Aquest any, sí. O potser sí. El dijous 10 de març, el conseller Guitart explicava a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya que el nou projecte de llei de normalització lingüística es podrà discutir abans d'acabar l'any. Res més.
"La llei, com els pollastres, ja és al forn acabant de rostir-se. Ara només es tracta de saber quin és el moment idoni per a servir-la als parlamentaris". És tot el que els màxims responsables d'aquesta llei -des de l'anonimat més estricte- estan disposats a dir. "No volem convertir la llengua en un instrument electoral". I mentre la llengua sigui un secret, tot seran hipòtesis: mesures coercitives? Superació del bilingüisme? Normes de catalanització per a l'empresa privada? No es pot concretar: "Qualsevol equivocació de dos mil·límetres en la construcció d'aquesta llei, ens ensorraria l'obra".
La llei filarà prim, molt prim, per a no transgredir, massa òbviament, les ambigües fronteres de la legalitat constitucional, però no podrà obviar, perquè ja és impossible, a l'avenç del català fora dels mandrosos illots de l'administració catalana. Ambició, n'hi ha: bastir, fins allà on sigui possible, una política "quebequesa" en la qual els individus tenen el dret que les institucions utilitzin la llengua pròpia del territori per a comunicar-s'hi.
Es vol transformar l'asèptica ideologia lingüística heretada de la transició, fer el pas d'una concepció individualista a una d'institucionalista, dels drets dels ciutadans a les obligacions de les institucions, del "depèn de vostè" al "depèn de nosaltres". Es l'estratègia postulada, un any i un altre, per tècnics, juristes i sociolingüistes, que ha estat, finalment, assumida per la cúpula del poder al Principat.
La llei filarà prim, molt prim, per a no transgredir, massa òbviament, les ambigües fronteres de la legalitat constitucional, però no podrà obviar, perquè ja és impossible, a l'avenç del català fora dels mandrosos illots de l'administració catalana
Gràcies a les conclusions del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana..., gràcies a la línia d'estudis i d'investigacions duta a terme per la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), des de l'accés de Miquel Reniu -els informes d'experts, els dictàmens jurídics, els Estudis i propostes per a la difusió de l'ús social de la llengua catalana...-, gràcies a aquest conglomerat de tasques preliminars, molts s'han convençut -començant per Jordi Pujol- que cal canviar les regles del joc lingüístic per "restablir el català com a llengua territorial de Catalunya".
Així doncs, si el govern es proposa "un nou impuls a la política lingüística", cal dotar-se d'un "cos doctrinal" prou flexible per a establir-ne, després, la concreció. I això ha requerit una llarga, extenuant i sovint invisible concentració d'esforços en l'elaboració de la doctrina pendent. L'element imprescindible perquè els polítics puguin pactar el nou marc legal des de posicions sòlides. Gairebé incontestables.
Cos...
L'àrea científica de llengua i dret del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, coordinada pel notari Josep M. Puig Salellas, definia, ja en 1986, un concepte de normalització lingüística renovador, sota un nom precís: "doble oficialitat". Aquest concepte estava organitzat entorn del "dret d'elecció lingüística", definit com el dret subjectiu d'expressar-se en qualsevol de les llengües oficials, sense cap impediment o exigència de traducció, de manera que el subjecte passiu o destinatari no pugui obligar l'actiu a canviar de llengua.
Les institucions de la comunitat autònoma i les locals, així com les corporacions professionals, acadèmiques i econòmiques, han de tenir el català com a "única llengua d'expressió oral i escrita"
Aquest concepte inclou el "deure de coneixement", entès com el supòsit que ningú no pot al·legar ignorància de qualsevol manifestació que es faci oralment o per escrit en una de les dues llengües oficials i, per tant, exigeix de totes les administracions una actitud de "disponibilitat". Es a dir, la possibilitat d'atendre el ciutadà en qualsevol llengua oficial.
Però aquesta mateixa atenció s'ha de supeditar a la llengua prioritària del país: les institucions de la comunitat autònoma i les locals, així com les corporacions professionals, acadèmiques i econòmiques, han de tenir el català com a "única llengua d'expressió oral i escrita", amb exclusió, per tant, de textos dobles -traduïts- i sense perjudici del dret d'opció lingüística del ciutadà. S'estableix, per tant, un criteri de propietat: La llengua característica del territori "ha de ser" la llengua pròpia de les institucions. Fins i tot, a terme mitjà, de l'administració perifèrica de l'estat i dels òrgans de Justícia.
Tanquen la cúpula doctrinal dos criteris més que articulen - i duen al terreny del "possible"- aquesta posició: la "indivisibilitat" que constata l'oficialitat de les dues llengües a tot el territori, qualsevol que sigui l'àmbit o l'activitat de què es tracti, i l'autonomia" que dóna validesa a tot text -i, per tant, en tota mena d'actes-, sigui quina sigui la seva llengua. Res, tanmateix, és tan subversiu com pot semblar. Tot plegat forma part del sistema constitucional i de les seves interpretacions més agosarades.
...I esperit doctrinal
Aquest cos doctrinal segueix tant les darreres tendències sociolingüístiques com les polítiques de normalització més efectives. És, doncs, el referent de qualsevol hipòtesi legal. Josep M. Puig Salellas, que va elaborar en 1990 el dictamen jurídic sobre l'adequació de la llei de normalització, és un dels professionals que més en sap - i calla-, del nou projecte de llei. Manté, i s'explica, que "el català no és encara oficial a Catalunya".
Aquí és on intervé l'esperit de la doctrina: la doble oficialitat s'hauria d'entendre com un monolingüisme de facto en tots els àmbits sota control, tutela i gestió de l'administració catalana. Aquest monolingüisme reforçaria el concepte de llengua territorial i pròpia, és a dir "hegemònica", tot obligant els organismes dependents del govern central i, progressivament, els sectors empresarials, a acceptar el "bilingüisme de serveis": el comportament lingüístic pel qual tota persona física o jurídica, quan manté un contacte directe amb el públic -de la delegació de Finances a la botiga d'electrodomèstics-, ha d'estar en condicions d'atendre el ciutadà en la llengua de la seva preferència.
I l'esperit no és tan sols aeri. Es concreta. L'estatut del consumidor, aprovat el passat mes de febrer pel Parlament de Catalunya, demostra que aquesta filosofia comença a aplicar-se. S'hi parla dels drets lingüístics dels consumidors i s'hi remarquen dos aspectes que tindran continuació en la futura llei de normalització lingüística: "qualsevol part interessada" pot exigir la redacció de tota mena de contractes en català i les empreses que desenvolupin la seva tasca a Catalunya han d'estar en condicions de "poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya".
La doble oficialitat s'hauria d'entendre com un monolingüisme de facto en tots els àmbits sota control, tutela i gestió de l'administració catalana
Així, doncs, "vulnerar els drets lingüístics que són reconeguts per aquesta Llei als consumidors o impedir-ne l'exercici" serà considerat una infracció i, en conseqüència, haurà de ser sancionada.
De fet, però, aquest quadre sancionador queda per a un reglament posterior. Tota aplicació pràctica resta en mans dels polítics, "després d'haver-ho consultat amb els sectors econòmics afectats" i després de reservar, si s'escau, "les excepcions possibles". Esperit i cos doctrinal treballen plegats en aquesta llei, però els marges del consens en limiten les concrecions més polèmiques, més ambicioses.
L'ambició, per norma, és polèmica. AlbertBastardes, un dels sociolingüistes més consultatsper la DGPL, exposa, en el llibre Fer el futur, les tesis per a afrontar la batalla legal. Atacar les "comunicacions institucionalitzades', fent que el català sigui "la llengua predominant en la totalitat de les funcions públiques" i prioritzant "intervencions programades a gran escala sobre els usos lingüístics de les empreses públiques i privades".
Tot plegat implica arraconar "una llei de normalització lingüística que regula bàsicament aspectes dependents estrictament de la Generalitat" i erigir-ne una que "reguli l'ús lingüístic general del conjunt d'institucions que operen a Catalunya, ja siguin de dependència oficial o no-oficial".
Antoni Mirambell, un altre dels experts consultats per la DGPL, ho constatava en un informe preliminar: la llei de normalització lingüística "no acompleix encertadament la missió de constituir-se en la llei bàsica, general i supletòria en matèria lingüística". Els ingenus temps de la Norma i "el català, cosa de tots" de la primera llei (abril 1983), reviuen ara carregats d'imprecisions, inhibicions i timideses, "per sota de la plena igualtat lingüística inherent al model lingüístic de doble oficialitat instaurat per la Constitució espanyola", concreta Mirambell.
L'inevitable -el tomb en la política lingüística- s'ha instal·lat a tots els cervells, adormits o espavilats, que, des del partit i el govern, dissenyen l'estratègia tranquil·la de la llengua. Mantenen el més rigorós secret sobre l'avantprojecte, però, seguint el fil de tants treballs de camp i tant informes previs, es poden delimitar algunes actuacions concretes incloses en el projecte. El cos, l'esperit... i la pràctica.
Mesures
—Inclusió al preàmbul dels conceptes de doble oficialitat, dret d'opció lingüística i bilingüisme de serveis. Possible precisió del concepte de llengua pròpia.
—Concreció de les obligacions lingüístiques de l'administració local.
—Equiparació del català al castellà en tots els assentaments, notes i rebuts dels registres públics de competència estatal.
—Obligació que tots els elements estàtics (rètols, indicadors de preu) i altres (megafonia, cartes de restaurant) estiguin redactats en català almenys en un 50%. Atorgar llicències de publicitat estàtica segons quotes mínimes d'ús lingüístic.
—Establiment d'un sistema d'infraccions i sancions -lleus, greus i molt greus-, deixant a la via reglamentària l'aplicació del sistema general en cada àmbit particular.
—Delimitació d'una llei sectorial d'ensenyament - o apartat específic de la LNC- per a aprofundir la catalanització als nivells secundari i superior. Esbossos i detalls. És tot el que hi ha. El govern, s'ha dit, buscarà el consens amb totes les forces parlamentàries, però partint de plantejaments normalitzadors inevitablement arriscats i clarificats. Malgrat que la jurisprudència del Tribunal Constitucional sigui un mirall boirós que reflecteix les ambigüitats més perilloses.
—Si el Constitucional impugna la llei, no passa res -diu el notari Puig Salellas-
—No es podrà aplicar.
—Tant és. Sap què va passar a la República amb la Llei de Contractes de Conreu? Que el Tribunal de Garanties Constitucionals la va tombar.
—I què va fer el Parlament?
—La va tornar a aprovar.
—Igual?
—Igual.
Estrangers al seu país
Ha estat rebuda a moltes bústies de Barcelona. Acción Cultural Miguel de Cervanteses presenta, a través d'un extens mailing, als seus possibles simpatitzants. Poques línies molt concises. S'adrecen al desconegut simpatitzant informant-lo que aquesta associació ha estat guardonada amb el Premi Nieto López, atorgat el 25 de juny de 1992 per la Real Acadèmia Española, en reconeixement "a su tarea en defensa del español" i, just després, convida el lector a llegir algunes reflexions: "ciertas formas de actuar estan conllevando la progressiva eliminación del castellano en todo aquello que se encuentra bajo control político de una Administración que no considera suyo el idioma".
Si el lector sorprès supera "el bloqueo mental impuesto a la población castellanohablante que consiste, por un lado, en considerar la mas mínima sombra de duda o crítica a la política del nacionalismo comoun ataque a Cataluña, y por otro el intento continuo de presentar lo catalán puro como lo modemo, lo progresista, mientras que lo demàs es lo mediocre y lo trasnochado", ja pot interioritzar l'avís -"tenemos consciència de la importancia de lo que està en juego"- i unir-se a la lluita contra el "plan calculado de erradicación de nuestro idioma". Fet i fet, res de nou. Acción Cultural Miguel de Cervantes s'havia estructurat l'any 1982 entre militants de la causa del Manifiesto dels instituts de Barcelona. Moltes de les seves accions legals passaven pel despatx de l'advocat ultradretà, Esteban Gómez Rovira, però, des de fa uns dos anys, miren de llimar aquests "extremismes" centrant les seves activitats en la denúncia, més subtil, del "fonamentalisme" lingüístic. Han suavitzat les formes, però, tot i així, cultiven encara vicis de clandestinitat. El seu únic punt de contacte és un apartat de correus.
Aquest difús, però incipient, malestar del professorat castellanoparlant arrelat en la normativa catalanitzadora a secundària preocupa els màxims responsables de la normalització lingüística
El mateix esquema que segueix el col·lectiu Azhara Larra Servet que ven Extranjeros en su país,la novel·la-denuncia de la "limpieza lingüística" als instituts de Catalunya. Contra reembossament a un fantasmagòric apartat de correus.
Igualdad para vivir, diversidad para convivir proclama la portada d'aquest pamflet íntim, editat per unes siderals Ediciones Libertarias, que narra les desventures d'un professor de català "apòstata" que perd amistats i amors perquè es nega a implantar la "semilla xenòfoba que crece a la sombra de la normalización lingüística y la exaltación nacional". Defiende tu lengua proclamen les pintades d'esprai que cobreixen moltes parets de pobles i ciutats de l'àrea de Barcelona. Sempre, i en tot cas, l'anonimat. Sempre, i per sistema, cercles de relacions i d'interessos lligats als seminaris d'espanyol dels instituts d'ensenyament mitjà. Sempre, i com cada any, s'atrinxeren a l'institut Joan Maragall, un dels primers centres on el sindicat ANPE, de tendència espanyolista corporativista, ha recollit signatures per a presentar recursos individuals de reposició contra l'exigència d'una titulació que acrediti coneixements de català per a participar en concursos de trasllat d'un 65% dels instituts. I, sempre al Maragall, alguns professors han distribuït entre els alumnes fulls de propaganda en favor del castellà.
Aquest difús, però incipient, malestar del professorat castellanoparlant arrelat en la normativa catalanitzadora a secundària preocupa els màxims responsables de la normalització lingüística que imaginen un escenari on, a banda aquests tres factors -associacions culturals, sectors ex-progres i sindicats- hi hauria una línia d'opinió catalanoparlant que toma a defensar l'escolarització en llengua materna i ataca la política d'immersió. Una colla que ha trobat en les columnes d'Ivan Tubau al Diari de Barcelona una vàlvula de desfogament. Són moviments subterranis -altres vàlvules- que tenen pressa a surar en la superfície.