Els llibres en català de la biblioteca de l’hospital militar de Montserrat
Durant la Guerra Civil, Montserrat va ser la Clínica Z. Àngels Rius i Bou estudia la Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939) en un nou volum de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Durant la Guerra Civil, el monestir de Montserrat es va transformar en la Clínica Z de l’Exèrcit [republicà] de l’Est. Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l’Art i Biblioteconomia, presenta una interessantíssima recerca sobre la biblioteca dels soldats hospitalitzats i dels llibres prohibits (durant la dictadura) que el pare Tobella va amagar, i salvar. Dels 146 títols que s’han trobat, 70 estaven prohibits. Ho explica Rius a Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939), que acaba d’editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
El 18% dels títols eren en català. Els llistem: El casament de la Xela (Xavier Benguerel); J. M. López-Picó (J. M. Boix i Selva); Contrallums: narracions (Víctor Català); Ciutadà, què has de fer davant la guerra aèria (Comissariat de Propaganda); Decret sobre la col·lectivització i control de la indústria i el comerç a Catalunya (Generalitat de Cat.); Dolor de la guerra (J. Gimeno-Navarro); La pau perpètua (M. Kant); El 19 de juliol a Barcelona (Josep Maria Lladó); La suprema voluntat (J. Navarro Costabella); Croquis del natural; Notes de color; Records de noi (Narcís Oller); Pompeu Fabra (Jaume Passarell); Redaccions (Josep Pla); Poesia de guerra (Generalitat de Cat.); Presència de Catalunya: la terra: el paisatge català a través dels seus poetes (Generalitat); Quatre gotes de sang (dietari d’un català al Marroc) (Josep Maria Prous i Vila); Raó i sentiment de la nostra guerra (Generalitat); Presons obertes (Josep Roig i Raventós); Lletra oberta als catalans (Antoni Ruiz Vilaplana); Cafè, copa i puro i La filla del carmesí (Josep M de Sagarra); L’Apòstol (Joan Santamaria); El ferrer de tall (Frederic Soler); Tres anys (A. Txecov (sic)) i L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença (Ramon Xuriguera).
Carranza reivindica S. J. Arbó a ‘La tomba de l’Ebre’
A La tomba de l’Ebre d’Andreu Carranza (Columna, 2022) un personatge reivindica Sebastià Juan Arbó (la Ràpita, 1902- Barcelona, 1984) com el “petit Dostoievski”.
Molt vibrant, la trama d’Andreu Carranza (Flix, 1963) a La tomba de l’Ebre. En un diàleg entre dos personatges, el caporal Martínez i Josep Font, representant de la Generalitat a Tortosa s’esmenta Sebastià Juan Arbó: “Avui a última hora de la tarda marxo a Barcelona”, li explica Martínez a Font. “Abans he de passar per casa seua, que li he de tornar el llibre de Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. L’he acabat de llegir i m’ha agradat. L’he trobat tràgic; em recorda alguna obra de Dostoievski que també em va deixar vostè.”
“—És clar, tragèdia pura i dura dels colons del delta de l’Ebre...”, respon Font. “A Arbó als cenacles literaris barcelonins li diuen el petit Dostoievski...”
L’última edició de Terres de l’Ebre és de 2001 d’Edicions 62 i ja no es pot trobar, però Proa el reeditarà el juny. Aquesta editorial ja va recuperar l’any passat Totes les narracions del Delta i el 2015, Els homes de la terra i el mar (amb traducció de Joan Todó).
Una mostra de la força dramàtica de Terres de l’Ebre: “Se sentí feliç, entendrida i contenta. Una peça de roba —una camiseta del petit va ésser— havia caigut a la vora de l’aigua, tocant a una jonquera, i ella s’ajupí per agafar-la, somrient abstreta encara amb la idea del marit. Fou la fatalitat. La pedra estava sabonosa i llisquent de les contínues rentades. Roseta hi posà el peu —també la seva espardenya era mullada de rosada—, distreta amb aquell pensament, tractant d’agafar la robeta. L’espant no la deixà cridar. El cos s’inclinà sobre el corrent; ella va estendre el braç, com cercant suport en les aigües, i s’hi enfonsà dolçament i de cop. El matí restà silenciós i ple de serenor. L’aigua fluïa mansament. A l’altra banda del desaigüe, dintre el senillar, un pit-roig que havia interromput el seu cant amb el soroll de la caiguda, tornava de nou a cantar gronxant-se a la tija d’un senill”.
‘La gran onada de Kanagawa’ a ‘Demà, i demà, i demà’ i ‘La felicitat del llop’
Demà, i demà, i demà (Periscopi, 2023), de Gabrielle Zevin arriba il·lustrada en portada pel quadre més famós de Hokusai. Paolo Cognetti en parlava a La felicitat del llop (La Campana, 2021).
Demà, i demà, i demà, de Gabriell Zevin, retrata dos personatges que fan videojocs. Un prendrà l’estètica de La gran onada de Kanagawa, el quadre més famós de Hokusai, i aquesta decisió empeny el joc “en una direcció japonesa” ple de referències nipones com “els quadres innocents de Yoshitomo Nara; els anime de Miyazaki, com ara Kiki, l’aprenent de bruixa o La princesa Mononoke; altres animes més adults, com Akira o Ghost in the shell”. Hokusai també inspirava La felicitat del llop de Paolo Cognetti i un personatge explicava el llibre on apareixia La gran onada..., Trenta-sis vistes del mont Fuji: “És del 1833 (...) eren les estampes que la gent es penjava a casa seva. Tot són vistes del Fuji, però el tema de debò és la vida quotidiana que hi ha al davant. La feina i el pas de les estacions”.