Els crítics

Riba-roja de Túria, de l’art i del castell

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No es tracta de l’efervescència de finals de finals dels anys 80, però no és habitual que, amb pocs dies de diferència, s’hagen inaugurat dos espais destinats a la divulgació i foment de l’art contemporani. Salvant les distàncies i el pressupost, si Bombas Gens va reconduir el traçat urbà i cultural de l’itinerari artístic a la capital del país, ara és en els municipis on la projecció cultural de la cultura visual es tracta d’assentar. Els factors que influeixen en aquesta embranzida són varis, però el canvi sociològic ocorregut en molts dels pobles propers al cap i casal hi té molt a veure. Aspectes relatius al creixement de zones residencials i la necessitat de configurar perspectives locals establint nous perfils polítics que s’atenen a la valoració del patrimoni històric del poble, determinen iniciatives emparades per persones, partits i institucions. A Riba-roja de Túria, el castell senyorial i les muralles romanes es consoliden i van reafirmant noves funcions, més enllà d’aquell record originari sobre les seues capacitats defensives en la vigilància i preservació dels recursos agrícoles que va tenir en època musulmana, o del manteniment de l’ordre i cobrament impositiu després de la conquesta del rei En Jaume. No obstant això, ni el segle VIII, ni el XIII, ni el fet de ser seu de la baronia fins a principi del segle XIX, queden relegats d’un Espai d’Art “El Castell” per al qual l’art contemporani valencià i les seues últimes creacions oferiran una nova programació expositiva en els pròxims anys.

Potser descentralitzant el fet artístic del poder de captació de València, tal vegada en pugna amb relats sobre de l’emergència de les poètiques més innovadores o originals, segurament des de la necessitat d’establir vincles amb altres institucions que no fagociten ni recursos ni la coherència conceptual de les mostres, estaran justificats els objectius d’un espai al qual apuntar-se, si s’aconsegueix, des de les finestres gòtiques i geminades, senzilles, duplicades. Continent estable de restes arqueològiques dels segles XIV, XV i XVI on la ceràmica conviu amb un passat visigot, els mes de 1.000 metres quadrats totals de l’edifici donen cabuda també al MUCA —Museu de Ceràmica— i al MUPLA —Museu Visigot de Pla de Nadal—, tots dos ara en companyia de les narracions artístiques de la contemporaneïtat i que mai el duc Teodomir, tervingi ancestral, va pensar que albergaria el palau que va manar construir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.