Al kilòmetre 341 de la carretera general Madrid-València una comitiva fallera ha anat a rebre Cayetana Fitz-James Stuart y Silva o duquessa d’Alba entre altres títols, com si es tractés d’una reina que torna de l’exili. L’aristòcrata madrilenya és una de les figures convidades de les Falles de l’any 1964 i per uns dies ostentarà el títol de fallera major de la Falla del Mercat. A la duquessa d’Alba s’han sumat altres figures pels dies de Falles, sobretot musicals, que il·luminen els cartells dels anomenats paradors fallers, versió autòctona dels populars envelats de les festes majors catalanes. La convocatòria musical d’enguany anuncia, entre altres, els noms de dues juvenils cantants franceses, Sylvie Vartan i Françoise Hardy, portaveus d’allò que el sociòleg Edgar Morin ha etiquetat com el “moviment ie-ie”, la nova ona musical que des de França exporta els ritmes pop. Els paradors del Foc i el So Nelo, pioners en aquest tipus d’exuberants espais socials i d’entreteniment, rivalitzen amb els seus respectius programes musicals. “Els paradors —assenyala Gil-Manuel Hernàndez, sociòleg i membre de l’Associació d’Estudis Fallers— suposen la introducció d’un vernís de modernitat i cosmopolitisme en una festa molt instrumentalitzada i controlada, amb la censura i els instruments de dominació política, ací la Junta Central Fallera, per a impedir qualsevol vel·leïtat de reivindicació del passat subversiu, transgressor i carnestoltesc de la festa Fallera”. “Els paradors —continua— venen, d’alguna forma, a ‘civilitzar’ atractivament la festa, i també són més o menys coetanis de l’invent franquista dels ‘Festivales de España’, destinats a divulgar entre els pobles certa versió de l’alta cultura o cultura ‘culta’”.
El primer parador faller, el del Foc, s’erigeix en 1951 al Pla del Remei en terrenys de l’Exèrcit de l’Aire. El país està a punt d’abandonar el racionament del pa, l’oli i la carn, mentre els diaris anuncien amb prosa èpica el retorn dels voluntaris de la División Azul. Quatre anys més tard, es crea el parador del So Nelo que pren el seu nom del ninot d’un llaurador que protagonitza la falla Convent de Jerusalem realitzada per l’artista Regino Mas. El parador ha estat confeccionat per l’empresa catalana Castellà de Mataró, especialista en aquest tipus de muntatges. Aquestes arquitectures efímeres de les festes falleres viuran la seua edat d’or entre les dècades dels anys cinquanta i seixanta del passat segle XX. “És una època irrepetible”, assenyala la cantant Salomé que va actuar en els diferents paradors des dels seus inicis artístics. “L’any 1963 vaig actuar al parador del Foc que duia com a grans figures Marlene Dietrich i Johnny Hallyday, encara recorde la presentació de la Dietrich amb un gran abric de visó blanc i baix un vestit, i quin vestit! Semblava que se l’havien cosit damunt”. El vestit de l’estrella que causa commoció entre els assistents de la gala és obra del creador de vestuaris per a la pantalla el dissenyador Jean Louis realitzador del famós vestit negre de la pel·lícula Gilda. “La part superior era com de color carn i donava una falsa sensació de nuesa”, recorda Salomé. Un vestit molt similar al que havia exhibit l’actriu Marilyn Monroe poc abans de morir en la famosa festa d’aniversari del president John F. Kennedy en el Madison Square Garden.
Un aparador per a una burgesia de “nou-rics”
L’erupció d’aquests nous espais per a exhibició de la burgesia local no estarà exempta de crítiques. A la revista DestinoJoan Fuster en la seua secció “Postal de Valencia” amb el títol “Las Fallas, entre Sacha Distel y Josephine Baker” apunta cap a aquesta “burgesia de nou-rics” que ara s’exhibeix sense pudor. “De sobte, València ha vist la ‘bona societat’ col·locar-se parasitàriament al capdavant de les Falles”, escriu Fuster. L’escriptor assenyala el contrast entre la festa popular i la seua cultura de barri i els nous aparadors socials amb el seu ostentós i fals luxe per a la “gent bé”, ornamentats de catifes i llums barroques. “Suposaven —diu Gil-Manuel Hernàndez— espais de lluïment i relació entre elits, i, d’altra banda, atreien la curiositat i l’admiració de les classes populars, la qual cosa proporcionava a les elits certa legitimació cultural”. “Representen l’intent per part de les elits que controlaven la festa, especialment en un temps en què es volia atraure més visitants i turistes a les Falles, d’introduir un nou nivell de qualitat cultural en la programació fallera, convidant grans figures internacionals”. Per a Gil-Manuel Hernàndez, “van ajudar a blanquejar la façana exterior d’un règim que procurava desfer-se de la vella imatge més feixistitzada i donar una imatge més moderna en consonància amb el paper del règim en la Guerra Freda, relativament ben vist per les democràcies occidentals com a garant contra el comunisme”.
Al llarg de la seua història, els paradors fallers veuran desfilar artistes i gèneres, els ritmes llatins de Xavier Cugat acompanyats dels moviments sensuals d’Abbe Lane o la chanson existencialista d’una Juliette Gréco o el swing napolità de Renato Carosone. Entre les atraccions més exòtiques una ja decadent Jayne Mansfield, l’altra rossa opulenta de la Fox i rival de Marilyn Monroe flanquejada pel seu marit, l’ex Mister Univers, Mickey Hargitay. La seua actuació al parador del Foc estarà acompanyada —i corejada— pel respectable públic amb la popular tonada “Que bona està Maria, Maria, que bona està”. Dies després l’artista viatjarà a Barcelona com a estrella dels 25 anys de la fundació de l’empresa Gallina Blanca. Els programadors carreguen les vetlades musicals amb tota classe d’atraccions exòtiques, ja siga unes ballarines orientals, una senyoreta anomenada Ingela Brander que ha estat Miss Suècia i de la qual es desconeixen les seues virtuts interpretatives o Mandy Rice Davis, que compta en el seu currículum haver estat protagonista amb Christine Keeler del famós afer Profumo, l’escàndol sexual que va sacsejar el govern conservador britànic. Un cas singular és el d’un primerenc Raimon, que només uns mesos enrere acabava de guanyar el cinquè Festival de la Cançó del Mediterrani l’any 1963. “Vaig actuar per primera i última vegada al parador El Tro, on la figura principal era ni més ni menys Gilbert Bécaud”, comenta Raimon. “Ho vaig fer amb la meua guitarra i també acompanyat de l’orquestra del parador”. Un auditori on es barregen matrimonis madurs i públic juvenil que escolta les primeres cançons del cantant i, per descomptat, els seus primers hits, “Al vent” i “Se’n va anar”, la composició guanyadora del Festival. “És un moment en què la música italiana i francesa era la dominant a la ràdio, i els paradors eren una bona mostra d’aquesta hegemonia”. Aquell mateix any l’incendi del parador del So Nelo acabarà assenyalant en la secció de successos les Falles de 1964.
“Per als que començaven en el món de la música els paradors constituïen tot un esdeveniment”, recorda Lluís Miquel, animador del grup Els 4Z. “Per uns dies, en una ciutat on la resta de l’any no passava res, es convertia en la capital de l’espectacle”. “Nosaltres actuàvem i fèiem ball al Club Universitari i quan acabaven les gales dels paradors acudíem a parlar amb els cantants i els músics per a invitar-los al club. Alguns hi van anar, com Marino Marini, Ennio Sangiusto i altres que ara no recorde”. “Supose que la nostra insistència i joventut va col·laborar en la seua actuació desinteressada”. Lluís Miquel serà també el culpable del debut d’un jove Joan Manuel Serrat en un parador faller instal·lat en els baixos del mercat de Russafa. “Fou en pla sorpresa i l’única recompensa va ser una ampolla de whisky”.
Al llarg dels anys seixanta, els paradors aniran a poc a poc perdent pes, tot i que fins als primers anys setanta continuaran encara instal·lant-se. Canvis socials, problemes econòmics, caixets dels artistes, entre altres, col·laboren en el seu declivi. A finals de la dècada dels setanta, ara ja en democràcia i estat preautonòmic, sorgiran altres espais alternatius als clàssics i conservadors paradors. A la Societat Coral El Micalet s’instal·la el primer “marxador” animat per grups com Els Pavesos i transformistes com La Xampany i Encarnita Duclow. Una de les vetlades de Falles acull la banda de música de L’Olleria. La nit acaba de matinada amb la banda i part del públic pels carrers de València al ritme de “Paquito el Chocolatero”, un pasdoble que es manifestava per primera vegada al cap i casal...