El recurs literari de l’homofonia, la semblança sonora de dues paraules de significats diferents, permet a Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) establir un vincle entre el subjecte (“Jo”/”I” en anglès) i el vehicle transmissor de la mirada (“Ull” / “Eye”). La conclusió a la qual vol arribar l’autor és que el subjecte és una entitat que contempla, és a dir, que l’acte d’esguardar estructura una identitat, o almenys una de les moltes possibilitats d’esdevenir ésser amb totes les contradiccions immanents. Si per a Vicenç Altaió mirar significa ser, per a un altre company de la generació dels setanta, el catedràtic de Química Inorgànica i poeta Àngel Terron, la mirada és un acte de creació. No és estrany que arribin a conclusions complementàries: tots dos entenen la poesia com una arma multidisciplinària i transversal capaç de vertebrar els fonaments de l’existència humana, un viure basat en el risc, l’experimentació o el diàleg amb altres arts.
Assegurar que Vicenç Altaió torna com a poeta em sembla un error: no cal escriure versos pròpiament per continuar essent-ho, i molta de la seva obra poètica es pot trobar en els seus llibres en prosa, sobretot els volums que integren la sèrie “Tràfic d’Idees”. Tanmateix, sí que és cert que l’autor publica en una col·lecció dedicada a la poesia, “Culip de Llibres del Segle”. El volum es titula El jo-ull / The I-eye i conté un excel·lent pròleg explicatiu de Marc Arnal, un text minuciós que deixa bastant en ridícul qualsevol altra lectura posterior, fins i tot aquesta, que no deixa de ser un text d’emergència que vol avisar d’una edició acurada que al meu entendre cal destacar. Arriba amb traducció a l’anglès, a cura de diferents veus traductores, i amb il·lustració interior i escultura de Tom Carr, i aquest fet és important.
Perquè El jo-ull / The I-eye no és només un poemari, és el resultat de la col·laboració entre l’Altaió poeta i el Carr escultor entre els anys 1988 i 2009. Gairebé totes les peces poètiques havien aparegut anteriorment en diferents catàlegs expositius. En aquest sentit, el volum és un conjunt global, però també un dilatat assaig en vers o una novel·la vitenca en què els dos creadors, en diàleg fructífer, s’han llançat “episodi a episodi / en una història d’expansió comuna”. Els versos neixen no només com a intents d’explicació del treball de Carr, sinó com a resultat d’una investigació científica, d’aquí l’ús que fa Altaió d’un llenguatge lògic, matemàtic, filosòfic, com si Altaió seguís la línia creativa de Ramon Llull i les seves arts combinatòries. Algunes composicions, com “Ignis et aqua” o “Sobre la forma de llibertat”, funcionen com un mirall i proposen un sistema de coneixement que es deriva dels presocràtics, quan concretitzaven els elements i els seqüenciaven en connexions i successions metamòrfiques. En altres ocasions, Vicenç Altaió reflexiona com Walter Benjamin sobre la sempre complexa relació entre l’art i el museu, tot perpetrant equacions brossianes que xerren de tu a tu amb algunes de les reflexions arquitectòniques que ha elaborat Eduard Escoffet en títols talment Menys i tot.
A través de contrastos molt marcats (ordre/caos, foc/aigua, home/dona), el pensador poeta va a la recerca del tercer tigre de Borges, és a dir, un art més ample i complet que fugi de les simples categories violentes. En els seus millors textos, Altaió continua les línies mentals de Mircea Eliade (quan parla “de l’hermafrodita” del qual “en naixerà la utopia”) o de Carl Gustav Jung (quan planteja les bases d’una “intel·ligència col·lectiva”). El jo-ull / The I-eye de Vicenç Altaió és un vibrant llibre de llibres que presenta una complexa arquitectura verbal que vol acabar esdevenint una escultura de mots tal com José Ángel Valente entenia els poemes. Un intel·ligent viatge mental i físic en què “l’espai és escriptura de la llum i el temps és llum escrita”.
