins i tot, si no es vol fer el decret llei, que s’ampliï el procediment d’extrema urgència per aprovar una determinada norma. Estic parlant de coses, com dic, importants, però que no són substancials. I pel que fa a la resta, jo crec la Constitució té plena vigència. I per això ens hem d’esforçar per desenvolupar-la fins a les últimes conseqüències.
—Hi ha qüestions, com la de l’avortament, que portes enfora es miren amb estranyesa. Pensa que cal abordar-ho?
—Jo crec que és una qüestió que tenim damunt la taula. Evidentment, s’ha d’abordar, però no crec que s’hagi d’abordar per la via d’una modificació de la Constitució. M’explicaré: jo crec que és molt important atendre la realitat social i actual del nostre país. I també ho és atendre allò que fa o ha fet, i continua fent, que Andorra sigui Andorra. Andorra no s’explica si no és per la particular estructura institucional que tenim i per un sistema d’equilibris precari que s’ha mantingut durant segles i segles. De la mateixa manera que si Andorra s’ha mantingut independent durant aquests anys ha estat perquè tenim aquest particular sistema institucional, que es diu coprincipat —en què tenim dos coprínceps, el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa—, de la mateixa manera crec que la pervivència del nostre país i la seva resiliència i fortalesa de cara al futur rau, també, en el manteniment d’aquest sistema. Perquè en un món globalitzat, un país petit com Andorra, la manera que té de pesar és, precisament, disposar de dos caps d’estat que representen dues institucions que en certa forma són més poderoses que el nostre propi país, que són l’Església catòlica i la República Francesa. Per tant, crec que aquest és un avantatge competitiu que tenim en un món globalitzat, on els microestats pesen molt poc, i al qual no hem de renunciar.
Dit això, si volem mantenir la nostra estructura institucional, és evident que, tenint en compte que un dels nostres coprínceps al mateix temps és bisbe, nosaltres no podem anar en contra d’un dogma de fe de l’Església catòlica. I, per tant, no podem anar en contra de la defensa del dret a la vida al nostre país i a la nostra Constitució. Ara bé, és evident que, entre permetre que es pugui avortar a Andorra, que jo crec que és difícil mantenint el nostre coprincipat, i la situació que tenim actualment, ¡ hi ha un recorregut que nosaltres ja hem iniciat en aquesta legislatura a través de la creació d’un servei d’atenció integral a la dona, que permet un acompanyament a les dones que volen avortar, donant-hi suport amb els recursos de fora d’Andorra que siguin més adequats. Tanmateix, crec que es pot fer un pas més endavant, i particularment el que estem treballant és aquesta opció que la interrupció voluntària de l’embaràs no estigui permesa a Andorra, però tampoc penalitzada. Tot i que mai no s’ha incoat cap causa penal contra cap dona ni contra cap metge pel fet d’haver portat a terme una interrupció voluntària de l’embaràs, és cert que ho tenim tipificat al Codi penal. I crec que sense permetre l’avortament a Andorra, es pot fer un pas endavant en el sentit que estigui despenalitzat l’avortament, que no vol dir que estigui legalitzat. A partir d’aquí, crec que, si hi ha un bon sistema d’acompanyament i de rescabalament econòmic de la interrupció voluntària de l’embaràs, des d’una perspectiva pràctica el problema deixarà d’existir. Considero que aquí podem trobar aquest punt d’equilibri entre no poder avortar al nostre país i poder-ho fer amb plenes garanties i amb un acompanyament integral fora d’Andorra, mentre mantenim la nostra estructura institucional, que és la base de la nostra independència.
—En les eleccions que se celebraran el 2 d’abril hi ha en joc, d’alguna manera, el model d’estat? O a Andorra aquest model és indiscutible?
—No. No hi ha cap formació política, avui dia, que vulgui transitar cap a un règim polític diferent. És veritat, això sí, que algunes propostes que es posen damunt la taula, com a mínim des del punt de vista de la nostra formació política, difícilment són compatibles amb el manteniment del nostre règim. I abans he donat un exemple: crec que és molt difícil que es pugui avortar a Andorra i que al mateix temps puguem mantenir el règim de coprincipat parlamentari. Per això busquem una solució híbrida.
—I quins reptes ha d’assumir Andorra com a estat en aquesta data tan especial?
—Andorra té molts reptes plantejats. Molts d’aquests reptes ja s’han començat a encarar en els últims anys. Evidentment, tenim un repte molt important, que és el nostre encaix amb Europa. Això es resol, des del nostre punt de vista, per la via d’un bon acord d’associació que ens permeti una participació progressiva i estructurada en el mercat interior europeu respectant les nostres especificitats. A través d’aquest repte en resoldrem un altre, que és el de l’autèntica diversificació del nostre model econòmic. Andorra, tot i que s’ha diversificat molt els últims deu anys, encara continua sent molt dependent del turisme i del comerç. El 40% del nostre PIB depèn del turisme, i això evidentment requereix una diversificació no només per ser menys vulnerables, sinó també per fer créixer el nostre PIB en termes de noves activitats en el camp de la innovació i de la sostenibilitat. És a dir, amb més activitats de valor afegit. Més prosperitat econòmica des d’aquest punt de vista també seria més diners per poder dur a terme més polítiques socials i mediambientals. I parlant de polítiques mediambientals, tenim un altre repte plantejat que va molt més enllà de les nostres fronteres: la transició ecològica i la lluita contra el canvi climàtic. En aquest sentit, Andorra sempre ha figurat i es posiciona com un país capdavanter en la lluita contra el canvi climàtic. No només perquè és una assignatura per al futur de la humanitat, sinó perquè el canvi climàtic té un impacte molt particular en els ecosistemes de muntanya com el nostre. I també ens hi va la pervivència d’una part important de la nostra economia, vinculada al turisme de neu. Per tant, és un altre dels reptes que tenim plantejats. L’estem encarant i l’haurem de continuar encarant amb mesures valentes els pròxims anys. Són tres exemples de reptes importants, però en tenim més. Per exemple, assolir més cotes de cohesió i de benestar social, d’igualtat efectiva entre dones i homes i els col·lectius més vulnerables o desafavorits... No són reptes massa diferents dels que tenen plantejats els països del nostre entorn. I des del Govern d’Andorra els afrontem i hem posat les bases perquè aquests reptes se superin amb bona nota.
—Per acabar, i més enllà de la Constitució, quin és l’interès d’Andorra en les relacions amb els altres territoris de parla catalana?
—Les relacions són molt bones. No només amb els nostres països veïns, França i Espanya, amb els quals mantenim unes excel·lents relacions bilaterals, sinó també amb els territoris veïns, tant d’un costat com de l’altre dels pirineus, i particularment amb Catalunya, que fa frontera al sud i amb la qual compartim llengua i cultura comunes. Crec que, en els últims anys, s’han fet passes endavant significatives amb la consolidació de les relacions de bon veïnatge, a través de reunions de més alt nivell que després es deriven en reunions més tècniques sobre tots aquells àmbits que són d’interès comú. No només la llengua i la cultura, àmbit en què col·laborem de manera molt estreta a través de la Fundació Ramon Llull, sinó en moltes altres temàtiques d’interès comú: participació ciutadana, esports, gestió de residus, col·laboració en matèria esportiva, sanitària... Per tant, tenim un diàleg iniciat, molt fructífer i seguim col·laborant i tenint la mà estesa no només amb Catalunya, sinó també amb altres territoris de parla catalana per col·laborar i trobar sinergies que ens permetin avançar millor plegats. Crec que això també s’emmarca, molt, en la nostra voluntat que Andorra sigui un pol d’atracció, un pol econòmic dins la zona dels Pirineus i que es relacioni amb les comarques pirinenques catalanes del nostre voltant. Creiem que la prosperitat econòmica i social d’Andorra al final també beneficia una part de Catalunya, i això reforça la necessitat que les nostres relacions de bon veïnatge siguin excel·lents, que ho són; i que siguem capaços d’aprofundir-les i de fer-les anar més enllà. •