La configuració actual del museu és relativament recent. L’edifici data del 1758, quan l’arquebisbe de València Andrés Mayoral encarrega construir un col·legi per a xiquetes òrfenes, prompte conegut com a “Casa de l’Ensenyança”, funció docent que va mantenir molt de temps fins que es du a terme una important rehabilitació per acollir des del 2015 les pintures i escultures del Museu de l’Almodí, reconvertit en Museu Arqueològic Municipal.
Aquesta racionalització d’espais porta a una nova llar el mític retrat de Felip V, pintat per Josep Amorós el 1719, i posat cap per avall el 1940 pel conservador de l’antic museu, Carlos Sarthou, com a càstig per cremar la ciutat durant la guerra de Successió.
El Museu de Belles Arts es troba a tocar —una feliç coincidència— de la plaça de l’Espanyoleto i l’escultura dedicada a Josep de Ribera. A l’entrada, formant part d’un altre exercici de memòria, dues escultures hiperrealistes d’Alfred Moral dedicades als huit veïns de Xàtiva que passaren pel camp de concentració de Mauthausen.
Bon moment per visitar el museu, perquè a la primera planta, espai de les exposicions temporals, es podrà veure fins al 19 de març part de la col·lecció artística que el cantant Raimon i la seua esposa Annalisa han llegat a la ciutat. Miró, Tàpies, Alfaro, Heras, Boix o Armengol ens esperen aquestes setmanes. Una col·lecció que es dipositarà, amb la resta del llegat, en el futur Centre Raimon d’Activitats Culturals (CRAC), en l’antic convent de les Clarisses.
Tot just d’aquell edifici procedeix una obra important, que es pot veure en l’antiga capella, El sant sopar de Vicente López (1806), una obra rellevant que fa lluir l’espai.
En pujar a la primera planta ens trobarem amb una interessant zona heràldica. I una altra obra significativa captarà la nostra atenció: Sant Nicolau i Sant Donís, de Nicolau Falcó, datada entre 1500 i 1525. Al costat, una impressionant reixa de punxons, de principis del segle XIV, procedent també de Santa Clara. Una peça contextualitzada encertadament entre fascinant i angoixant. Ací trobarem també restes escultòriques dels segles XIII al XVI, algunes molt deteriorades, però que testimonien la rica història xativina.
Un altre al·licient és el seguit d’obres cedides en dipòsit pel Museu del Prado en deferència per la relació especial de la ciutat amb el mestre del tenebrisme Josep de Ribera, autor del qual trobarem obra, a més de diverses pintures procedents del seu taller. És el cas de la pintura El salvador. Luca Giordano, Jan Breughel el Jove o Juan Bautista Mazo són altres autors rellevants. Així mateix, estan representades escoles fonamentals com les de Rembrandt o Murillo. Atenció, a més a obres com La caritat romana, d’Ignacio Palmerola (1851), una versió del rubensià tema de la caritat romana.
És notable així mateix la col·lecció de retrats reials, entre els quals destaca el fet a Ferran VII el 1809 per Vicente López. La gran atracció en aquest segment, però, és el quadre invertit de Felip V. El retrat, per cert, està acompanyat recentment de la senyera preautonòmica, cedida per l’expresident Josep Lluís Albinyana.
Ja en la segona planta, el visitant se sorprendrà gratament de la important col·lecció de gravats de Francisco de Goya, la sèrie completa de “Caprichos y disparates”, que mereixeria una visita personalitzada. Un audiovisual introdueix el visitant en aquest art. Amb Goya avancem una mica en el temps i acabem endinsant-nos en els segles XIX i XX: de les escultures de Benlliure a obres contemporànies d’Antoni Miró i Adrià Pina. Moment també de descobrir valuosos artistes locals, com ara l’escultor Francisco Bolinques o els pintors José Tortosa Vernia i Joaquín Tudela. D’aquest darrer, ens sorprendran els retrats i autoretrats, i, sobretot, una deliciosa obra de gran format, La desmaiada (1923).
Una d’aquelles impressions estètiques que, per inesperada, perdura en la memòria.
