Ubicat des del 2008 en la Casa de l’Empenyorament, un edifici emblemàtic de la ciutat amb elements gòtics i renaixentistes, el Museu Municipal d’Alzira (MUMA) és un d’aquells contenidors capaços de combinar estètica, versatilitat i didactisme, un profitós i divers itinerari que genera en el visitant una nutritiva sensació de descoberta sobre l’esdevenir d’aquest indret de la geografia valenciana beneït (i maleït) per l’emblemàtic Xúquer.
Des del mateix moment de l’entrada, en què descobrim a través de maquetes i plànols la Ribera Alta des de l’època medieval fins ara, incloent-hi el marcador del nivell a què va arribar l’aigua en la pantanada del 1982. O una placa del 1822 com a testimoniatge de la restauració d’un edifici, però que conté un curiós diàleg entre el període liberal i la Restauració. “La història la reescriuen els que guanyen”, adverteix Agustí Ferrer, director del Museu, que ens fa un interessantíssim recorregut guiat.
La sala següent ens porta a una de les joies del contenidor, les restes d’un mur islàmic, amb el cromatisme bastant ben conservat, en el qual es poden llegir textos religiosos del segle XII, testimoniatge de l’origen musulmà d’Alzira. Mostra de la importància d’aquest element arqueològic (“una peça única que no eixirà d’ací”, apunta Ferrer) és que amb les sanefes del mur es va crear el logotip del Museu.
Com a transició, una zona d’audiovisuals i una grata sorpresa, l’escultura El martell pneumàtic (1932), de Rafael Pérez Contel, una obra que no s’havia exposat mai i que dormia en els magatzems de la Diputació de València. A pocs metres, en una sala d’exposicions temporals trobem una antològica de Francisco Valencia Soler (València, 1936), pintor arrelat a Alzira. Una vigorosa obra autodidacta, sobretot en el camp del retratisme.
La primera part de la visita acaba en l’espectacular pati de l’edifici, un lloc amb encant testimoni de celebracions, cerimònies i pactes polítics.
L’omnipresent Xúquer
Després del parèntesi amb les arts visuals, al segon pis tenim una cita de nou amb la història, a la sala Sucro (antiga denominació del Xúquer, procedent del Soukron ibèric), en la qual es narra molt visualment la història de la relació del riu amb el territori i amb els éssers humans, incloent-hi la moderna canalització en línia recta que acabava amb el meandre original, del qual es recrea l’aspecte que tenia en època prehistòrica. Un període que s’il·lustra amb fòssils i materials diversos.
Un segment històric amb un fort pes expositiu del període islàmic, moment de gran esplendor de la ciutat, l’antiga Al-Jazira, que podia presumir d’una concentració de talents i personalitats exuberants. Com ara la del poeta Ibn Jafaya, que recrea en uns versos la llarga i tortuosa relació del territori amb les riuades: “Onades de fang / el mar de la riuada. / El cel no pot parar de plorar llàgrimes. / Badats, humiliats, els edificis / són captius caient als peus del tirà”.
L’itinerari històric acaba amb un espai dedicat a una de les joies del terme municipal, l’espectacular paratge de la Murta i el seu imponent monestir, del qual es conserven algunes poques restes. Suficients, però, per oferir, gràcies a la torre, una de les estampes més impressionants del territori valencià. Una curiositat: l’edifici original està recreat amb peces de Lego.
Al final del recorregut, de nou les arts visuals i la sala dedicada a l’artista alcireny potser més important, Teodor Andreu Sentamans, deixeble de Sorolla i que té en el MUMA una col·lecció espectacular. Mentrestant, la sala Cambra reuneix obra d’autors contemporanis.
Molt per veure. Un bon consell, però: si programeu una visita, deixeu espai per a l’Etno MUMA, el completíssim museu etnològic, que recrea la vida benestant als segles XIX i XX. I per al Museu Faller, reflex de la brutal tradició de la festa en aquesta ciutat, amb més de trenta comissions i una història fallera riquíssima.
