En primer lloc, quina és la funció de l’Observatori del Vinalopó?
—L’Observatori és una associació que es va crear el 2013 amb la idea de sotmetre a la informació pública la situació del Vinalopó. És vergonyós que el riu es convertisca pràcticament en una claveguera: està formigonat, deteriorat, és una font de residus i d’aigua contaminada després de dècades d’abandonament. El Vinalopó era un riu generós, abastia d’aigua tota la vall del Vinalopó, movia molins fariners... I el panorama actual és desolador.
—Com s’arriba a aquest punt?
—La política, molt hàbilment, ha contribuït a desfer el teixit social organitzat que garantia, fora del discurs institucional, la conservació del riu. Quan la situació va començar a ser alarmant, es van organitzar trobades per a explorar la confluència dels interessos ecologistes, culturals, patrimonials, conservacionistes i tècnics, sempre emmarcats dins la Directiva marc de l’aigua del Parlament i del Consell d’Europa de l’any 2000. Calia garantir que el Vinalopó tornara a disposar de llit. No parlem de recuperar un riu abundant: això és una utopia. Però cal acabar amb la degradació del riu abordant els recursos hídrics i prenent mesures legals per a evitar que el Vinalopó tinga concessions que multipliquen per cinc els seus recursos reals. Perquè això no és viure a crèdit: això és la ruïna. Però hem sigut incapaços de posar fi a la demanda de recursos hídrics, perquè les confederacions han continuat autoritzant el transvasament d’aigua per a regadiu quan no hi ha disponibilitat real d’aigua. Això ha fet que els aqüífers se sobreexploten i que la superfície de regadiu augmente de manera totalment contraproduent.
—Qui és més responsable d’aquesta situació?
—Aquest tema és de tot menys simple. El president de la Comunitat de Regants de l’Alt Vinalopó ja va advertir que els pous s’estaven reduint cada tant com l’altura del castell de Villena. I la quantitat d’energia que s’ha de gastar per a perforar pous cada vegada a més profunditat és immensa. És un tàndem de recursos deficitaris: aigua i energia. I alguns diuen que això s’arregla amb plaques solars, i no: no podem substituir cultius per parcs solars enormes per a abastir pous. És una bogeria. Si em pregunta qui n’és més responsable, no li puc donar una resposta exacta, i necessite contextualitzar molt.
—Endavant.
—Les confederacions hidrogràfiques es van constituir el 1926 com una idea molt innovadora a Europa: els recursos hidrogràfics serien gestionats de manera independent per cada conca. Era un plantejament sorgit del regeneracionisme, de pensadors com Joaquín Costa i de polítics com Indalecio Prieto, el primer que va proposar un Pla hidrològic nacional. Ens situem a les portes de la II República, quan la situació territorial era distinta. Ara tenim un estat autonòmic que genera unes demandes territorials que a vegades estan justificades i a vegades no.
—Què vol dir?
—El pòsit socioeconòmic i cultural d’una societat no pot separar-se de les qüestions estrictament tècniques, ecològiques o productives. L’equilibri és molt difícil. Tornem a la pregunta anterior: qui és el màxim responsable? Li diria que qui ostenta les competències, en aquest cas les confederacions hidrogràfiques, que al seu torn depenen de l’Estat, i en aquest punt es juga una partida basada en els equilibris territorials. Perquè hi ha territoris que han triplicat la població les últimes dècades i que tenen el 40% més de superfície de regadiu, com la zona del sud d’Alacant; i d’altres, que han viscut una evolució oposada, amb menys població i menys superfície de regadiu, i et diuen que ells també tenen dret a créixer. El discurs és legítim, però, és possible? Aquesta és la qüestió. La política de transvasaments és recurrent en la nostra història, però la realitat és que, amb els coneixements que tenim ara mateix, és errònia. Indiscutiblement errònia.
—I per què s’incentiva?
—La Directiva marc de l’aigua de l’any 2000 va tindre un pes brutal en la concepció del recurs. Ja no es parlava de territoris deficitaris en aigua, sinó del fet que allò deficitari era el recurs, és a dir, l’aigua. I a més, plantejava que l’aigua no es podia concebre per al consum des d’un criteri merament productivista. Ara retrocedim fins al 1978, quan es va aprovar el transvasament Tajo-Segura amb la previsió de cedir mil —mil!— hectòmetres cúbics d’aigua a Almeria, Múrcia, Albacete i al sud d’Alacant. Mai no van arribar els mil hectòmetres cúbics, i mai no es va cobrir el dèficit hídric de l’agricultura més productiva d’Europa. En canvi, sí que es va multiplicar la superfície productiva. Aleshores, què ocorre? Que la política de transvasaments només atén demandes territorials, basades en els lobbies de l’agroindústria i dels agricultors, que fan una gran pressió. Cal tindre en compte que aquesta és una zona exportadora, i el nostre balanç econòmic es veu compensat moltes vegades gràcies a l’agricultura.
—I tal com està la situació, l’agricultura continuarà complint aquest paper?
—El tema és complex: s’han creat una sèrie d’interessos per a determinats col·lectius. Històricament, se’ls ha donat la legitimitat, s’han atès les seues demandes, però amb la Directiva marc de l’aigua apareix un altre factor, que és el de l’aigua com a element indispensable per a sostindre ecosistemes. És a dir: el seu valor ecològic, que és indiscutible. Després va arribar la gran catàstrofe del canvi climàtic, amb la rebaixa de les precipitacions anuals a la conca mediterrània, amb el front de desertificació... I ara què fem? Ara ve el tremendisme: “Ja s’ha acabat el transvasament!”. Compte, que provocarem una catàstrofe ecològica. Només la Regió de Múrcia ha hagut de transformar més de 47.000 hectàrees. Si les abandonem, a què donem pas? Primer, a un desequilibri socioeconòmic brutal. Ja tenim un problema d’assentament de la població rural, i si li tallem la font de riquesa, bàsicament agrària, i no li donem cap altra opció econòmica, s’abandonaran totalment les zones rurals perquè aquesta gent vaja a la costa. Això és així. La població ha crescut a la conca mediterrània gràcies a la disponibilitat d’uns recursos hídrics que no són endògens, que ens venien donats. I alhora, la nostra agricultura s’ha vist perjudicada.
—Tenen raó els que diuen que potser el transvasament no és possible, però que necessiten una alternativa i no els l’han donada?
—Per descomptat. Més enllà de les grans empreses, cal pensar en les famílies que han desenvolupat els seus cultius i que de sobte els poden dir que ja no hi ha aigua, que hauran de viure amb el que trauen d’un pou —en gran mesura salinitzat— i que s’apanyen. Tot això després que s’hagen gastat els diners en la famosa modernització agrària, que es va fer sense trellat i que va agreujar encara més el problema. La modernització és l’aposta de fertirrigació mitjançant sistemes de reg per degoteig, que també ha tingut un efecte devastador per a moltes aus aquàtiques. El cas és que la nostra agricultura era de les més avançades: els regs a manta evitaven la salinització dels sòls gràcies a una saviesa secular que ens feia utilitzar l’aigua per a dessalinitzar sòls, recollir els excedents d’aigua en assarbs i disposar de cultius, des dels més exigents en aigües dolces fins als més tolerants a les aigües salobres, en unes quantitats raonables. Un equilibri perfecte que es va trencar amb el procés de modernització de l’agricultura.
—En quin moment?
—El gran punt d’inflexió es produeix als cinquanta, quan passem d’una societat rural a una societat de serveis, que té la seua principal fortalesa en l’hostaleria. Aleshores es va produir un gran trasllat de la renda agrària a les zones de costa, i els diners, en comptes de ser invertits en cultius, es van invertir a formar els fills, cosa totalment normal. En aquell moment, es va haver de modernitzar l’agricultura i fer-la molt més productiva. Però aleshores la productivitat deixa de ser sostenible. Estem en aquest punt.
—Si estem en aquest punt, quan un candidat a les eleccions diu que si guanya es recuperarà el transvasament Tajo-Segura i que s’acabarà el problema, diu la veritat?
—No.
—I si això és tan evident, per què la gent del sector ho veu així?
—Això és com tot. Imaginem que tenim un cultiu de 10 hectàrees d’ametllers i n’esperem traure l’oli d’ametlla, que a hores d’ara és un ingredient estrella per als productes cosmètics. I de sobte ve algú i ens diu: “Mire, vostè ha invertit, vostè ha demanat crèdits, vostè s’ha endeutat per a modernitzar el cultiu, però ho perdrà tot”. Què pensaríem? La gent que viu en aquesta situació de desesperació pot ser enganyada i manipulada amb facilitat. Hi ha molta gent com aquesta.
—I els 70-80 hectòmetres anuals retallats del transvasament del Tajo no poden ser substituïts per aigua subterrània?
—Els aqüífers estan totalment sobreexplotats. Encara més: una persona de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer fa anys em va dir que la situació arriba a tal punt que poblacions com ara Elda o Villena (a les comarques del Vinalopó) podrien arribar a ser abastides per cisternes. És una bogeria. Ja no estem parlant d’aigua per a l’agricultura, sinó per al consum urbà. Arribats a aquest punt, sembla mentida que alguns partits diguen el que diuen. Per tant, sí, hi ha raons per a aturar el transvasament, però no hi ha mesures que ho compensen. Ens ve al damunt un greuge social, econòmic i ecològic que no som capaços de valorar. I no es pot dir que era un fenomen imprevisible. Per què no es va fer un pla de reordenació dels recursos hídrics? Se n’ha de fer un, encara que siga antipàtic i impopular, però és que, si no posem remei, els agricultors abandonaran el camp i agreujarem el procés de desertificació.
—I quina solució hi ha?
—El primer, traure segons quins temes del fang polític.
—Això sembla impossible.
—És molt difícil, sí. Hi ha partits que diuen que presentaran recursos al Suprem —contra la retallada del transvasament Tajo-Segura— quan ja n’han perdut cinc, però ho fien tot a aquesta carta. Cal arribar a un acord general: és imprescindible que els partits parlen i negocien amb generositat. No és un tema de vots: s’estan jugant l’esdevenir de moltes persones i un problema ecològic de dimensions enormes. I amb un recurs progressivament més deficitari, no només per sobreexplotació, sinó per contaminació, que pot comprometre la subsistència de poblacions importants, sobretot les més amenaçades, que són les que estan per sota de 30.000 habitants. Tota la solució és que aquesta gent vinga a la costa? És un tema molt complicat, però per descomptat que no passa perquè un partit diga en campanya electoral que té la solució. I tampoc perquè un govern diga que s’ha acabat el transvasament. Molt bé. Han previst un pla de recuperació de terrenys agrícoles abandonats?
—No s’ha plantejat mai?
—No s’ha plantejat res! El tema és molt seriós. I hi ha altra cosa: diuen que l’aigua del transvasament és més barata, però conduir les aigües de l’embassament de Bolarque —entre Conca i Guadalajara—, portar-les a Alarcón —Conca— i d’ací a l’embassament de Talave —Albacete—, redistribuir-les... Tota eixa energia, l’han quantificat? Clar, com que ho paga “papà Estat”, no ens n’adonem. I en una dessalinitzadora sí que veuen els costos econòmics. Estem pagant l’aigua del transvasament al seu cost real? No. I la Directiva marc de l’aigua prohibeix que l’Estat subvencione l’aprofitament de recursos hídrics.
—Però, quina solució hi ha?
—Jo no la tinc, però puc donar algunes idees. Primer, no es pot tallar el transvasament sense tindre alternativa. Segon, es pot generar un brou de cultiu fiscal que ajude els agricultors. Tercer, l’Observatori del Vinalopó va plantejar una revisió del panorama agrari: hi ha cultius amb molt poc valor afegit i d’altres amb valor afegit en forma de paisatge, de pou negre de carbó, de recàrrega d’aqüífers... Cal donar a l’agricultura la resta de valors que no són reconeguts. L’agricultura no és una producció d’aliments perquè anem al supermercat a comprar verdura, és molt més. L’espai agrari és indispensable per a la sostenibilitat ecològica de les conques, també de la Mediterrània. Però no tota l’agricultura. Cal treballar en la professionalització del sector donant-li eines. A l’agricultor cal crear-li l’ecosistema adequat perquè el seu treball, a més, tinga un reconeixement social i li garantisca un rendiment paral·lel.