No participava en un joc de taula amb els amics ni estava en un concurs televisiu, però el paper que tenia assignat aquest dimecres Francisco Camps així ho semblava. Havia de demostrar, a l’Audiència Nacional, que la seua amistat amb Álvaro Pérez, el Bigotes, era totalment inexistent. Que va mentir quan va dir-li “amiguito del alma” i vuit vegades “te quiero”. O siga, que va pecar.
Potser per això, el primer que ha fet l’expresident valencià en seure a la cadira de declarant és treure’s de la butxaca interior de l’americana una petita imatge religiosa de color daurat. L’ha deixada reposant a taula, a la seua esquerra, al costat de la carpeta plena de documents que l’acompanyava aquest matí de març a San Fernando de Henares.
Perquè, efectivament, el show de Camps incloïa una funció a Madrid. Com els millors muntatges teatrals valencians, la seua defensa en el cas Gürtel mereixia ser representada a la capital de l’Estat. D’alguna manera, la versió judicial de la Gran Vía és l’Audiència Nacional. A la primera podem gaudir dels grans musicals, i a la segona, de com canten els grans acusats, sobretot els penedits.
A diferència d’ells, però, Camps no pretenia mostrar penediment i assumir-ne les conseqüències. En absolut. Si no va fer-ho l’any 2011 en el cas dels vestits, en què fou absolt per un jurat popular malgrat que dos dels acusats —Víctor Campos i Rafael Betoret— n’havien admès la culpabilitat i satisfet la pena corresponent, encara menys havia de fer-ho ara, quan acara l’última causa pendent: la de l’adjudicació del pavelló valencià de Fitur. Segurament, la més complicada de totes.
De fet, la reobertura d’aquesta darrera peça venia propiciada per les declaracions dels membres de la trama i de qui fou secretari general del PPCV, Ricardo Costa. En judicis anteriors tots ells havien coincidit a assenyalar que la concessió a Orange Market de l’execució de l’estand valencià —els anys 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009, sempre per un valor superior al milió d’euros— fou possible gràcies ala mediació de Camps i la seua relació pròxima a Álvaro Pérez, l’home de Gürtel al País Valencià.
Qui és Álvaro Pérez?
Més enllà del pavelló en sí, l’interrogatori de la Fiscalia —aquest dijous serà el de la seua defensa— s’ha centrat en els lligams entre Camps i Álvaro Pérez. La fiscal volia saber en quins àmbits havien coincidit i quina relació havien mantingut.
—Vostès van coincidir a la boda d’Alejandro Agag.
—No ho sabia. Jo aquell dia vaig parlar amb Aznar i probablement amb algun ministre per alguna qüestió d’interès per a la Comunitat Valenciana. És a dir, amb les persones importants. Érem més d’un miler de persones, no coneixia tots els convidats.
—En la boda d’Álvaro Pérez també van coincidir, i en aquell cas només eren un centenar de convidats.
El lletrat de Camps alerta el magistrat de l’ús pervers de la paraula “coincidir” per part de la fiscal. I l’expresident, atenent a la literalitat, aprofita les dates falleres per posar-hi un exemple.
—Jo coincidisc amb molta gent el dia de la mascletà a la plaça de l’Ajuntament!
Camps presidia el PPCV però, segons ell, no sabia quina empresa es feia càrrec de l’organització dels actes. No li sonava el nom d’Special Events ni el de la seua filial valenciana, Orange Market. No sabia qui eren Francisco Correa, Pablo Crespo ni tampoc Álvaro Pérez.
—Mire’m, mire’m, mire’m... Jo mai no m’he preocupat de la meua imatge. Mai! Mire si he perdut pèl en tot aquest temps, i no em preocupa. A uns altres sí, a mi no. A mi la imatge mai no m’ha importat gens.
Així doncs, fins l’any 2009, quan el diari El País i la cadena SER van informar per primera vegada del cas Gürtel, el president valencià no va tenir notícia de l’existència d’Orange Market.
“Álvaro Pérez era qui organitzava els actes del partit, però no sabia en base a quin contracte. En un partit tan centralitzat com el PP, això depenia de la direcció nacional. Ells s’encarregaven de tot”, afirma Camps. Fins que la premsa no en va parlar, que no va descobrir l’“equip gürtelià”.
La fiscal exhibeix diverses imatges en què se’ls veu junts. Són actes de partit en què estan a prop i, en algun cas, parlen entre ells. Li pregunta si Pérez formava part del seu equip. “Del meu equip personal, no. Fixe’s en l’última foto: aquest senyor està com ha d’estar, assegut a terra”.
—Als actes vostè sempre veia les mateixes persones?
—No, als actes hi havia milions de persones.
Ara la fiscal li mostra una notícia apareguda en gener de 2009 al diari Levante-EMV, signada per Víctor Romero, en què s’informa que l’empresa que organitza els actes del PP és la que munta el pavelló valencià de Fitur. Una notícia “absolutament menor” que Camps assegura no haver llegit en el seu moment.
Tampoc no va llegir, diu, el reportatge de portada publicat per la revista Interviú al voltant de les connexions entre Alejandro Agag, el gendre de José María Aznar, i el hòlding Gürtel. La fiscal en llegeix alguns paràgrafs. “Aquesta revista jo no l’he llegida mai, però no he escoltat que mencione Álvaro Pérez ni València. És així?”.
Per demostrar l’absència de lligams amb la trama corrupta, l’expresident subratlla que, en cas d’haver volgut expandir el negoci al País Valencià, “el cap o el subcap haurien volgut quedar amb mi a dinar o a prendre un cafè, cosa que mai no va passar”. Fa referència a Correa i Crespo, els homes que pilotaven el grup des de Madrid. Però l’home fort a València era Pérez. I amb ell, tot i les negatives insistents de Camps, la relació sí que era evident. O no?
—Mai no vaig prendre cafè amb Álvaro Pérez, ni vaig dinar amb ell, ni va estar a ma casa, ni vam anar de viatge, ni vam tindre cap tipus de relació personal, ni anàvem a passejar junts, ni anàvem a un jardí...
—I va anar a la seua boda?
—Sí, vaig anar a la seua boda. Sí, sí...
Això sí, el 5 de febrer de 2009, en tenir coneixement dels escorcolls tant a la Conselleria de Turisme com a la seu d’Orange Market, Camps va donar ordres immediates de no contractar mai més amb aquesta empresa.
—Aquell dia vaig dir que ja n’hi havia prou. No sabia de què estàvem parlant, no sabia ben bé què passava, però s’havia acabat. A partir d’aleshores, el PP va bunqueritzar-se contra aquella gent. Si haguera tingut tanta amistat amb Álvaro Pérez, no haguera pres una decisió com aquella, hauria deixat passar el temps per veure com evolucionava la cosa... Però si era una operació de Garzón, havia de ser molt grossa.
La fiscal, incrèdula davant la mera possibilitat de continuar contractant amb la trama, li ha recordat a Camps que Pérez fou detingut en el moment dels escorcolls, raó per la qual haguera sigut impossible contractar novament amb la seua empresa.
L’amic Zapatero
Un mes i mig abans, el 24 de desembre de 2008, es produeix la primera de les dues converses no aptes per a diabètics entre Camps i Pérez que va interceptar la policia.
L’expresident les ha escoltades més vegades que el parenostre, sap que aquell “amiguito del alma” i aquell “te quiero un huevo” van soterrar la seua carrera política, i per això s’afanya a posar la bena abans de la ferida. Vol contextualitzar aquell diàleg abans que la fiscal propose l’audició del tall en qüestió.
I, de sobte, trau de la carpeta una imatge a La Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero, el ministre d’Hisenda i el conseller d’Hisenda. La cita va ser el 24 de desembre de 2008 a les 12 hores.
—Aquell dia vaig aconseguir 2.500 milions d’euros més de finançament per a la Comunitat Valenciana. Tornava exultant cap a casa, perquè l’aigua i el finançament eren els dos grans problemes que jo havia de resoldre com a president.
Ara resulta que l’amic no era Pérez, sinó Zapatero. No obstant, a la fiscal li continua resultant molt estrany el to de les converses mantingudes amb Álvaro Pérez aquella nit i la del 7 de gener, després que el cap d’Orange Market fera regals de Reis a tots els membres de la seua família.
—Sempre m’ha agradat la proximitat a la gent. El dia de Nadal i el d’Any Nou sempre m’agrada telefonar els amics del col·legi i de la facultat, els familiars... Ell era un col·laborador del partit, però Ricardo Costa va dir-me que li telefonara en algun moment del dia.
Camps ha aportat informació novedosa. Ha insinuat que va telefonar Álvaro Pérez des de casa dels seus pares, a punt de començar el sopar. Eren, si fa no fa, les nou i mitja de la nit.
—Havíem fet un congrés regional molt bonic, tan bonic que semblava un congrés nacional. i li ho vaig agrair d’aquesta manera. No sé per què s’ha tret de context aquesta conversa. Estic disposat a escoltar-la N vegades.
La fiscal opta per no escoltar-la de nou, però llegeix una part concreta. Quan Pérez li promet lleialtat durant molts anys i Camps, que li respon amb un “fill de puta” amistós, li demana que aquesta lleialtat no siga per uns anys només, sinó “per a tota la vida”.
—Si s’hi fixa, parlem de lleialtat, no d’amistat. Als meus amics del col·legi, als meus fills o a les meues germanes mai no els demanaria lleialtat. Si li demanara lleialtat a un amic, aquest amic pensaria que em passa alguna cosa. Això no es diu entre amics.
Camps ha menystigut Pérez fins reduir-lo a la condició de “tramoista”.
—Què havia de dir-li, si no? “Què bé poses el micròfon en els actes”?
El ben cert és que la relació de Pérez amb la família Camps no se circumscrivia al patriarca. Quan parlen per Reis, la connexió és molt dolenta i l’expresident li demana comunicar-se a través d’un altre telèfon: “Llama a Isa, por favor”. Però Isabel Bas, la dona de Camps, s’hi avança i ho intenta en va.
—Como no lo cogías, le he dicho a Paco: “Estará bañando a la niña”.
Llavors ell li telefona a ella, parlen amablement i Bas li confessa que el regal que li ha fet és tan car que pensa retornar-lo. I que la polsereta no li para bé a la filla.
Després d’escoltar la trucada, a l’ambient sura un dubte doble: com podia tenir Pérez els telèfons de Camps i la seua esposa sense ser amic de la família?
—El meu telèfon el tenen milions de persones —s’excusa Camps.
I el de la dona? No hi ha milions de persones en el planeta que tinguen anotat el telèfon personal d’Isabel Bas, titular d’una farmàcia en el centre de València.
—La farmàcia és un lloc públic, no pot dir-li a algú que no hi vaja. I si un dia va li demanà el seu número de telèfon, li’l degué donar.
La fiscal té a Camps contra les cordes. Negar l’amistat amb Pérez amb tantes connexions familiars entremig resulta complicat. Per això trau a passejar un dels “te quiero” que li dedica a Pérez per telèfon, contestat amb un “yo más”. En paraules de Camps a l’Audiència, una relació “purament professional”.
—I el “tenemos que hablar de lo nuestro, que es muy bonito”?
—“Lo nuestro” era el PP.
Camps torna a caure en el laberint de negar l’amistat amb Pérez. “No hem dinat mai junts... Excepte el dia de la seua boda”. Tracta de justificar els regals afirmant que va deixar-los en la consergeria de l’edifici on viu, en lloc de pujar-los a casa. Com si el Pare Noel entrara per la porta amb les llums enceses i saludara els xiquets a l’hora de repartir els presents.
Els més de 7 milions d’euros que Orange Market va facturar a la Generalitat Valenciana en aquell lustre de glòria van provenir, en bona mesura, del certamen Fitur. “Però com he de saber qui feia Fitur, si no sabia ni qui feia l’hospital de Dénia!”, exclama Camps. “Tindríem un problema si un president de comunitat autònoma sabera aquestes coses, perquè no li pertoquen”.
—Senyor Camps, deixe de tractar així la Fiscalia. Tinga en compte que aquesta és una cosa molt seriosa.
L’enèsima advertència del magistrat, que ha insistit a demanar-li que guardara les formes, ha marcat el punt i a banda de la sessió. Aquest dijous serà el torn de la defensa de l’acusat. La Fiscalia li demana dos anys i mig de presó pels delictes de prevaricació i frau.
Els membres de la trama que han desfilat aquestes setmanes per l’Audiència han destacat el paper rellevant de Camps en la concessió dels contractes a Orange Market. Els exconsellers i la resta d’alts càrrecs, en canvi, han exonerat l’expresident de qualsevol responsabilitat. En uns mesos coneixerem la sentència. Una exconsellera seua, Milagrosa Martínez, fou condemnada a nou anys de presó per la concessió del pavelló de Fitur. Va ingressar-hi en maig de 2018 i ara ha aconseguit el tercer grau penitenciari.